Moviment europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al XVIII. Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement: la confiada admiració pels antics i l'optimisme racionalista. A l'anterior percaça d'arquetipus s'oposà el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme (la força serà preferida a la bellesa) i d'un naturalisme sense naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una importància cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d'una manera deliberada a l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, sense témer de caure en l'artifici.

A la Península Ibèrica la decadència econòmica iniciada a la mort de Felip II, el replegament i l'aïllament interns i la fidelitat a la contrareforma són factors que ajuden a entendre l'esclat especial del barroc castellà, que exasperà, recarregà o subtilitzà les tècniques estilístiques i sintàctiques del vocabulari, la retòrica i la composició literàries, i incidí en les cultures veïnes. Les circumstàncies que comportaren l'aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

De fet, les primeres manifestacions pròpiament barroques (figures anteriors com Joan Timoneda o Joan Pujol poden considerar-se com uns inicials símptomes literaris de la contrareforma) no es produïren fins a començament del segle xvii i es prolongaren durant tot el XVIII, aleshores ja amb elements d'estètica rococó. En general, la influència dels principals temes i autors castellans (Luis de Góngora, Calderón de la Barca, Baltasar Gracián) es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre, i també en la predicació, en els certàmens poètics de l'època i fins i tot en els gèneres populars. Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc Vicent Garcia, que gaudí d'un gran prestigi posterior; tanmateix, el moment culminant pot situar-se durant la Guerra dels Segadors, quan hi hagué intents ja conscients de renovar i revitalitzar la cultura catalana; s'ha de destacar sobretot l'obra poètica i dramàtica de Francesc Fontanella. Altres figures del barroc català foren Pere Jacint Morlà i Josep Blanch, també de mitjan segle XVII; Josep Romaguera, entre els segles xvii i XVIII, i Agustí Eura i Francesc Tagell, de la primera meitat del segle XVIII. Posteriorment, les últimes formes barroques van ser esbandides per la Il·lustració, amb el seu racionalisme, i pel Romanticisme i la seva càrrega passional.

Les reivindicacions del barroc produïdes el segle XX (per exemple, la valoració que T. S. Eliot féu dels metafísics anglesos, o l'interès de la generació castellana del 27) tingué com a conseqüència algun intent conscient i paral·lel de reconsideració del barroc català, més concretament de la figura de Francesc Vicent Garcia, visible en l'obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i, més tard, en alguna composició de Josep Palau i Fabre. La reedició de Fontanella s'ha reflectit, també, en alguna poesia de Pere Gimferrer.

Copyright text © 2000 Edicions 62