N'han dit...

En efecte, el desig de fugida té una realització molt difícil per als protagonistes de Tots tres surten per l'Ozama (Mèxic, 1946), de Vicenç Riera Llorca, una novel·la que presenta, amb tècniques objectivistes, els esforços per sobreviure de tres exiliats que van a parar a la República Dominicana. El món físic de l'illa, la naturalesa, la terra i l'aigua (una forma d'evasió que sovint representa la mort) xuclen com un imant els personatges, que es troben al bell mig de dos pols poderosos: la selva i el mar. Com que a Ciutat Trujillo no hi ha feina, la majoria del gruix de refugiats a la Dominicana que apareix a la novel·la va a treballar a la selva, en unes colònies agrícoles creades pel govern, que ofereix terres verges per habilitar. Malgrat que les condicions de vida són pràcticament insuperables, molts no hi veuen altra solució i n'hi ha que hi van fins i tot de grat, sostinguts per alguna remota il·lusió pagesa. Tots cauen com mosques, absorbits per la selva i el clima tropical; alguns moren i d'altres agafen les febres o l'elefantiasi; omplen els hospitals, per on "han passat ja un grapat de blancs que mai més no faran res de bo".

Però la selva és només la cara més profunda de l'illa, que té altres tentacles poderosos. Els tres protagonistes es queden a la ciutat, però tampoc no hi poden sobreviure, atrapats en un món regit per uns mecanismes que els resulten fatals: des de les formes de poder implícites (el caciquisme, la superstició) fins a les formes, instintives i primàries, de les relacions humanes. L'espai per a sobreviure és, doncs, un món afaiçonat per les formes elementals de l'existència que, lluny d'aparèixer en la seva possible "puresa" o "autenticitat", es presenten, a més, a causa de la superposició de civilitzacions i poders, en la seva aparença més mistificada.

Així, l'única solució és la fugida de les grapes de l'illa-presó. A l'altre extrem de la selva i com a possibilitat de salvació hi ha el mar, però tampoc l'aigua no sembla un element natural gaire més propici que la terra. Com demostra, d'una banda, el naufragi del Llibertat, un vaixell en el qual intenta escapar un grup de refugiats catalans. I, de l'altra, el riu Ozama, a través del qual aconsegueix, finalment, fugir de l'illa un dels protagonistes, havent perdut, però, "l'empenta física i el tremp moral". El mateix riu Ozama que ha engolit, com en un malefici, els altres dos companys.

Maria Campillo, "L'experiència de l'exili i la prosa" dins Glòria Bordons i Jaume Subirana (eds.) Literatura catalana contemporània (Barcelona, Ediuoc i Proa, 1999)

Vicenç Riera Llorca, amb recursos "expositius" sincopats i alternants, involucra el record i l'actualitat, i tracta de nodrir la novel·la amb fets i figures que extrau d'una "realitat" literal. Hi ha un fons de "verisme" que només s'entén per una voluntat de ser exacte al marge de la ficció.

Dit d'una altra manera: hi endevinem la novel·la "de clau", en què cada personatge, o gairebé cada, és una transcripció fidel d'algú, i d'algú més o menys conegut. Riera Llorca es proposa el "document" novel·lístic [...] en Tots tres surten per l'Ozama ho féu amb una espontaneïtat fulgurant, de reportatge.

Joan Fuster. Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1985)

As a journalist like Hemingway, Riera Llorca uses the techniques of the journalistic novel such as the elimination of the individual protagonist, the use of authentic time and space, fragmentary and interrupted action, multipliciy of scenes, flashback and, above all, objectivity in the narration of events and the presentation of characters, whose psychology comes across through their actions. His clear, agile, fast style with short sentences and few adjectives adds to the success of his works and reminds us of his journalistic background.

In Tots tres surten per l'Ozama, Riera Llorca was the first in Catalan literature to use techniques of the journalistic novel. Unfortunately, the fact that the first edition was published in Mexico, prevented this innovative style from having an impact on the clandestine works being published in Catalonia at the time.

Iolanda Pelegrí, "Vicenç Riera Llorca: Portraying the Life of his Times" dins Catalan Writing, núm. 9 (1992)

Cronològicament, Tots tres surten per l'Ozama és, em penso, la primera de les novel·les on un exiliat parla dels exiliats i dels països que els acullen. És la primera de tota una sèrie on hi ha obres de Ferran de Pol, Odó Hurtado, mort en plena producció, C.A. Jordana, Pere Calders, Artís-Gener i altres que segurament en aquest moment m'oblido, que han contribuït a llevar el to una mica massa casolà que sistemàticament ha tingut la novel·la catalana i que li infonen un més variat cosmopolitisme. Cadascun d'aquests autors posseeix qualitats particulars i diria que no tenen altre nexe que l'idioma. De tota aquesta producció, la novel·la de Riera Llorca és la que té un to més directe, més cru, un propòsit més concretament relacionat amb el drama de l'exili.

Domènec Guansé, "Tots tres surten per l'Ozama, de V. Riera Llorca" dins Germanor, núm. 508-509 (juny-juliol 1946)

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra