N'han dit...

Ara bé, si la posició de les generacions passades era la d'acceptació resignada d'aquesta condició, la de l'home nou, en canvi, la de la generació actual, és la de revolta. Aquesta diferència és ben encertadament representada a Terres de l'Ebre en l'oposició existent entre la figura d'un pare, Joan, i la del seu fill, Joanet; el primer es plega, es conforma a la situació d'opressió que pateix, per part de la societat; el fill, en canvi, es rebel·la; el desenllaç per a tots dos és igualment tràgic: per al pare l'empresonament i el suïcidi, per al fill la fugida, aquest motiu tan present en la narrativa d'Arbó i alhora en la del segle XX, on destaquen els personatges erràtics.

I és que si en els universos d'Arbó, protagonitzats per unes figures joves, el fil conductor acostuma a ser la recerca febrosa per integrar-se d'una manera o altra a la societat -ja sigui a través de l'amor o del treball-, el resultat és sempre negatiu. De fet, i diferentment del que proclama l'existencialisme, els personatges d'Arbó no són lliures viuen permanentment endogalats. Per assenyalar-ho, el motiu del presoner hi és omnipresent i els personatges són presoners sempre, metafísics i alhora reals, perquè l'home d'Arbó, els personatges que l'autor crea, semblen comptar amb escasses possibilitats de maniobra. Pensem que aquest motiu d'àmplia difusió, el presoner, és ben representatiu de Dostoievski. A més, per insistir encara més en aquest aspecte, a les novel·les d'Arbó plana la idea d'un destí, d'una mena de fatalitat d'arrels gregues, uns autors que el van atreure molt. I és que, lluny de la idea del novel·lista com a figura d'escassa cultura i sensibilitat que es va difondre arran d'aquesta primera etapa -la del pastor-poeta que ell mateix ridiculitza, al pròleg de l'edició definitiva de L'inútil combat-, l'autor demostra unes àmplies lectures, i de manera especial, com a gran creador, saber intuir, saber profetitzar amb els seus personatges el que el pas del temps no faria més que confirmar i ampliar. I en això fou certament un precursor.

També l'estil d'Arbó és innovador, aquest estil aparentment descurat i molt convincent, molt emotiu, amb el qual aconsegueix palesar que l'home més que no pas un ésser de raó, és ple de contradiccions. Més de rauxa que no pas de seny. Els escrits personals són la manera més adient d'entrar en aquesta intimitat i de descobrir-la al lector. Els títols d'algunes obres són ja prou indicatius, Notes d'un estudiant que va morir boig i Notes d'un exiliat, el títol inicial de L'inútil combat. De fet, malgrat resultar casual -sembla que la primera novel·la que Arbó redactà fou Terres de l'Ebre- amb L'inútil combat inaugura una galeria de personatges masculins i ho fa amb la presentació d'un adolescent. Es tracta d'un noi jove que busca de manera angoixosa el sentit de la vida, però que es troba amb dos obstacles insuperables. Per una banda, el món i els altres. Durs i cruels, en els universos d'Arbó sempre s'esmenta la presència d'un "amo", terme ja prou significatiu. De l'altra ell mateix, que és estrany, exaltat i, fins i tot, malvat.

De fet, aquesta novel·la es pot llegir com aquella ben característica de la pèrdua de la innocència i, fins i tot, com la de la profanació d'aquesta innocència i, conseqüentment, com la de la descoberta del món. És la història d'un noiet jove, orfe de pare -l'orfenesa símbol de la soledat-, que ha de treballar i que se sent empresonat, mentre els seus companys juguen lliurement; es remarca, a més de la humiliació, "la cosificació" de l'home, del nen ja, provocada per la civilització industrial; per insistir encara més en la seva difícil existència, Jordi, el nom del protagonista, assisteix impotent a la mort del germanet bondadós i proper, i, fins i tot, a la del gosset que tant estima, que un home mata per plaer, sense cap justificació. En la novel·la apareix també la torbadora experiència amb una prostituta, clàsssica de l'època i símbol de la profanació: "Sentia una barreja de fàstic, d'estupor, de vergonya i de tristesa Em costava d'avenir-me a aquella realitat, i aleshores la vida prengué un aspecte nou. La humanitat se m'aparegué més menyspreable. Sobre la meva innocència hi havia caigut massa violentament, i el fet no s'apartava del meu pensar. Aquelles crisis del sentiment duraren moltes nits."

Carme Arnau, "Els personatges de Sebastià Juan Arbó: arrelament i universalitat", Centenari Sebastià Juan Arbó (ILC, 2002)

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra