Ets a:

Enllà (1906)

La poesia tot just ha començat

Lluís Quintana

Obrim el llibre. Començaré pel primer poema i m'hi entretindré una mica perquè hi trobarem trets característics dels poemes que seguiran. Aquest primer poema té un títol estrany, "Fulls de dietari 1901", que no ens diu res del contingut del poema: els títols se solen posar quan un ja ha acabat i vol fer una síntesi; aquí, en canvi, Maragall ens diu només quan el va començar, quin és l'origen: una anotació en un dietari. Això ja és tota una declaració, si pensem en aquells poemes fets per encàrrec del segle XIX; per a Maragall el poema ve d'una imatge, d'una sensació que ha tingut un dia concret: el 23 de gener de 1901, el 6 febrer? Aquesta sensació és quotidiana, no excepcional: no es tracta d'un dia històric, d'un centenari, etc. Una experiència ordinària, trivial, genera el poema i d'aquesta experiència el poeta en treu una reflexió moral. Aquesta reflexió ens pot dur a una realitat transcendent; recordin el títol: Enllà. És un mecanisme creador desenvolupat per la poesia romàntica (Leopardi, que Maragall coneixia molt bé, o Wordsworth) però a la literatura catalana (i espanyola) hi arriba molt tard: és el que es coneix com a "poesia de l'experiència". Només que Maragall, i amb això va més enllà del romanticisme, no fa explícita la reflexió moral, és a dir, no acaba el poema dient en què es relaciona aquesta experiència amb ell. Aquesta és una diferència fonamental amb un gran poeta romàntic com Costa i Llobera.

L'experiència, en aquest poema, és que Maragall passa per davant un convent de monges i veu uns ametllers. Aquesta experiència inclou uns coneixements que tothom té (o tenia): per exemple, que tots els convents tenen un hort, o que els ametllers sempre floreixen abans d'hora i amb el primer fred es queden garratibats, o que les seves flors són blanques o vermelles, o que fan una olor determinada. La data del 23 de gener és important perquè és el dia que Maragall descobreix que han florit "avui per la primera i dolça volta". L'"avui" es repeteix a la segona i a la tercera estrofa, suposant que siguin estrofes i no poemes solts. I aquí hi ha un punt important, també de la poesia moderna: el poeta creu que la tensió que un poema du és tan forta, que no pot mantenir-la gaire estona; per això el poema ha de ser forçosament curt. Si fa estrofes, són tan diferents que gairebé són poemes solts. I, quan són llargs, aleshores es produeix un altre fenomen, i és que el poeta, en un moment determinat, els ha de tallar, no pot seguir i deixa el poema penjat. Per exemple, si miren el poema llarg "Les muntanyes" veuran que no té final, sinó que el poeta interromp la tirada amb uns punts suspensius que ocupen tot el vers, que és un recurs tipogràfic per indicar que no pot anar més enllà (és un procediment molt típic de Bécquer), per un excés de sublimitat o d'emoció (això en música es resol amb un silenci, per exemple); per això el final de "Les muntanyes" és una repetició de l'inici, com un "da capo" també interromput. Són recursos molt musicals, però és bo saber que Maragall era un melòman considerable.

Tornem al poema. Ell descobreix els ametllers "treient el cap per sobre dels recers": estan protegits però ells surten del recer, i només gràcies a això els veu el poeta, però "semblaven esfereïts". És una imatge infantil: el naixement, la blancor que hi va associada, la curiositat del nen, la por davant el desconegut? Tot evoca la innocència. Aquesta paraula surt a la segona estrofa, en què passa el que era previsible: que torna el fred i els ametllers s'hi han d'enfrontar, però la manera de fer-ho és amb "alegria". Aquesta és una idea important: un arbre florit resisteix menys el fred que un arbre tancat, i per tant la imatge podria ser de patiment, però l'autor ens en dóna una de contraria. No és impossible: les flors estan obertes i es poden enfrontar (el poeta diu "afrontar") al vent precisament per la seva mateixa innocència: un altre cop tenim una imatge infantil, aquest cop d'inconsciència, d'irresponsabilitat. Aquesta és l'estrofa més tradicional, perquè el poeta usa l'habitual sistema metafòric que atorga consciència a un ésser inanimat: les neus "canten", la primavera "plora", etc. La tercera estrofa hauria d'empitjorar el panorama: la neu, anunciada a la segona estrofa, apareix però la resistència dels ametllers la venç i les flors treuen "el cap florit entre la neu" com abans l'havien tret per sobre del recer. Al final, les flors donen gràcies a Déu. Continua llegint...

Paraules clau d'aquesta obra

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Enllà de Joan Maragall a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/obra/enlla-1906>

 
   
       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra