L'antologia de Joan Triadú (1951)

Jordi Malé (consultor de la UOC)

La particular naturalesa d'aquesta Antologia (fruit d'un encàrrec de Josep M. Cruzet per a l'Editorial Selecta com a continuació d'una antologia de Rafael Tasis que abraçava de Llull a Verdaguer cal entendre-la a partir de la formació del seu autor. Joan Triadú (1921) es llicencià en llengües clàssiques a la Universitat de Barcelona (1942) i fou lector de català a la Universitat de Liverpool (1948-1950). En l'endemig, havia mostrat el seu compromís polític afiliant-se al Front Nacional de Catalunya (1946). Però fou en el camp cultural on desenvolupà la seva activitat d'"obstinat intel·lectual de la resistència", en mots d'Albert Manent. Les seves iniciatives anaren des d'impulsar el Concurs de Poesia de Cantonigròs (1944-1968) fins a cofundar la revista Ariel (1946-1951). A la primavera del 1945, a més, conegué Carles Riba, el qual marcà la seva trajectòria posterior.

Tots aquests factors influïren en la gestació de l'Antologia de la poesia catalana 1900-1950, finalment apareguda el 1951. Triadú tenia un precedent: l'Antologia general de la poesia catalana. Els contemporanis, editada per Josep Janés el 1947 i signada per Fernando Gutiérrez, bé que, en realitat, n'era l'autor Josep Pedreira. Es tractava d'una antologia d'intenció pròpiament panoràmica, que volia donar testimoni de tots els poetes catalans de postguerra.

Ben diferent va ser l'opció escollida per Triadú. D'entrada, perquè va planificar l'antologia des d'una perspectiva crítica: l'objectiu era fer una revisió i revaloració de la poesia catalana contemporània. Per això acompanyà la selecció de poemes d'una part de comentari crític, en forma d'anàlisi històrica. "Aquesta obra és una breu Història, amb antologia", adverteix als "Aclariments". Una història dividida en tres grans apartats, seguint un rigorós factor cronològic (que el duu a incloure-hi el poeta de L'Atlàntida per haver viscut els dos primers anys del segle): "Els morts (1900-1911)", amb Verdaguer, Costa i Llobera, Alcover i Maragall; "Morts i supervivents (1911-1939)", amb Guerau de Liost, Carner, López-Picó, Lleonart, Folguera, Sagarra, Salvat-Papasseit, Marià Manent, J.V. Foix, Garcés, Carles Riba, M. A. Salvà, Riber, Ferrà, J. S. Pons, Agelet, Gassol, Esclasans, Màrius Torres, Arderiu, Leveroni, Llacuna, Vinyoli, Pere Quart, Espriu, Joan Teixidor i Rosselló-Pòrcel; i "Els apareguts (1939-1950)", amb Palau i Fabre, Perucho, Sarsanedas, Barat, Cèsar Nogués, Josep Romeu, Villangómez, Casp, Fuster, Cots i Albert Manent.

Els criteris amb què Triadú va fer la tria i els comentaris ja es troben, en part, a la revista Ariel, que reivindicava poetes que encarnaven els valors de classicisme i mediterranisme, d'una banda, i d'avantguardisme, de l'altra, alhora que promocionava les noves veus poètiques que s'hi acordaven. D'aquí deriva, Triadú, el seu "programa", amb revaloracions, desvaloracions i les inevitables exclusions de poetes. Això últim fou, sens dubte, el que va ferir més gent; però Triadú palesava, així, el seu propòsit de no oferir "una panoràmica superficial", ans de guiar-se, essencialment, pel seu esforç d'"haver comprès" i per consideracions "estrictament poètiques", és a dir, de qualitat literària -un criteri personal i rigorós que fa encara avui valuosa l'Antologia. L'objectiu, en darrer terme, era mostrar fins a quin punt certes realitzacions del passat immediat i del present permetien de posar fe en el futur de la poesia catalana.

Les principals revaloracions afectaven les figures de Verdaguer i Riba. Del poeta d'Aires del Montseny, vist com una superació de la Renaixença i una entrada al moviment modernista i a l'expansió més universal de la literatura -"Gaudí fou la seva correspondència en aquest moviment", diu Triadú-, és, sobretot, reivindicada l'obra al marge de les consideracions biogràfiques sobre l'home (seguint una distinció que ja havia fet Carles Riba al pròleg a la seva antologia verdagueriana del 1923).

Quant a la poesia de Riba, ocupa una posició central en l'antologia. Fins a la guerra civil, havia estat considerada, en general, com una obra minoritària i per a iniciats. Només amb la progressiva circulació de les Elegies de Bierville, i amb l'edició de Del joc i del foc (1946) i la reedició de les Estances (1947), va iniciar-se una certa revaloració, que assolí el seu cim a l'Antologia de Triadú. El capítol que li és dedicat s'intitula, significativament, "Entrada d'una època", i, en el seu comentari crític, expressions com "suprem triomf d'un guiatge", la seva "alta i profunda acció" i la "duració del seu mestratge" revelen la gran importància que s'atorga a l'obra de Riba, "projectada tota cap al futur". La poesia ribiana simbolitzava la universalitat i el classicisme propugnats per Ariel -i alhora representava la més alta realització del postsimbolisme, dins el qual se situava la pròpia poesia de Triadú (Endimió, 1948).

Entre les rectificacions o desvaloracions, destaquen les de l'obra de Maragall i de Carner. Respecte al primer, Triadú en defuig la visió sentimentalista i esteticista, i remarca el fet que "darrera la seva teoria de la paraula viva" sols hi havia "una manca de do idiomàtic". En contrast, reivindica la poesia maragalliana més sòlida: les "Visions" (els mites), el "Cant espiritual" i la clàssica Nausica. Quant a Carner, lloa sobretot el poeta de Nabí, "la seva obra més important" -la que més s'apropava a la poesia de contingut valorada per Triadú-, però jutja d'anecdòtica la resta de la seva producció, malgrat destacar-ne el virtuosisme del llenguatge: "Sense l'última coneixença lírica ni prou força de sentiment, el triomf de Carner es redueix al vers, a l'enginy i a la magistral superficialitat per on rellisquen les seves elegants imatges."

Aquesta parcial consideració de la poesia carneriana -que Triadú no rectificà en la Nova antologia de la poesia catalana 1900-1964 (1965), ans veié en la revisió global que Carner va fer de la seva obra (a Poesia, del 1957) un aval del seu criteri- fou un dels factors que suscitaren més controvèrsia. Uns altres foren la importància atorgada a poetes llavors poc coneguts, com Màrius Torres o Salvador Espriu, l'aposta per autors joves que encara eren una incògnita i, sobretot, els poetes exclosos, entre els quals Agustí Bartra i Blai Bonet.

De fet, l'antologia resultà polèmica ja abans d'aparèixer. El 31 de desembre de 1950 s'encetà una disputa epistolar al diari El Correo Catalán, en què Triadú hagué de replicar a acusacions com la de preparar una obra de "simpaties personals", a atacs a la seva persona i a insinuacions de caire polític. I, encara, un cop acabat i distribuït el llibre, la censura obligà a suprimir els poemes "Les tombes flamejants", de Gassol, i "Adéu, President!", d'Esclasans, i a reimprimir les pàgines amb altres poesies.

Quant a les reaccions, destaca la de Josep Pla, que, des de la revista Destino (12-IV-1951), qualificava l'Antologia d'indici de vitalitat, de combativitat i d'existència, i remarcava el mestratge de Riba. Els judicis més contraris arribaren de la revista Ressò. Inicialment, en el número de maig del 1951, Joan Grases reconeixia el mèrit del llibre; però en el número de juny es tractava el tema humorísticament i s'incloïa una caricatura de Triadú vestit de terrorista i amb una bomba a les mans; i en el d'agost-setembre apareixia un poema satíric amb el títol "Triadú tria dur", signat "Anònim rebutjat. Segle XX", escrit per Antoni Ribera. Més mesuradament, Maurici Serrahima, en el número d'octubre, es queixava de la menysvaloració de la poesia de Carner. Pedrolo, en canvi, al número de desembre, lloà el "rigor" de l'antòleg.

La polèmica arribà també a la premsa de l'exili. Mentre que Pere Calders, al número de novembre del 1953 de la revista Pont Blau (Mèxic), defensava Triadú com a crític i assagista, en el número de febrer-març del 1954 Antoni Ribera titllava l'obra de "sectària" i Rafael Tasis la qualificava d'antologia "de capelleta", mentre que Fuster defensava "la licitud del procediment" de l'autor.

Entre els atacs que més dolgueren a Triadú, hi ha els dels qui atribuïen a Carles Riba la tria de les poesies -quan en l'Antologia figuraven poetes que Riba no considerava gens, com ara Salvat-Papasseit, i poemes que valorava poc, com algun de Sagarra-; i l'afectaren, no tant per ell mateix com per l'autor de les Elegies de Bierville. Perquè, al marge de la refermança de la seva relació personal, Triadú tenia molt present que, entre finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, Riba havia esdevingut un punt de referència, no solament per als escriptors joves, sinó per a tota la catalanitat cultural que maldava per sobreviure i reafirmar-se.

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra