L'escriptura al costat de la vida

Per què escrius, et demanen, i tu tanques els ulls i mires enrere, enrere, i et veus menuda, una noieta de cinc anys. I veus la teva mare que, sense saber què fer perquè el pare ha hagut de marxar de viatge, et fa venir a la seva vora i comença a ensenyar-te el so de les lletres i a ajuntar-los després l'un amb l'altre. I tu llegeixes i no en tens cap mèrit, perquè és en castellà, i que el castellà és una llengua que té la gentilesa de fer el camí fàcil perquè aprengui a llegir un infant.

I segueixes mirant enrere, enrere, i veus el teu pare que no dubta de res i que va a la seva biblioteca i que en treu uns llibres i te'ls posa a les mans i et diu: "Té, llegeix". I tu te'ls mires, i en veus alguns que entens i d'altres que no entens tan bé, perquè estan escrits en la llengua del teu pare que tu saps cantar, però no parles. I te'ls fa llegir, i t'ajuda quan hi ha quelcom que no arribes a veure clar, i així coneixes Maragall i Verdaguer i Carner i Ruyra... Àdhuc et fa llegir un llibre de contes en italià: L'uccelletto nero, te'n recordes bé; i és que el teu pare, en veritat, no dubta de res...

I vas al col·legi i entres de cop i volta dins l'aprenentatge del francès. I vinga La Fontaine i vinga Ronsard i vinga Alphonse Daudet... Llavors, què pot fer una noia tan menuda amb tant de gent que escriu al seu voltant? Es posa a escriure, ella també... I explica el que veu, i explica com ho veu, i explica el que li sembla que són les coses. I arriba l'adolescència i comença a pensar en si mateixa i en l'amor, i comet la imprudència de posar-se a escriure en vers.

Però tot passa, i l'adolescència passa també. Llavors ella deixa els poemes i torna a escriure el que veu, el que és, el que no és i el que podria ser. I el món va, i les coses canvien i la vida també, i ella segueix sempre amb el seu deler. Coses que llença, coses que guarda, coses que ni sap què són... Fins que un dia ve algú i li demana per què escriu.

Sí: per què escrius? Perquè hi trobes quelcom que fa que l'aire sigui l'aire, i la llum, la llum i que dóna espessor al temps?

Potser sí; però potser, també, perquè ets una màquina d'escriure i res més.

Teresa Juvé

Esclanyà, març de 2004

Apunt biogràfic

Teresa Juvé va néixer a Madrid l'any 1921. De pare català i mare madrilenya. Es va formar a la Institución Libre de Enseñanza. Ja a Barcelona, va estudiar a l'Institut Escola Ausiàs March de la Generalitat. Després de la guerra, amb setze anys, va haver d'emprendre amb la família el camí de l'exili cap a França. Llicenciada en Filologia i en Literatura Comparada, es casà amb el dirigent socialista Josep Pallach. A París, on tots dos feien de professors, va compartir amb ell l'interès per Catalunya, per la pedagogia i per la lectura, cadascú avançant en les direccions respectives.

L'any 1963 el jurat del Premi Nadal es trobà amb dificultats per decidir la novel·la guanyadora. La charca en la ciudad resisteix fins a la penúltima votació. Els membres del jurat lloen les qualitats del text d'una desconeguda Teresa Juvé que ha centrat l'argument a França, en un camp de concentració de dones, acabada la guerra civil espanyola. El llibre es publica a l'Argentina, tard i sense informar-ne l'autora.

Teresa Juvé, Josep Pallach i Antònia, la filla d'ambdós, tornen a Catalunya l'any 1970. La prematura mort de Josep Pallach el 1977 marcarà la història de la seva família, sobretot de Teresa Juvé, i també la del socialisme català.

Amb els anys, l'especialització en el segle XVI a Catalunya confluirà amb el gust de distreure's llegint novel·la policíaca. Teresa Juvé crearà el seu detectiu -i el seu col·laborador-, el jutge Joanola, a la manera d'Arthur Conan Doyle i la seva parella de detectius protagonistes.

En una literatura com la catalana, que ha sofert forçosos parèntesis i se sustenta en una població no tan abundant con la d'altres països, es fa palès que l'aportació de l'autora és important. Ha escrit catorze novel·les, ambientades a la Catalunya de Felip II, de les quals, fora de la primera, El portantveus s'ha equivocat, editada per Columna, l'editorial Proa n'ha publicat una tercera part des de l'any 1978 fins avui. Alguns dels seus títols són: La Commedia dell'Arte sota sospita, Els assassins eren més d'un, Juguesca mortal. La propera apareixerà el maig d'enguany, també a Proa. Destaquen per un estil precís i sintètic, pel dibuix detallat del personatge detectiu i del col·laborador complementari, pel pols que manté la intriga de cada argument, i, especialment, per la interessant documentació sobre la vida política, econòmica i social del nostre país entre els anys 1500 i 1600.

Maria Barbal

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA