N'han dit...

Quima Jaume va ser una poeta cadaquesenca de soca-rel. La seva poètica gira entorn un univers mític "el seu Cadaqués natal", on va néixer i morir (1934-1993) -tot i que també va viure a Barcelona i un curt període de temps a París- i que potencia mitjançant una bona dosi d'humanisme i de classicisme mediterrani en tota la seva obra.

Cadaqués no era per a ella només un univers simbòlic sinó real alhora. És el seu paisatge nadiu, aquell en el qual va passar tota la infantesa i part de la joventut: "De crits joiosos per carrers i places / vam omplir els jorns llunyans de la infantesa. / Sentim encara el remoreig del mar / vora les platges amb un munt de sorra". Una infantesa plena de creativitat que la poeta va viure intensament, sempre en contacte amb la natura, pescant, llevant palangres amb el seu pare, com recorda la seva germana bessona. El poema "Garlandes no acabades" de l'últim llibre ens dóna mostra una altra vegada "d'aquells infants invictes, coronats. / Folls de vida corríem pels sembrats / curulls de flors que ens fornien garlandes / tendres i / fresques / com somnis d'infants".

De família de pescadors, Quima Jaume no solament va contemplar el mar sinó que en va viure intensament la força i el risc. El seu pare, nascut en una altra vila marinera, Alcúdia, va iniciar les bessones -Quima i Esperança- en tots els secrets de la mar: sortien a tirar les xarxes al bon temps, a llevar-les de matinada... S'emportava les bessones i junts, altres vegades també amb el germà, vivien tot el procés de la pesca. La poeta sempre es va sentir molt estimada pels pares pels qui sentia un profund afecte i admiració. No eren persones del món de la cultura però la seva sensibilitat i bondat eren tan exquisides que van deixar en la poeta una empremta humana i afectiva tan important que molts són els poemes en què s'hi troba reflectida. A més, les dedicatòries dels llibres en són una bona mostra. En el primer, El temps passa a Cadaqués, ens diu: "Als meus pares, que són absents, a qui recordo amb tendresa per la seva infinita bondat". En el segon, Pels camins remorosos de la mar, trobem també: "A vosaltres encara". El tercer llibre va ser pòstum i per tant no hi va poder posar dedicatòria.

La poesia publicada de Quima Jaume és una poesia de maduresa: el reflex d'una riquesa interior, d'un esperit inquiet que va mostrar ja en la creativitat dels jocs d'infantesa i que anava a la recerca de l'absolut, del transcendent. Una inquietud que, juntament amb un elevat grau d'autoexigència, la va portar a realitzar una experiència mística en un monestir de clausura i que posteriorment va trobar un canal idoni en la poesia. Una poesia però, que no tenia una voluntat metafísica sinó molt humana, volgudament comunicativa com expressava ella mateixa: "Jo entenc la poesia com un capbussar-se dintre de l'ànima humana i les seves imatges interiors. Amb aquest procés recuperes els records de l'oblit. Et comuniques a través de la paraula i et serveix per conèixer-te millor. Amb tot, considero la meva poesia com molt comunicativa, m'agrada que digui alguna cosa a qui la llegeix".

Rosa Ardid, "Introducció a la persona i l'obra", Àlbum Quima Jaume (Barcelona, Centre Català del PEN, 2003)

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA