Si som allò que mengem, somniem ben segur allò que llegim. Quan giro els ulls enrere puc identificar tots i cadascun dels moments de la meva vida amb el títol d’un llibre. He crescut a l’escalf dels llibres.

Nascuda a l’Eixample de Barcelona i la gran de quatre germans, vaig ser una lectora compulsiva d’ençà que tinc memòria. Una nena que s’estimava més els llibres que les joguines i que vivia amb veritable passió altres vides, mons i paisatges que li semblaven força més interessants que la realitat grisa del franquisme. En un temps on els viatges eren un luxe i les pantalles de televisió tot just ens acostaven als platós de cartró pedra, els únics atiadors de l’imaginari col·lectiu infantil eren el cinema, la literatura i el còmic.

Vaig obrir el ulls al món de la mà de Richmal Crompton, Edgar Rice Burroughs, Jules Verne, Rider Haggard, Jack London, Charles Dickens, Louise May Alcott, Emma Orczy i molts d’altres autors i autores. Llibres d’humor, d’aventura i de descoberta de mons meravellosos que em van esperonar a imitar-los tot fent les meves primeres provatures narratives de ben petita. L’adolescència va arribar marcada pels autors francesos i russos. Tolstoi, Dostoievski, Balzac, Flaubert, Stendhal, densos, psicològics i colpidors, que de seguida van ser compartits amb el nou realisme màgic: Cortázar, García Márquez o Torrente Ballester, les propostes màgiques i humorístiques dels quals em van senzillament fascinar. Aviat em vaig adonar que la descoberta literària no tenia deturador. La lectura fou l’equivalent d’un vici privat; l’escriptura, un somni recurrent que vaig anar fent realitat de mica en mica amb relats, esborranys de novel·les impossibles i diaris personals.

L’any 86, finalment, ja dedicada professionalment a l’ensenyament de la llengua i la literatura, vaig aterrar amb bon peu al món de la literatura juvenil. Sempre dic que va ser una casualitat atzarosa, però afortunada. M’hi vaig sentir còmoda i em vaig adonar de les infinites possibilitats que se m’oferien per explorar els territoris de la ficció. Llaminera de mena, no vaig desaprofitar l’ocasió de tastar tota mena de gèneres, estils i recursos per explicar les meves històries, aquest cop sí, adreçades a lectors i lectores de carn i ossos. Aventura, fantasia, realisme, humor, thriller...

Em declaro inventora d’històries i fins i tot “escrividora”, fent ús d’un terme carregat de saviesa. Potser per això, per veritable vocació, vaig llançar-me de cap al món del guió televisiu –que ara és considerat la nova narrativa moderna– i m’hi vaig capbussar amb la mateixa passió que ho havia fet amb la literatura.

Vaig substituir l’ofici de professora per l’ofici de guionista i professora de guió i vaig incorporar a la meva experiència literària coneixements sense els quals tal vegada no hauria pogut bastir les meves novel·les més ambicioses: la importància cabdal de les estructures dramàtiques, l’essència dels conflictes i la complexitat de la construcció dels personatges, la carn i la sang de les històries.

Sóc eclèctica, curiosa i juganera i he tingut la sort, la immensa sort, de poder conjugar afició amb ofici, plaer amb professionalitat. No és fàcil sobreviure en aquests àmbits, però puc dir amb orgull que bé o malament he fet realitat els meus somnis de viure inventant i escrivint històries. El joc de vasos comunicants que practico des de fa dues dècades m’ha permès transformar guions en relats, relats en novel·les i novel·les en pel·lícules. Mai no sé en quin to narraré una història ni per a qui, però sé reconèixer les bones històries i les atresoro com sempre he fet amb els bons llibres.

La vida sense la companyia de la ficció em semblaria simplement aterradora.

Copyright del text © 2015 Maite Carranza