N'han dit...

A les 22 obres (vint-i-dues!) escrites per Lluïsa Cunillé des del 1991 fins ara que redacto aquestes pàgines, la seva poètica de la sostracció, com proposo anomenar-la, ha estat aplicada a les diferents zones de la teatralitat amb resultats també diversos. Des de l'oclusió total del referent i/o del context situacional, que torna francament críptics alguns textos -però no per això mancats d'humor, de lirisme, de dramaticitat, d'intriga...-, fins a la renúncia a desvetllar, en altres textos, els antecedents o la motivació dels personatges, la connexió entre les diverses escenes que constitueixen una obra, el grau de realitat d'una situació, el destinatari de la paraula, la veracitat d'una informació o d'una confessió i, sobretot, la naturalesa dels vincles afectius i la intensitat subterrània de les emocions i sentiments, la seva producció realitza una subtil i implacable exploració dels límits de l'opacitat. A tot això s'hi ha d'afegir la renúncia al que és espectacular i l'extremada economia dramatúrgica, que caracteritzen també la seva poètica "sostractiva".

José Sanchis Sinisterra, "Una poètica de la sostracció", pròleg a Accident (Barcelona, Institut del Teatre, 1996).

Lluïsa Cunillé, que escriu indistintament en llengua catalana o castellana, és potser l'autora que més ha incidit, traspassant l'abast de les fronteres culturals catalanes, en el paisatge també en vies de reverdiment del teatre espanyol actual. En la seva obra, la integració entre forma i contingut passa per la construcció d'unes peces aparentment íntimes i ambigües, marcades per una càrrega enigmàtica potent; uns textos que condueixen les expectatives obertes pel públic cap a un final dramàtic sense concessions, tan àrid i ambigu com la història que l'ha precedit. L'efecte és xocant: sembla que es tracta de presentar la pàgina grisa i terrible de la vida quotidiana en societat, la soledat i la incomunicació, la necessitat de construir excuses per propiciar un mínim intercanvi... Amb tot, les expectatives sense resoldre, l'espera sense recompensa, "la grisor dels personatges" i l'evidència final de la "paradoxal banalitat dels diàlegs (Sanchis, 1996: 7-8) `efectes perfectament coherents amb la dimensió ètica del text` fan que la producció de Cunillé gaudeixi alhora de l'entusiasme ultrat d'uns quants admiradors i del rebuig radical d'uns altres. A la manera de Koltès, Cunillé acostuma a presentar gairebé sempre la trobada fortuïta de dos personatges en un espai estrany o misteriós. Curiosament, però, la poètica del xoc, del conflicte, del deal, que acostaria l'escriptura de l'autora catalana a la poètica del dramaturg francès, tampoc no acaba de concretar-se i deriva cap a solucions a mig camí entre el realisme i l'absurd, amb una certa càrrega poètica i humorística. D'entre la seva extensíssima producció, val la pena destacar Berna (1992), La festa (1993), Libración (1993), Accident (1994) i Privado (1996).

Carles Batlle, "La nova dramatúrgia catalana: de la perplexitat a la diversitat", Caplletra, núm. 22 (1997).

La festa comparteix amb altres obres de Lluïsa Cunillé una capacitat molt destacable de generar inquietud, inquietud en l'ambient on viuen els personatges i que es transmet als lectors/espectadors. Aquesta sensació és en bona part fruit de posar en escena la trivialitat, la quotidianitat més absolutes, que és la manera original amb què Cunillé aborda la consciència de la solitud en les persones i les dificultats que apareixen en la comunicació.

Jordi Sala, "Lluïsa Cunillé, La festa", Revista de Catalunya, núm. 127 (1998).

Un dels propòsits més reeixits de la poètica dramàtica de l'autora és la creació d'una atmosfera en què totes les hipòtesis són possibles, sense que s'aposti per cap en concret, sense que es vagi més enllà dels límits d'un abisme; un pas més endavant i s'esdevindria la tragèdia. I, tanmateix, no. El llenguatge és capaç de destil·lar la informació fins a l'extrem, d'eternitzar els enigmes ad nauseam, d'oferir tot un ventall d'informació capciosa, prescindible i innecessària, com un gran parany. Com el parany que suposa la comunicació, el joc. Hi ha molt de perversió lúdica, d'intel·lectualisme eixut, de creació mil·limètrica i glacial d'un univers que, amb les seues múltiples referències internes, pren sentit, talment com una obra feta per sedimentació. Una peça aïllada sembla, però, un mer exercici d'estil, de rèpliques i contrarèpliques banals, absurdes i aleatòries, sense cap mena de transcendència (si bé és apte per a tota una gamma d'elucubracions). És la capacitat de suggerir, de teixir una xarxa d'enigmes que recorren la geometria articulada dels textos amb una precisió rigorosa, obsessiva, i que escampen una simfonia de sentits que, en essència, construeixen un univers indubtablement extraordinari, encara que ben poc seductor. Un hàbitat d'éssers creats artificiosament com a retalls de la condició humana, que són víctimes d'unes històries inacabades des del moment que especulen sobre l'indefinible en els vincles que lliguen i deslliguen les relacions entre humans.

La seua poètica és, no cal dir-ho, deliberadament abstrusa. Malgrat que naix d'una realitat parcialment recognoscible en fragments de sentit, s'encobreix en una altra dimensió que juga, a cada retop, amb l'imprevisible i el desajustament, amb els supòsits i la creació d'expectatives. La capacitat de confegir espais de penombra i una atmosfera dramàtica a partir d'un llenguatge cisellat i d'una estructuració complexa "basada en la discontinuïtat espacial i temporal" troba la seua correspondència en la suggestió d'enigmes incomplets, de troballes implícites, de (des)composició de sentits i en la presència d'uns personatges absents, escindits en la multiplicitat, atrinxerats en la seua pròpia (in)comunicació. El buit existencial del món en què estan immersos aquests personatges deixa entreveure unes relacions humanes fútilment ritualizades en una quotidianitat grisa, solitària, estranya i terriblement contemporània.

Francesc Foguet, "Lluïsa Cunillé: Dotze treballs i L'afer", El Pou de Lletres, núm. 13-14 (1999).

La dramatúrgia de Cunillé té un traç molt fi, d'una gran eficàcia escènica, juga amb les sinuositats i els paranys del llenguatge i planteja situacions profundament dramàtiques amb un mínim d'elements evocatius. El seu minimalisme expressiu omple l'espai i el temps escènics amb unes poques paraules i uns pocs personatges que l'autora edifica, en aparença, a partir de mers esbossos. Les intervencions dels seus personatges són lacòniques, com dites de passada, sense aprofundir mai en res, deixant-les en la intermitència persistent, obsessiva, d'uns punts suspensius que, amb les pauses, els silencis, les músiques i els sorolls, marquen un calculadíssim tempo dramàtic. Cada expectativa que el lector/espectador es crea sobre aquestes criatures és avortada, rèplica a rèplica, escena a escena, perquè hagi de tornar a recomençar de nou.

Francesc Foguet, "Dramatúrgia de la inanitat", Avui (01/02/2001).

[L'impuls desconstructiu] situa el teatre de Cunillé al costat de l'obsessió contemporània, de vegades anomenada "postmoderna", pel procés de representació artística: la tendència a meditar o cridar l'atenció, de manera explícita o implícita, sobre el procés representacional o teatral, i de prestar fins i tot més atenció al procés que no pas al producte final. Les obres de Cunillé són al límit entre allò que és representable i allò que és impossible de representar, les dimensions intersticials, fugaces, de la realitat, la presència de les quals es distingeix només mitjançant els recursos de l'al·lusió i de la insinuació.

[...] El nou realisme de Cunillé es produeix en el paisatge no referencial de la simulació. Utilitza el poder i l'energia de la imatge en directe no per representar, sinó per esborrar la barrera entre la vida i l'art, entrant a l'espai de la hiperrealitat: una realitat pura que voldria ésser espectacle de la vida mateixa. I potser és per tot això que el seu teatre té la capacitat d'ésser tan pertorbador. No ens ofereix un realisme que es fonamenta en la psicologia, no dóna constància ni del marc representacional ni del món de l'artifici que és l'espai teatral, sinó que ens enfronta amb la superfície brutal d'un mirall. El procediment pot resultar, en efecte, esborronador.

Sharon G. Feldman, "El teatre d'enigma de Lluïsa Cunillé", Catalan Review, vol. 161, núm. 1-2 (2002).