Flavia Company, una mirada en trànsit

Eva Gutiérrez Pardina

Buenos Aires, 1963. Escriptora, periodista i traductora

Rebel per naturalesa, Flavia Company es nega a adscriure's a cap generació literària, un concepte que entén com una etiqueta forçada, establerta per interessos comercials, aliens a la pulsió creadora. Malgrat els intents de taxonomia propis de la crítica, l'obra de Company, un corpus extens i divers (dotze novel·les, però també poesia, relats curts, microrelats i contes per a nens) defuig classificacions i flueix com un tot continu i sense etapes, marcat de principi a fi per la intensitat, el risc i la intel·ligència.

Còmoda en la zona d'intersecció i complementarietat entre els gèneres literaris, l'autora gaudeix mesclant-los i subvertint-los, com a Ni tu, ni jo, ni ningú, guanyadora del premi Documenta 1997. En aquesta paròdia de novel·la negra, els integrants d'un triangle amorós competeixen per contractar una peculiar assassina, amb la mala intenció d'eliminar-se mútuament. Excepte algun fragment narratiu, aquesta obra avantguardista es basteix amb acotacions i diàlegs delirants, i l'acció es desenvolupa de forma explícita dins i fora d'un escenari, de manera que ens trobem, també, davant una obra classificable com a teatre de l'absurd. A més, cal tenir en compte que Ni tu, ni jo ni ningú va ser pensada amb estructura d'òpera. No hem d'oblidar la sòlida formació com a pianista de l'autora, que empra sovint tècniques musicals en la redacció i la construcció de les seves novel·les, a voltes protagonitzades per pianistes o directors d'orquestra, com ara a la titulada, molt explícitament, Fuga y contrapuntos (1989).

El gust per la mescla i la complementarietat abraça també l'ús de les llengües: el relat curt L'apartament / El apartamento (2006) pot llegir-se alhora tant en català com en castellà; per fer-ho en una llengua o l'altra, només cal que girem el llibre. A Volver antes que ir (2012), un poema narratiu de més de mil versos, Company empra per primer cop la variant argentina de l'espanyol. Al pròleg, titulat “Secreto”, l'autora relata el descobriment del diari que la seva mare va escriure als dotze anys durant un viatge en vaixell des d'Argentina per visitar el poble del seu avi, Bellcaire d'Urgell, a Lleida, i com ara, en la seva maduresa, ha trobat la força per llegir aquest diari en un viatge de tornada a la que és, també, la seva Argentina natal. Aquest cant d'amor a la mare perduda i profundament enyorada només podia expressar-se en el codi lingüístic de la infantesa.

I és que Company, més enllà de la mentida literària, ens parla sempre d'històries fetes de carn i sang. Amb encert, l'escriptor i crític Jordi Llavina comentava en una ocasió que aquestes obres «són plenes de cicatrius», i ens ajuden a créixer perquè «parlen sempre de l'essència humana, com Joyce, Beckett, que experimenten però parlen d'allò que és l'ésser humà».

Intensitat, compromís, solidaritat

Els protagonistes de les primeres novel·les, com Querida Nélida (1988), Círculos en acíbar (1992), Llum de gel (1996) o Dame placer (1999) són solitaris i incompresos, traspassats pel dolor d'un desengany amorós, moguts per l'ànsia sempre insatisfeta d'abastar l'infinit, assedegats de venjança o, fins i tot, temptats per la possibilitat de posar fi a la pròpia vida. En el límit entre el seny i la bogeria, tots cerquen allò impossible: l'amor perfecte, la bellesa, el retorn d'aquells que estimaren i que els han abandonat. N'és un exemple Llum de gel, on la jove Sílvia, tancada voluntàriament en el soterrani de casa seva, vigilada des de l'exterior pel seu padrastre i amant, cerca a les palpentes una via de contacte amb la mare morta, conscient que en el centre del laberint l'espera, també, el monstre interior. Una novel·la curulla de metàfores, símbols i referències a l'alquímia, els ritus d'iniciació i els mites de mort i renaixement o de recerca interior, com el d'Hades i Persèfone, el fil d'Ariadna i el laberint del Minotaure.

En canvi, a Melalcor (2000) la prosa esdevé austera, esquemàtica, gairebé freda, només temperada amb tocs d'humor negre i alguna escena d'alt voltatge sexual. Aquesta paròdia de novel·la rosa, mescla d'anàlisi psicològica i denúncia social, té com a protagonista un personatge de sexe indefinit, potser hermafrodita, en la tradició d'obres com Orlando de Virginia Woolf, Written on the Body de Jeanette Winterson o Middlesex de Jeffrey Eugenides. Aquest jo entre interrogants, encadenat per creences religioses i víctima de maltractaments en l'àmbit familiar, s'entesta a mantenir-se al marge de les emocions i els sentiments, fins el moment que decideix obrir-se a l'amor i als altres. A través de les vicissituds d'aquest personatge, l'autora posa en qüestió la classificació dels éssers humans en sexes i gèneres, la monogàmia i l'amor romàntic, l'heterosexualitat compulsiva, la religió i la família. Aquesta crítica al sistema té un antecedent en la novel·la coral Saurios en el asfalto (1997), una utopia relacionada, a voltes explícitament, amb l'Èxode bíblic, on narra l'aventura d'un grup de persones que proven de fugir d'Atalaya, una ciutat classista, tecnificada i freda, controlada amb mà de ferro per un dictador a l'ombra, per arribar a una terra nova on pretenen fundar una societat més acord amb la natura i la justícia social.

Negoci rodó (2005) és la forma literària, irònica i paròdica, d'una denúncia que l'autora ha expressat reiteradament en conferències, entrevistes i articles d'opinió: la progressiva mercantilització de la literatura i de la cultura en general. La protagonista és una empresària amb dificultats econòmiques que aplica els coneixements adquirits en un taller d'escriptura a la redacció d'una novel·la, amb la qual pretén assolir èxit i fama immediats. Paradoxalment, tot i escriure un text infecte, s'insinua la possibilitat que el jurat d'un premi literari important l'esculli com a guanyadora, sense ni tan sols haver llegit el text. En la conversa final entre la protagonista i una escriptora de debò -un diàleg a l'alçada de la millor Nothomb- Company planteja el dilema de l'autor amb talent però ignorat pel gran públic, temptat davant la possibilitat de rebaixar el seu art per assolir l'èxit; una qüestió que retrobem en la tèrbola i inquietant La mitad sombría (2006), on es recullen i intensifiquen els grans temes plantejats en obres anteriors: la solitud, l'amor frustrat, la bogeria, la violència domèstica i, també, el drama de l'artista per al qual el seu do és, alhora, una maledicció.

Després de la catarsi que suposa La mitad sombría, Company s'allunya de l'expressió torturada dels dimonis interiors per revelar allò inquietant que s'amaga sota l'aparença inofensiva de la quotidianitat. En el recull de relats Con la soga al cuello (2009), punt d'inflexió en la seva narrativa, col·loca els personatges davant de situacions límit que podria haver d'afrontar qualsevol lector: la tensa espera d'uns resultats mèdics, la cura d'un familiar dependent, la pèrdua de la feina... La protagonista d'un d'aquests relats, “El río de la vida”, ens dóna la clau per comprendre aquest canvi de perspectiva: «abans, fa temps, en comptes de contemplar jo escrivia. Una paraula rere l'altra, totes les que podia, recordant la vida o substituint-la. Fent-les passar per ella. Ara, en canvi, miro fins que tot desapareix del meu davant i només veig el fet de mirar, que és justament la manera d'ésser al món, és la revelació de l'instant que es basta a si mateix».

Aquesta nova mirada es fa evident en les dues darreres novel·les, on Company reflexiona sobre la condició humana i, en concret, sobre la culpa i la redempció. A L'illa de l'última veritat (2010) trasllada a època contemporània les novel·les clàssiques de pirates i nàufrags en una illa deserta, i explora la possibilitat de construir la pròpia identitat com si es tractés d'un text literari. Que ningú no et salvi la vida (2012) és el dilema d'un home a qui un altre exigeix, en retorn per haver-li salvat la vida, la realització d'un acte abominable. Diferents en la superfície, en el fons ambdues novel·les són germanes bessones. Els dos protagonistes són conscients que moriran aviat, fan examen de consciència i confessen haver dut a terme una acció reprovable que ha de ser, d'alguna manera, reparada després de la seva mort. La dipositària del seu secret és, en ambdós casos, una dona amb qui mantenen un vincle especial, amorós en el primer cas, de sang en el segon. Tots dos adrecen a aquesta dona una petició incòmoda: anar a veure a algú, lliurar-li un missatge, demanar perdó en nom seu. A les portes de la mort, tant l'un com l'altre cerquen l'únic que encara pot salvar-los: la comprensió i l'empatia d'un altre ésser humà.

L'udol solitari que plorava la perfecció impossible, la mare perduda o l'amant que fuig ha esdevingut abraçada solidària, empatia íntima i serena, revelada en la simplicitat d'allò quotidià. Impossible esbrinar quin rumb seguirà la propera novel·la, el proper relat, el vers que ja es gesta: Company observa el món des d'una mirada sempre en trànsit.