Ets a:

Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol

Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)

Quan Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) va començar a escriure, tenia vint anys, treballava a l'empresa familiar i ocupava part del seu temps lliure pintant. Era, també, excursionista, i havia començat a col·leccionar les peces de forja catalana antiga que localitzava en masos i ermites aprofitant les seves sortides amb l'Associació d'Excursions Catalana. A una d'aquestes excursions correspon el primer text publicat de Santiago Rusiñol.

Corria l'any 1881. Amb altres membres de l'Associació, Rusiñol va fer la ruta del Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, acompanyat de llapis, ploma i paper. Havia d'escriure la crònica detallada de l'excursió per tal de deixar-ne constància al butlletí que editava el centre. El text, il·lustrat amb dibuixos fets del natural per ell mateix, respon al més pur estil romàntic. La descripció del paisatge, la reflexió sobre el sentit de la història i l'admiració per la portalada gairebé en ruïnes del monestir de Ripoll són els ingredients bàsics d'unes impressions de to elegíac i patriòtic que, l'any 1883, es repetirien a l'entorn d'un pretext diferent, el castell de Centelles.

Però no tot era romanticisme i elegia en els primers textos de Rusiñol. De la mateixa manera que la seva pintura, progressivament, va anar evolucionant del paisatgisme olotinista al gust pels espais sòrdids, la seva literatura va passar també per un moment de pruïja naturalista. D'un naturalisme sui generis, més proper a la paròdia que no pas a l'assumpció dels pressupòsits del moviment, i vehiculat a través d'uns textos realment insòlits: les cartes trameses a la que ben aviat seria la seva dona, Lluïsa Denís. Escrites en castellà i destinades a una lectora molt especial i particular, les cartes de Santiago Rusiñol a la seva promesa són, per damunt de tot, literatura pura. I l'interès primordial d'aquesta literatura rau, no tant en la capacitat de Rusiñol de seguir el codi convencional del gènere epistolar en el seu vessant amorós, sinó, ben al contrari, en la utilització deliberada de tots i cadascun dels tòpics del gènere des de la distància irònica i amb la consegüent explicitació del codi. La hipèrbole sistemàtica determina els apel·latius que el jo atorga a l'estimada, els planys per la separació forçada dels amants i els impediments -reals o inventats, tant se val- que interposen la família i la societat en general a la seva felicitat. En contrast amb el registre dramàtic, l'enamorat aprofita l'espai de la carta per narrar les seves aventures i les dels seus amics en un registre extremament realista que es pot arribar a transformar en caricaturesc i, a partir d'aquí, fregar l'humor negre i, si molt convé, l'escatologia. Les cartes a la promesa són, per tant, una mena de camp de proves de la literatura de Rusiñol. Potser s'hi converteixen de forma indeliberada, però em sembla que cal no oblidar que, simultàniament a la redacció d'aquestes cartes, Rusiñol i els seus amics del Centre d'Aquarel·listes reivindicaven com a espai artístic alternatiu a l'art acadèmic i oficial la pintura en to menor, ni que militaven exposant dibuixos, esbossos i proves. És a dir, que, per bé que les cartes no foren escrites per a ser publicades, responen igualment a una necessitat d'experimentar amb llenguatges diferents una nova manera d'entendre les relacions entre la realitat i la ficció.

I aquesta necessitat d'experimentació és el que marca els primers passos ferms de Santiago Rusiñol en el terreny de la literatura, uns passos que coincideixen significativament amb la decisió de convertir la seva afició a l'art en una professió, i d'assumir amb totes les conseqüències la figura de l'artista modern, que vol dir, en darrer terme, fer de la seva pròpia existència una obra d'art. Els primers indicis d'aquest procés se situen a cavall del 1887 i el 1888, i coincideixen amb la mort de l'avi de l'artista i patriarca de la família, amb la separació del matrimoni Rusiñol-Denís, i amb el trasllat del pintor a París. Tots aquests fets, que pertanyen a la vida privada de Santiago Rusiñol, queden automàticament integrats en la narració que explica i justifica el capteniment del personatge. Aquesta narració, fragmentària, en castellà, apareix publicada a les pàgines de La Vanguardia, el diari més modern de la Catalunya de l'època. No es tracta d'una narració convencionalment autobiogràfica. El jo hi apareix no pas com a protagonista, sinó com a punt de vista, com a mirada que selecciona i interpreta la realitat, una mirada que correspon, això sí, a un ésser extremament sensible i alhora extremament lúcid, i extremament crític. És la mirada de l'Artista -amb majúscula-, la mateixa mirada que unifica les cartes al director que, un cop instal·lat a París, Rusiñol envia des de Montmartre a La Vanguardia sota l'epígraf comú de Cartas desde el Molino (1890-1892). Amb el Moulin de la Galette com a leit-motiv, Rusiñol esdevé cronista de la vida de bohèmia, dels sacrificis dels seus practicants i de la força abassegadora de l'ideal artístic. Tot, a través de la distància irònica, de l'agredolç, de les mitges tintes i del to menor que caracteritzen la literatura russiñoliana d'aquests moments. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Santiago Rusiñol a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/santiago-rusinol>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>