Rafael d'Amat de Cortada i de Senjust, baró de Maldà

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel Antoni d'Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d'Amat i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d'infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casa familiar del carrer de la Portaferrissa, prop de l'església del Pi. Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l'estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d'italià.

Des de 1769 i fins a la mort el 1819, durant cinquanta anys i amb una regularitat admirable, va escriure un diari que va anomenar Calaix de sastre. Volia copsar tot allò que succeïa al seu voltant i donar-ne notícia, de tal manera que quan va aparèixer el Diario de Barcelona (1792) hi va escriure que ara serien dos a fer diaris.

Amb les seves anotacions el Baró de Maldà va omplir milers de pàgines que varen integrar setanta-un volums manuscrits conservats. Es tracta d'un corpus d'una gran unitat, en el qual coexisteixen gèneres literaris distints, redactat en un llenguatge col·loquial, fortament castellanitzant, de to popular. A través d'aquests textos es pot resseguir l'estat de la llengua, la cultura, la literatura, els costums i els esdeveniments del país, però sobretot de Barcelona, en aquells anys. És lleugerament racionalista en tant que fill del seu temps, però profundament marcat per la religió i conservador, com s'escau a la petita noblesa rendista. Visceralment antifrancès a partir de 1789, havia incorporat a la seva vida social, no obstant això, les convencions de la politesse. És refinat, alhora que un xic vulgar. És elitista i alhora l'atreu profundament tot el que és popular, hedonista, contradictori i tímid, extrovertit i banal, és un grafòman impenitent de la mida d'un Josep Pla per la seva dedicació, malgrat que no arriba ni de lluny a la qualitat de la prosa d'aquest autor. És un personatge sorprenent i un dels exemples més característics del rococó literari català.

El Baró de Maldà no va publicar mai el Calaix de Sastre ni ho pretenia, sinó que el va donar a conèixer fragmentàriament a través de lectures en les tertúlies barcelonines que freqüentava, o les que improvisava durant les seves estades fora de Barcelona. També en copià volums per fer-ne obsequi a coneguts i familiars. La Reial Acadèmia de Bones Lletres el nomenà Membre Numerari d'aquesta Institució l'any 1816.

Copyright text © 2000 Edicions 62

N'han dit...

Si Amat hubiera sido un escritor "cotizado" de su tiempo -reflexiona Pla-, si hubiese manejado el estilo jesuítico de su tiempo, si hubiera repetido los tópicos y las frases hechas de los literatos de su tiempo, su nombre permanecería en la más negra y absoluta de las oscuridades. Pero Amat fue, a pesar de los pesares, un auténtico escritor capaz de sentir auténticamente la vida. Un hombre que hablaba de las calles, de las plazas, de las habladurías de las gentes, de las fiestas, de las iglesias, de las procesiones, de las comidas, de los entierros y de los funerales. El barón de Maldà -y eso en boca de Pla tiene su mérito- escribía como podía, pero escribía a veces gustosamente y de forma incisiva. Y lo hacía en una lengua, el catalán, que a pesar de tres siglos de abyecto abandono, aún no ha muerto.

José Luis de Vilallonga, "El Calaix de sastre" (La Vanguardia, 6/10/2003