Qui sóc i per què escric

Martí Gironell i Gamero

Vaig començar a escriure l'estiu del 2002, ara fa deu anys. I ho vaig fer a Bombai. Hi vaig passar un mes col·laborant amb una ONG índia que treballa amb nens que tenen sida i amb les seves mares, que són prostitutes. Vaig viure, veure, sentir, conèixer, aprendre tantes coses que no volia que se m'escapés res del que havia estat testimoni. Per això, cada vespre abans d'anar-me'n a dormir, escrivia en un diari totes les experiències i sensacions que m'havien sorprès. Quan vaig tornar, tenia ganes de compartir totes aquelles vivències i parlant parlant amb un amic editor em va oferir la possibilitat de donar-los forma de llibre. I així va ser com va néixer La ciutat dels somriures. Històries de supervivència a Bombai, publicat a Cossetània Edicions. Aquella publicació va tenir dos objectius. Un, posar ordre i, com us deia, compartir-ho amb els lectors. I l'altre, que tots els beneficis de la venda del llibre se n'anessin cap a Bombai.

Que l'aventura d'escriure i publicar funcionés, em va esperonar a tirar endavant una idea que feia anys que em rondava pel cap: novel·lar l'època en què a Besalú, el meu poble, es va aixecar el conegut pont romànic. Sabia que em posava en un terreny espinós, pantanós, desconegut i potser fins i tot inhòspit. Per què? Perquè hi arribava des d'un àmbit –el periodístic– i d'un sector –el mediàtic, jo treballava a la ràdio i a la televisió– que no sé per què no estan ni ben vistos ni acceptats en la literatura. Una realitat que encara ara no entenc però que ja no m'amoïna. Crec que hem de reivindicar que tothom que tingui una bona història per explicar té dret a escriure-la i compartir-la amb qui la vulgui conèixer. Sempre que hi hagi un editor disposat a posar-la en circulació...

Total que em vaig capbussar en l'apassionant món de la literatura, un món del qual si quan estudiava BUP, COU o a la Universitat m'haguessin dit que en formaria part no m'ho hauria cregut mai, perquè, a mi, llegir i escriure no em deien ben res, al contrari, com que sempre ho havies de fer per força (a l'escola o a l'institut), li agafaves mania. Per això vaig optar per altres vies de comunicació amb la gent: la ràdio i després la televisió. El que passa és que en mig de tot plegat va sorgir aquesta necessitat més íntima d'explicar, de comunicar certes coses que només et dóna l'escriptura. Quan vaig veure i comprovar que a través de la paraula escrita era capaç de traslladar el lector a espais en el temps i de fer-li viure i sentir un munt de sensacions que difícilment experimentarien d'una altra manera, no vaig dubtar gens a continuar abonant aquest terreny. I són els lectors qui m'hi fan sentir còmode. Són ells també qui amb les seves observacions en els clubs de lectura –trobades impagables amb els que et llegeixen– modelen i perfilen el teu estil i la teva manera d'escriure.

Per mi escriure és com un ofici en què en cada novel·la procuro fer-ho millor. N'aprenc, i encara que cada personatge, cada història, em demani una feina diferent, això m'enriqueix per les que han de venir. En el meu cas, el fet de recuperar moments i personatges de la nostra història m'ha permès conèixer i aprofundir en el nostre passat comú i posar l'accent, el focus, en homes i dones que amb la seva trajectòria també han contribuït a forjar el nostre caràcter i el nostre imaginari col·lectiu. Com que no han tingut cap capítol –i de vegades ni una ratla– als llibre d'història em ve molt de gust reivindicar-los, defensar-los i sovint donar-los a conèixer al lector a través d'una novel·la. Una novel·la que suposi una aventura, una descoberta que al mateix temps l'engresqui a continuar descobrint i llegint. I poder-ho fer és un privilegi. Gràcies a tots els que ho fan possible.

Text inèdit de l'autor (novembre 2012)

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA