Qui sóc i per què escric

Martí Domínguez

En realitat, tot —o quasi tot— forma part de la meua activitat literària. El meu interès per la biologia, per la història de l'art, la meua vocació periodística, la meua dedicació novel·lística, tot d'alguna manera s'entrellaça, i de les diferents interconnexions vaig traent un rèdit escrit. No hi ha "material" viscut que d'alguna forma no es "materialitze": l'escriptor té alguna cosa de ferretaire, va fent un collage, ci i llà, de les experiències viscudes.

En aquests moments, estic enllestint la tercera novel·la de la trilogia dedicada a la il·lustració (precedida per les novel·les de Buffon i Goethe), i que narra els darrers anys d'un dels escriptors més significatius del Segle de les Llums. M'interessa especialment l'home, l'home indecís i contradictori, però també l'escriptor bandejat i perseguit, fins i tot una vegada mort. Aquesta implacable persecució que pateixen els lliurepensadors (que tan bé entenem els valencians), en un món caracteritzat per les foscúries i la superstició. És una novel·la que busca aprofundir en l'exili de l'intel·lectual, en la ferotge batalla diària de l'outsider, de l'idealista. Alhora també estic treballant en una pròxima novel·la, de característiques diferents, centrada en la ciutat de València i el meu temps.

En el camp assagístic, m'atrau particularment la natura, i la seua relació amb l'home. Els meus articles al setmanari El Temps (recollits en dos llibres, Peiximinuti i Bestiari), busquen fixar aquestes relacions. És una mena de glossari de la natura, empedrat de percepcions literàries, descobertes científiques, matisacions artístiques. En aquest darrer sentit, m'interessa de manera molt especial la relació que s'estableix entre art i ciència, particularment al període del Renaixement. Aquest terreny l'he conreat amb una sèrie d'articles, i que en un futur pròxim voldria ampliar i publicar en forma de llibre. Però al darrere hi ha, més que una motivació investigadora, una pura pretensió narradora. El que m'apassiona és l'acte, el fenomen d'escriure, i de comunicar una forma d'entendre la vida. Es aquesta pulsió -aquesta compulsió- la que m'incita a escriure i, també, a viure.

N'han dit...

Les novel·les de Martí Domínguez han creat un nou espai en la literatura catalana. Pot ser interessant, en aquest sentit, comparar Les confidències del comte de Buffon amb El camí de Vincennes d'Antoni Marí, que relata la trobada entre Rousseau i Diderot, o amb L'Atles furtiu d'Alfred Bosch, construïda a partir de la figura d'Abraham Cresques, l'autor de L'Atles català. A Les confidències del comte de Buffon, Martí Domínguez desenvolupa les tensions entre diferents personalitats i escoles científiques, però el centre del relat no son les idees sinó els personatges. Fa servir un estil expositiu, presenta les diferents teories literalment, matisant-les amb les opinions del narrador que repassa la seva vida. Com la novel·la històrica de rema científic, articula moltes informacions i notícies d'època, i composa escenes que fan reviure el moment, desviant l'atenció cap a la vida quotidiana. Poques vegades s'ha fet amb més naturalitat i rigor. Els fets històrics, presentats amb tota modèstia, resulten més atractius que els grans discursos i les fantasies de la imaginació. Des d'aquest punt de vista, les novel·les de Martí Domínguez es poden llegir com un manifest literari a contracorrent. El protagonista de Les històries naturals de Joan Perucho és un científic que busca la seguretat en l'ordre racional del món, i que a través del contacte amb el sobrenatural, descobreix la poesia. Buffon, Tischbein i Goethe són personatges vitals, apassionats, que troben en l'observació i l'estudi el camí que els permet situar-se en el món i realitzar-se com a homes. Buffon descobreix la seva humanitat en el treball disciplinat i pacient, és la personalitat més complerta, un heroi d'un tipus nou que basa la seva grandesa en la mesura. Tischbein introdueix un element de desequilibri, la por davant el futur i els dubtes sobre la pròpia capacitat, mentre que Goethe apareix com una creació del pintor atrapat per la seva contingència. La tercera part de la trilogia aprofundirà en aquest desequilibri per abocar-nos de ple als temps moderns?

Jo m'imagino Martí Domínguez com un dels exploradors que descriu en les seves novel·les, com aquell Maupertuis que va tornar del seu viatge al Pol nord vestit de lapó o com La Condamine que després d'un itinerari per la Mediterrània va aparèixer a París disfressat de turc. Les confidències del comte de Buffon i Els secrets de Goethe són històries de transformació, fruit d'un viatge per la història, en busca d'aquella possessió plena del tema que Buffon, en el Discurs sobre l'estil, considerava un dels requisits fonamentals del "ben escriure". Però també del plaer i del gust per la facècia que són la raó de ser de la ficció.


L'articulisme de Martí Domínguez (en especial el que ha recollit en llibre) parteix quasi sempre de la naturalesa, i posa en joc el seu domini de la zoologia i la botànica. Amb aquest partit pres sostingut, es podria témer que caiguera en el perill de la monotonia pròpia de la divulgació més llisa i plana. En absolut: Domínguez no es limita a ser un expert amb bona prosa; també és un paisatgista dotat de recursos singulars i un precís auscultador de les emocions que pot suscitar la contemplació de la vida aliena, à plein air, en l'esperit humà. En aquest sentit pot rivalitzar amb els millors mestres descriptius de la literatura catalana i confegir, en quatre pinzellades, petites joies verbals d'una plasticitat enlluernadora. L'autor ha sap i s'hi recrea, amb un punt de coqueteria festiva, en articles perfectes com "El vol dels ocells", que és alhora un homenatge i un exemple d'aquest art de fixar en paraules la bellesa efímera i commovedora de la vida. És un goig de reconèixer la fragància de les flors, els mil matisos del vol i la música dels ocells, el moviment inquiet dels peixos, l'oreig del vent entre les canyes o el ball de les roselles en aquestes pàgines, que son un testimoni enamorat i alegre, un gran acte de celebració de la bellesa i la gloriosa varietat del món que ens envolta.

Crec que els assaigs de Martí Domínguez són, en conjunt, una constant celebració de la bellesa del món natural i de les obres de l'esperit humà, i un recordatori que unes i altres poden harmonitzar, en el goig de l'art i en el de la investigació científica. D'altra banda, no defuig encarar-se -si bé d'una manera generalment obliqua-amb els temes del present, siga la violència territorial o l'absurda destrucció del nostre patrimoni. Al llarg d'aquests articles salta a la vista l'amor del seu autor pel País Valencià, que ha recorregut de punta a punta i que coneix d'una manera minuciosa. Molts textos estan amarats de tristesa per la destrucció accelerada de tants paisatges bells, de tants llocs abans plens de vida, que hem hagut de patir, impotents, en aquests anys. Aquesta desolació dóna intensitat, succinta i corprenedora, al text de "Vora el barranc dels Algadins".

Sovint, les seues insinuacions tenen una profunditat que la ironia de l'autor no desactiva del tot. Entre tots els articles de Martí Domínguez, un dels meus preferits, i sens dubte el que més m'emociona, s'intitula "La candela del rei", i ens parla de l'exuberància fastuosa d'un massís d'herba blenera al voltant de la casa de Johann Sebastian Bach, a Eisenach, on l'autor va voler veure l'homenatge d'una natura humanitzada, elevada i joiosa, al més alt dels compositors, al rei dels músics. En aquesta pàgina embeguda d'un lirisme sàviament contingut, aquella harmonia de fons entre natura i art que la prosa de l'autor no ho cessat de cercar es transmuta en emblema.

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra