Vaig néixer el 1958 en un barri tradicional de Barcelona, Sant Andreu, treballador, que viu i deixa viure, que acull tothom i no es fica gaire en les coses dels altres. És un barri de gent amb iniciativa, que s'instal·la pel seu compte, on priva el petit comerç i els negocis familiars. A més cal dir que té una gran tradició de teatre amateur i una particular afecció per la sarsuela.

La meva família és una família típica de Sant Andreu. No hi ha precedents literaris a casa meva. D'artístics tampoc, a no ser que hi considerem el germà gran de la meva mare, Xavier Setó, director de cinema que va descobrir Marujita Díaz i el qual jo, pràcticament, no vaig conèixer.

Amb tot això vull dir que les probabilitats que jo fos escriptor eren mínimes. Molt més quan jo no sóc l'exemple característic de vocació profunda i primerenca. Quan em preguntaven què volia ser quan fos gran responia de tot menys "escriptor". Ho sento. Ni era el meu somni, ni era un nen graciós o, com en el cas del meu compare i amic Ferran Torrent, ni tan sols era el nen pelma que tothora explicava als adults historietes inventades. Per no fer, no feia ni el vers de Nadal. D'adolescent, la cosa no va canviar. El meu màxim esforç d'imaginació d'aquella època va consistir a inventar una lliga de futbol amb tres divisions i a doble volta, com la de veritat. Els resultats els marcaven els daus i els equips pujaven de categoria i baixaven. Em tancava a l'habitació i feia la jornada corresponent imitant les veus del Carrusel Deportivo.

Després de múltiples oficis i estudis, vaig acabar fent classes a l'ensenyament privat i, després d'uns quants anys, vaig fer oposicions i em vaig convertir en el primer funcionari de la meva família. De totes maneres, en aquell moment, ni tan sols era com Pedro Almodóvar, que afirma que durant els dotze anys que va estar treballant a Telefònica sempre va saber que acabaria sent director de cinema.

Mentrestant, el verí del teatre, que diria algú, ja m'havia penetrat ben endins. Jo havia començat a fer teatre pel mateix que ho fan tots els que no vénen de família de comediants: per lligar. El teatre em va permetre de descobrir que jo podia "crear" alguna cosa i que aquesta cosa podia fer-se realitat. Voldria que aquest plantejament s'entengués bé i no sonés "romàntic". Fins en aquell moment, jo, com la immensa majoria de la població, sobretot si ets de barri, pensava que els "creadors" eren els altres, uns altres. Era normal i acceptat. Gràcies al teatre vaig descobrir que jo també podia crear. És gràcies, doncs, al teatre, que sóc escriptor. Gràcies al teatre i a un accident de moto, que, als vint-i-vuit anys, com sant Pau camí de Damasc, em va obligar a reflexionar una mica sobre les meves mil vocacions. El resultat va ser plantar les classes, demanar una excedència i dedicar-me a escriure.

Des de la publicació del primer llibre de ficció han passat deu anys. Durant aquest temps he publicat novel·les, relats i teatre on he explicat les coses que em passaven pel cap i per altres vísceres del meu organisme. I m'he adonat que també hi ha molta gent que s'ho passa bé amb les coses que escric.

Això em sembla tan increïble que, tot i continuar sense saber què seré quan sigui gran, trobo que fer d'escriptor és una de les millors coses que es poden fer.

Copyright © 1998 Institució de les Lletres Catalanes, amb el permís de l'autor