El bust de Janus

Lluís Muntada

És probable que l'autobiografia sigui un gènere impossible, compassivament disculpat pel reconeixement de les pròpies limitacions humanes. Escriure sobre un mateix? No es pot percebre el fons i la figura alhora. Encara que molts il·lustrats despòtics ho practiquin, no és gaire escrupolós ser reu i jutge en el mateix judici. Actor i espectador en un sol batec? El gènere autobiogràfic pot ser una mentida pietosa, divertit en les seves temptacions exculpadores més caricaturesques (Benvenuto Cellini), elegant en les plasmacions més belles (Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Marià Manent, Gaziel, María Zambrano...), vigorós en les seves formes menys insinceres (Wittgenstein, Anna Frank, Varlam Xalàmov...), fins i tot parcialment verídic en les seves materialitzacions més impostades (Borges, Aurora Bertrana...). El problema d'algunes autobiografies és, com sempre, d'arrel literària. És a dir, estètica. És a dir, moral: no disposar de prou tremp imaginatiu per tonificar una vida que es considera migrada, o recórrer a la inflació imaginativa per intentar magnificar de manera postissa els propis avatars, o fer indecents jocs de mans narratius trencant l'harmonia entre veu i credibilitat. I per si totes aquestes prevencions cautelars fossin poques per aixecar sospites sobre l'autobiografia, al capdavall resulta que fins a cert punt és inevitable fugir del gènere autobiogràfic, ja que tota modulació fictícia també emana del jo de l'autor. «Madame Bovary, c'est moi», confessa Gustave Flaubert. Cenyida a un temps físic, Una educació francesa no es deixa anorrear per l'empirisme expositiu ni estira més el braç que la màniga, sinó que prodiga totes les potències d'una imaginació equilibrada, que revela la força d'un univers d'ordre mental, fet de lectures, sensibilitats, introspeccions, reelaboracions i capes freàtiques del jo.

Contra les fronteres que imposa la ignorància

Aquest llibre neix gràcies a la sagacitat d'un editor que va saber localitzar les potencialitats d'una obra que en certa manera ja preexistia en el vigor narratiu de Bezsonoff i en la seva particular singladura vital. Josep Maria Muñoz va descobrir el filó literari de la crònica d'infantesa i joventut d'un dels grans noms de la literatura catalana actual. El resultat és aquest llibre, un contrapunt que trenca amb l'horitzó hispànic tot enriquint el fris de la nostra literatura i apropant-nos a unes formes de vida desconegudes per la majoria de la resta de ciutadans dels països de parla catalana. Ha estat una conquesta important, ja que la ignorància és un altre blindatge d'aquestes fronteres físiques custodiades per gendarmes i policies, o amb garites enganyosament deshabitades per escenificar la mentida que a l'Europa política refundada pels grans estats-imperi les fronteres són cosa del passat. Lubrificar i ampliar els circuits del repertori lingüístic i temàtic de la nostra literatura ha estat una de les altres proeses d'aquest llibre. S'ha fet un altre pas contra el no-res. Poder conjuntar per exemple, entre tants i tants altres autors, les lectures de Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís, Caterina Pascual, Jordi Puntí, Josep Maria Fonalleras, Biel Mesquida, Francesc Serés, Jordi Llavina o Salvador Company provoca una reacció agredolça: constatar, d'una banda, la magnífica plasticitat de la llengua i, de l'altra, la llastimosa obturació dels mecanismes interlectals.

Alguns dels capítols que integren aquest llibre van ser publicats de manera periòdica en aquesta mateixa revista. De fet, en un mercat editorial afectat per la crisi econòmica i per la crisi dels registres expressius, caldria prodigar més aquesta vella tradició d'obres per lliurament, que permeten la modulació d'un dilatat diàleg entre autor i lector, i que imposen una tensa regulació del temps narratiu així com el repte d'una unitat entre l'autonomia de cada peça i el seu ensamblatge en el marc general.

Una educació francesa constitueix, després de Pinyols d'aubercoc d'Emili Manzano i d'Ellis Island de Georges Perec, el tercer títol publicat per la col·lecció Literatures de L'Avenç. Curiosament tots tres títols tenen un mateix protagonista: el temps. El temps fluent i mordaç de Pinyols d'aubercoc, el temps concentrat i concentracionari d'Ellis Island, i l'actualització vehement del passat a Una educació francesa. Així, tot i que només parlem de tres títols publicats, es consolida un catàleg identificador d'una alta sensibilitat i qualitat literàries. I en paral·lel, en una fórmula que per desgràcia no és gens freqüent, una revista, L'Avenç, estimula nous projectes literaris capaços de fondre la mirada particular amb el magma de la història col·lectiva.

La matèria del temps

A Les ciutats invisibles, d'Italo Calvino, en un dels espectrals diàlegs que mantenen Khubilai Khan i Marco Polo, l'emperador mogol pregunta a l'aventurer venecià: «Avances sempre amb el cap girat cap enrere?, allò que veus, sempre és a la teva esquena?». I és que, prossegueix el narrador, «encara que es tractés del passat era un passat que canviava a mesura que avançava en el seu viatge, perquè el passat del viatge canvia segons l'itinerari fet».

Una educació francesa presenta molts relleus. Però per damunt de tot revela una autoritat estilística (és a dir, moral) que, a banda de satisfer les condicions que Philippe Lejeune imposa al pacte autobiogràfic, exalça la idea que el passat és líquid, molt sensible als moviments del present. En aquest llibre es propugna la concepció d'un temps bergsonià, psicològic, sempre fluent des de la consciència del narrador. I en un majestuós joc d'ambivalències, sostenint una mirada bifront, el present sempre modifica i decreta el passat, aquest temps que per alguna raó és el mode verbal més dúctil.

És cert que Una educació francesa consigna els diversos llocs on ha viscut Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963): Briançon, Canes, Breisach am Rhein, Massy, Nils, Mers-les-Bain... Però allunyant-se d'un mer registre enumeratiu i memorialístic, el llibre exhala la força que concedeix el present, un temps d'adult, de reflexió sobre la condició erràtica d'algú que és nét d'un rus blanc i de pagesos catalans, fill d'un oficial de l'exèrcit francès, escriptor que adopta una llengua gairebé morta en l'àrea de la Catalunya Nord i no viva a la resta dels territoris de parla catalana, estranger a tot arreu («l'home que sobra», tant a una banda de la frontera com a l'altra), i ciutadà damnificat pel jacobinisme. Així doncs, a la realitat objectiva dels llocs cal sumar-hi una potència encara més alta: les (re)elaboracions de la memòria, la seva capacitat (re)creadora i (re)interpretativa.

També és cert que a Una educació francesa trobem una crònica minuciosa dels anys setanta, l'evocació d'una època en què a les benzineres es venia l'obra Cartes del molí estant, «els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà a París, els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel, els carters passaven dos cops al dia, una ratolina deixava un franc sota el coixí del mainatge que havia perdut la seua primera dent de llet, i tots els catalans parlaven català». Però aquest detallisme no culmina en la descripció dels mons desapareguts sinó que, tamisat pel permanent estat de literatura en què viu l'autor, la vida es transforma en substància literària i renova l'oportuna observació de Mallarmé: «El món està fet per anar a raure a un bon llibre». Desapareguts els grans cenacles literaris, minvats els fervors totalitzants de la literatura d'antany, l'escriptura s'entén com un refugi del jo i la seva multitud. I la portentosa revisió del passat que afronta aquest llibre s'esqueixa en diverses direccions com un feix de llum molt subtil.

Sobretot s'esqueixa com una preceptiva. Bezsonoff és conscient que pertany a una generació sense èpica («Quin interès té la meua pobra existència? No he anat a la guerra com els meus avis», es pregunta quan rep el suggeriment d'escriure sobre la seva educació sentimental). I el reconeixement d'aquesta nuesa obliga a descartar l'èpica en favor de la lírica, o a rescatar una èpica implosiva, lluny de les cançons de gesta i més a prop de l'embat contingut en el pergamins: «La meua vida es confon amb la història dels meus llibres». En la coherència del tancament d'un cercle aquesta obra també aconseguirà confondre's amb la història dels llibres escrits per l'autor, ja que a Una educació francesa trobem la caixa negra de novel·les com Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes del tsar (2007), l'embrió dels temes que les vertebren: Argèlia, Indoxina, Occitània, les figures de Pétain i de Gaulle, la Segona Guerra Mundial («moment en què el Rosselló deixa de ser català»)...

Si bé és cert que el lector –empès per la classificació conceptual dels quaranta-tres capítols– fa un recorregut ordenat, emocionant i profund per les escoles d'infantesa i joventut de l'autor, així com coneix la seva passió per la literatura i els idiomes i s'endinsa en l'univers dels amics, jocs i consideracions de l'escriptor (cinema, política, religió, música, el tour, teatre, filosofia, paisatges...), si bé és cert tot això –dèiem–, en aquest llibre també s'invoca la força desbordant de tot allò que no acaba d'explicitar-se. «Les fonts d'un escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja o defuig està abocat al plagi o a la crítica», sentencia Cioran amb la seva veu marmòria. Aquí el caràcter autobiogràfic adopta un segell d'autenticitat i de respecte amb si mateix. Superada la idea del jo com un arxipèlag de manifestacions, el llibre permet constatar l'alta funcionalitat narrativa de la suggestió. Així, el divorci dels pares de Bezsonoff, els retorns a Massy (l'Ítaca del nostre autor), l'aprenentatge del català –en un acte de rebel·lió contra la voluntat del pare– o la relació amb la madrastra són esdeveniments pregons que s'intensifiquen precisament a costa de no detallar-se del tot. Aquesta tècnica tan sofisticada de convocar el fora camp adquireix un accent intens quan l'escriptor traspassa qüestions personals molt importants d'una manera sincopada, aparentment elusiva però corprenedorament colpidora en el seu retorn de bumerang. Dos exemples. Primer: «Una nit de desesperança vaig llançar a les escombraries tota la meva col·lecció [de Spirou]... Ni tenia l'excusa de la borratxera...». Segon: (tot recordant un amor de joventut) «vaig poder dormir al mateix compartiment que ella. Va menjar xiclets aromatitzats amb maduixes tota la nit. La calefacció del compartiment estava espatllada. Cada hivern, quan entri a París en un cotxe massa escalfat, pensi en ella». Subtilitat i contundència, màgia i cop de puny.

En una acumulació de fines distàncies líriques el pas del temps troba les seves clepsidres: records de les dones que l'autor ha estimat, permanències, prosopopeies, evocacions d'infantesa que fan que el cor del lector glateixi a l'inrevés («La vida s'escolava. Plàcida. Immemorial»), o els recurrents retorns a Massy, semblants a les arribades dels vells conqueridors a casa seva, que retornaven de les seves expedicions essent més savis... però també molt més tristos. Ferotge i alhora delicada, escèptica i al mateix temps vital, Una educació francesa és una obra perdurable.

Publicat a L’Avenç, n. 349 (setembre 2009), p. 63-65.

Copyright text © 2009 Lluís Muntada