Ets a:

Jaume Agelet i Garriga

La recerca del paradís perdut

Enric Falguera

La poesia de Jaume Agelet i Garriga és una de les líriques més netament romàntiques que podem llegir en la literatura catalana.


Poeta, crític i traductor nascut a Lleida (1888-1981)

Els orígens poètics d’Agelet són difusos i es remunten a la seva època d’estudiant universitari a Madrid, a l’empara de la “Residencia de estudiantes” i les tertúlies del Café Pombo, sota la influència dels poetes espanyols de principi de segle: Antonio Machado, Juan Ramon Jiménez i Federico García Lorca. El poeta va néixer a Lleida, font d’inspiració de molts dels seus poemes, el 25 de juliol de 1888, fill de l’aristocràcia lleidatana. Anys a venir desenvolupa la carrera diplomàtica per diverses ciutats europees i americanes: Mèxic, Washington, Viena, La Haia o París. És durant aquests primers anys de diplomàcia que Agelet inicia la seva carrera literària. A banda de raons personals, hi ha dos factors ambientals que intervenen d’una manera determinant en la decisió de publicar. Primer, el nou rumb que, a partir de La paraula en el vent, de Josep Carner, emprèn la poesia catalana. Aquest fet li facilita l’exploració del món interior i la construcció d’una poesia que tendeix cap al lirisme, l’emotivitat, la simplicitat i la puresa, i on els models per seguir són els paisatgistes romàntics anglesos i els simbolistes francesos. I en segon lloc, una posició còmoda dins els panorama literari català arran de l’acostament que es produeix entre les lletres catalanes i espanyoles durant la dècada de 1910-1920, cosa important en un poeta de formació inicial castellana i que sempre navega en l’ambigüitat política.

Així, el 1924 publica Domassos al sol, un primer llibre d’ascendència carneriana (tot i la referència maragalliana del títol) en què el poeta descriu objectivament i civilment la natura. A partir d’aquí inicia un procés de subjectivització, d’interiorització del paisatge en què el jo literari i la natura es fusionen a la recerca d’un Tot unitari. Aquesta evolució, que llegim en els dos llibres següents (La tarda oberta [1927] i Hostal de Núvols [1931], un dels millors volums del poeta), segueix paral·lela a l’ús d’una poesia més essencial, epigramàtica, de major concreció lírica, basada en la imatge i en la metàfora. En aquests poemaris Agelet ja mostra el seu ventall de temes: l’expressió sentimental del paisatge, el temps i la seva petjada, el record, i la mort, sempre vital i animitzada.

La consolidació de la poètica ageletiana arriba amb Els fanals del meu sant (1935). El llibre introdueix el principal tema de la seva obra: el món de la infantesa i el seu correlat literari. Agelet crea una poesia que es construeix a si mateixa a partir d’uns elements referencials que descriuen un món ideal i que prenen una dimensió mítica: la mare, el record, els jocs i els sentiments infantils, els objectes de la llar i de la natura. Un univers clos en el qual el paisatge, teló de fons de tots els poemes, se’ns presenta amb una innocència pueril, viu i juganer, com la por que s’amaga per tots els racons: “La por, tota poruga, / que amenaça, indecisa, des de lluny”. Els objectes, els animals, les plantes tenen una ànima pietosa, en clara referència al corrent franciscà, que els vivifica i que ho omple tot d’esperança, de color i de vida. D’aquí les contínues animitzacions, recurs recurrent del poeta, i l’ús de la sinestèsia per relacionar elements, idees i sentiments. De fet, Agelet és un poeta de sensacions, de construcció del vers per sobre del poema.

Per tal d’establir i de fixar aquest cosmos, el poeta fa servir dos símbols fonamentals: l’ocell, al·legoria recurrent en la tradició poètica del simbolisme, i la finestra. El primer simbolitza el dinamisme i l’evolució, allò que és canviant en la vida, però també allò que ens és propi, que és característic de cadascú, perquè som éssers en tant que evolucionem i el jo es defineix com a tal a partir del canvi, del progrés, tal com l’ocell ho fa a partir del seu vol. La finestra, en canvi, és el símbol del traspàs entre la realitat i la ficció poètica. La porta a un paisatge, en què els protagonistes animats o inanimats i els sentiments són els de l’infant. Agelet, per tant, basteix una (re)creació de la seva infantesa. Per això, hi ha en aquesta poesia una absència gairebé incòmoda de sentiments adults, com ara l’amor. Es tracta d’una poesia infantil construïda a partir del record i des de la maduresa. Un món fictici que remet al somni. I d’aquí l’ús d’algunes imatges oníriques properes al surrealisme. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Jaume Agelet a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jaume-agelet>

 
   

també t'interessarà...

       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra