Ets a:

Francesc Serés

Qui sóc i per què escric

Francesc Serés

Fa molts anys, la Fira de Sant Miquel marcava el canvi del cicle anual. S'acabava setembre, quasi no quedava fruita, s'apagava l'estiu terrible i començava l'escola. Ni Nadal ni Cap d'Any eren dates rellevants, a Saidí. Les festes del Pilar de Fraga es reduïen a atraccions que m'espantaven. Les de Saidí, per conegudes, fins i tot estranyes. Per a mi, no hi havia res comparable a la Fira de Sant Miquel, tot el que hi podia haver al món arribava al costat dels Camps Elisis. "Camps Elisis" sonava transcendent abans que sabés la paraula transcendent.

De vegades hi anava divendres, dissabte i diumenge. Quan arribava Sant Miquel s'havia d'aprofitar, a Saidí tampoc no hi havia gaire res més per veure. Hi anava amb els de casa, amb familiars o amb els pares d'algun amic. Diria que eren els dies més feliços de l'any. Els nens, saltàvem de cabina en cabina tota la tarda, d'un cotxe a una furgoneta, tractors, camions, excavadores i tornar a casa amb bosses de publicitat, les butxaques plenes de globus, caramels i clauers. També n'hi havia que, quan arribaven a Saidí, ensenyaven algun trofeu: els taps de les vàlvules de les rodes o d'alguna entrada d'oli, encenedors de cotxes i tractors o qualsevol peça que es pogués treure i amagar fàcilment, com el pom de les marxes.

Una vegada hi vaig anar amb en Bernat i el seu pare. Som de la mateixa quinta, amb en Bernat, però fins que no ens vam fer grans que ell sempre en va fer dos de mi. Vam anar d'un pavelló a un altre, vam trobar altres nens de Saidí i vam atipar-nos de la fruita que ens donaven perquè es feia malbé als expositors. Vam jugar tota la tarda, ens ho vam passar tan bé que quan vam arribar al cotxe estàvem rebentats. Allà, em va ensenyar tot el que duia a les butxaques, encenedors i taps com els que havíem vist el dia anterior a altres nens.

Recordo tots els detalls, els taps i els encenedors, el cotxe del seu pare, el lloc on vam parar i que ara ja no existeix perquè han eixamplat la nacional, el xerric de la frenada seca i com el seu pare va fer marrada per entrar en un camí. Estava fora de si. ¿D'on ho havia tret, allò? El seu pare ho va agafar tot, va abaixar la finestreta i ho va llençar. "Lladre!", el va escridassar. En Bernat es va pixar a sobre i va mullar el seient, però el seu pare ni tan sols li ho va recriminar, com si s'esperés a arribar a casa. Hi era jo, que mirava i callava: no tenia esma de dir res, no se m'acudia res per defensar-lo.

Quan vaig arribar a casa vaig dir que em feia mal la panxa i me'n vaig anar a dormir. L'endemà, en Bernat em va ensenyar marques, línies vermelles a les cuixes i a l'esquena, algun blau, les marques del cinturó. Hi havia gent que ho sabia, al poble, però ningú no va dir mai res. Jo ho vaig viure sempre més, allò, vaig canviar la manera de mirar el seu pare, a ell, a la seva família... No vaig tornar a pujar a casa seva.

Quasi havia oblidat aquesta història, però fa poc vaig tornar a Saidí i vaig veure el fill d'en Bernat amb tot de blaus a les cames. Com se'ls va fer no ho sé, potser tothom n'està al cas, però ningú no diu res. Potser se'ls va fer jugant. No ho sabré mai.

Han passat quasi trenta anys, des dels primers blaus, i he trobat situacions similars en desenes de llibres i pel·lícules. Quan em demanen per què escric em vénen al cap arguments com aquest, que els sap tothom i, a la vegada, no els sap ningú; que abans s'han escrit milers de vegades i que encara es poden tornar a escriure; que han passat i que tornaran a passar; que són el que semblen i, a la vegada, molt més del que són; però sobretot, que fan que ens demanem què hi ha darrere d'allò que ens sembla evident, que fan que ens demanem quina és la història que hi ha darrere dels blaus del fill d'en Bernat. ¿Per què escric? Em sembla que la resposta és en algun lloc del trajecte que va dels llibres a les vivències, però, la veritat, tot el que hi trobo són aproximacions i no sé si sabria respondre sense escriure una altra vegada un text que també demani una explicació. Vaig intentar aproximar-me a tots aquests terrenys en els meus primers llibres, a Els ventres de la terra, a L'arbre sense tronc i a Una llengua de plom. Amb el què i el com també hi havia d'anar el per què. ¿Me'n vaig sortir? Fa de mal dir, sí i no, la foto sempre és parcial, borrosa i desenfocada. Meva, malgrat tot.
Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Francesc Serés a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/francesc-seres>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>
>>