Qui sóc i per què escric

Ferran Torrent

Bé, comencem per la qüestió filosòfica de qui sóc. Jo sóc jo i la meua circumstància. Vostès també, ja ho sé, però ara, segons m'han indicat, he de parlar de mi. La veritat és que jo, en aquesta vida, podia haver exercit de tot tret d'escriptor, o millor dit novel·lista, perquè no em considere escriptor.

No ho tenia previst, això de novel·lista. Jo volia ser cambrer. Crec que podia haver estat un excel·lent cambrer. M'agrada xarrar, fer broma i si molt convé sóc servicial. De fet he passat i passe més temps repenjat als taulells de les cafeteries que no pas al meu despatx.

 

Escriptor i periodista valencià (Sedaví, 1951)

Per això sóc novel·lista i no escriptor. Els escriptors fan de tot i els novel·listes solament novel·les. Menys feina, més temps lliure.

De manera que sóc una circumstància fortuïta, cosa que està molt bé, perquè no planifique res. Ara, potser sempre he tingut allò que se'n diu dots de novel·lista. M'explicaré: a casa meua jo era el que, davant la xemeneia a les llargues nits d'hivern, o bé sota el porxo en una nit primaveral, assumia la responsabilitat d'entretindre els components de la família, el xai inclòs. Era molt pesat, francament. Hi havia dies que tothom escampava el poll fugint de mi. A més, feia trampa. De vegades plagiava fragments de narracions de Jules Verne, les retocava una mica i les explicava amb una increïble pompositat. Per sort, entre la meua família la lectura no ocupava un lloc preeminent i cap dels membres se n'adonava de la martingala creadora. A casa només coneixien Blasco Ibáñez per les fotos retallades del Mercantil Valenciano.

Certament sóc novel·lista probablement perquè no sé fer res més. No tinc cap ofici (ni ganes). Cambrer és l'únic treball que podria haver dut a terme amb un poc de professionalitat, però no estic frustrat. D'alguna manera ho sóc: xarre pels colzes -en forma de llibre-, faig broma per als lectors -en les narracions- i sóc servicial. Vull dir que lliure el manoscrit si fa no fa en les dates que marca l'editor en el contracte (i també cobre les consumicions). Sóc cambrer, potser per això escric.

Copyright © 1996 Institució de les Lletres Catalanes. Reproduït amb el permís de l'autor

 

N'han dit...

Torrent ha sabut construir un món ficcional propi i inconfusible, que sense trencar les línies mestres ha anat evolucionant novel·la a novel·la. València, amb els seus personatges, transformada pel filtre literari de l'autor, esdevé, si no real, almenys tan creïble com el model viu o més, en paraules de Pilar Rahola: "A partir d'ara la València en la qual creiem és aquesta, la de Butxana, el Penjoll, la Colometa i el Palau del Xulo: perquè la ficció ha superat a bastament allò inconcret i no del tot definible que s'anomena realitat".

Aquesta València recreada per Torrent amb el pes específic ineludible dels submons de la marginalitat acull uns personatges perfectament encaixats i extraordinàriament seductors. Ho ha dit, en comentar la primera novel·la, un altre mestre de la novel·la negra catalana, Jaume Fuster: "La seva gran aportació [...] és la ciutat de València, els personatges s'hi mouen, l'ambient del carrer, dels bars, la vida brava valenciana..." I -ací la crítica és unànime- l'encís de la llengua. Gran part de responsabilitat en l'èxit ininterromput de l'autor arrela en la gràcia i desimboltura dels diàlegs. Àlex Broch ho ha resumit com ningú: "Una llengua força àgil que és rica en expressió popular, enginyosa en la caracterització, ràpida en el diàleg, moderna en l'adjectivació, aguda i divertida en les comparacions". Tot aquest potencial al servei de bastir amb ple èxit des del parlar valencià viu una llengua creïble en boca de qualsevol personatge.

Ferran Carbó i Vicent Simbor, "La novel·lística de Ferran Torrent", La literatura actual al País Valencià (1973-1992), (València-Barcelona, Institut de Filologia Valenciana-PAM, 1993)

Les primeres notícies literàries de Torrent es remunten a 1983, amb La gola del llop, escrita a mitges amb Josep Lluís Seguí. Una novel·la que, tot i la seva condició de primerenca, ja prefigura algun dels trets definitors de l'obra de l'autor de Sedaví: un protagonista desenganyat, una llengua rica i àgil, una mirada peculiar sobre la ciutat de València, un esplèndid repertori de personatges secundaris i un desenllaç amb poc espai per a l'esperança. L'any següent d'aquesta estrena compartida, Torrent inicia, ja en solitari, un cicle de cinc novel·les trepidants: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985) i L'any de l'embotit (1992). A part de significar la seva eclosió com a narrador d'èxit, al llarg d'aquestes cinc novel·les podem veure com Torrent va controlant cada vegada millor els recursos de l'ofici i com es va definint amb nitidesa l'actitud vital que hi ha en el rerefons de cada argument. Per imperatius d'espai em centraré només en dos detalls il·lustratius. Primerament el canvi de protagonista, que passa de Toni Butxana, un "detectiu inconstitucional" que es mou en el món dels petits delinqüents, a Hèctor Barrera, periodista compromès en la tasca de desemmascarar la corrupció de les capes altes de la societat. Hi ha, per tant, una evolució que parteix d'una actitud anarcoide fins arribar a un compromís profund en favor de la veritat.

Coherent amb aquest procés apareix el segon detall: el trànsit de la tercera persona narrativa a la primera que es produeix a partir de Cavall i rei i que expressa de manera inequívoca la implicació creixent de l'autor amb la història que té a les mans. Amb un estil que participa tant del gènere negre com de la novel·la costumista, Torrent demostra que l'etiqueta d'autor menor que algun sector li vol adjudicar no deixa de ser una injusta simplificació.

A Gràcies per la propina ens trobem amb un notable canvi de rumb que, sense renunciar a la riquesa del llenguatge ni a la vistosa policromia dels personatges, evidencia un grau de maduresa literària i personal no assolit fins aleshores per l'autor. En confegir aquest extraordinari retaule sobre l'aprenentatge de la llibertat ambientat a la València dels anys cinquanta, Torrent demostra, per una banda, la seva capacitat d'observar el món amb molta més tendresa que en els llibres anteriors i, per l'altra, expressa el seu rebuig a un present que no li agrada i contra el qual l'actitud més lúcida a oposar-hi és l'escepticisme.

Joan Josep Isern, "La mirada de Ferran Torrent", dins Punt de lectura (Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 1998)