Després d'una lectura pública dels meus poemes a Girona, un espectador va comentar que la meva concepció del poema era sovint molt teatral, com si hi hagués un decorat fet amb les realitats circumdants. No en sóc conscient, però l'opinió em va fer gràcia. Hi ha un llibre que té el teatre com a tema. Es diu Per Puck, títol que fa referència al follet del Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare, i que és dedicat als alumnes que van intervenir al Taller que vaig muntar amb aquest text shakespearià. Per Puck, publicat el 1992, és el desè dels meus llibres. Consta de vint-i-vuit unitats, compostes d'una cita teatral, una prosa poètica en què se situa dins un context vital i poètic l'experiència teatral concreta que vull reviure, i finalment un poema en què aquesta experiència és transcendida a un nivell líric. En cadascuna d'aquestes unitats es rememora un espectacle teatral vist per mi. És un repàs a la meva experiència d'espectador, la història d'una convivència amb el món escènic i d'un aprenentatge: va des dels grecs fins a Kantor i hi ha una gran presència de Shakespeare. És un llibre molt pensat, escrit d'acord amb un projecte previ. En mi, això és freqüent, encara que el projecte no demani una estructura tan estricta. Un exemple: el Llibre de les meditacions, del 1973, vol establir un diàleg amb Cesare Pavese i Gabriel Ferrater, dos poetes suïcides en uns temps difícils i tots els poemes són escrits en versos hexasil·làbics, un tipus de vers curt que recorda el de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, de Pavese. Aquesta fórmula unitària la utilitzo també a Semblança i a Al llarg de tota una impaciència (1994), on provo de sintetitzar tot el meu món poètic dins un tipus de poema relativament breu. Formalment és, doncs, un altre llibre unitari. I el penúltim, Immediacions (2000), consta de dos-cents cinquanta poemes d'un sol vers.

Quan vaig començar a publicar poesia, de seguida se'm va considerar un outsider, i jo encara m'hi considero. Crec que la meva poesia s'ha anat fent cada vegada més despullada (clara, però no simple ni fàcil, així ho espero). Algú ha parlat de "realisme intensiu". Algú altre ha parlat d'"expressionisme". Forçosament m'haig de moure entre els somiegs de Trakl i les realitats de Brecht. Dels meus llibres, n'hi ha dos que m'estimo molt: Semblança i Al llarg de tota una impaciència. Però n'hi ha un altre que no em sembla haver escrit jo. És com si ell hagués vingut a mi al marge de la meva voluntat. Em refereixo al Cançoner, escrit uns mesos després de perdre la meva companya Maria Plans. Per cert que, del Cançoner, se'n va fer un muntatge escènic l'any 1981, amb música de Carles Berga (el compositor d'El retaule del flautista) , que va escriure una magnífica partitura per a piano. La idea del muntatge va ser de Marissa Josa, que va cantar els vint poemes acompanyada pel mateix Carles Berga i amb intervencions de la ballarina Montse Vidal. Carme Vidal en va fer l'escenografia. Després del meu últim llibre, Cap claredat no dorm, títol extret d'un poema de Paul Celan, un dels meus poetes de culte, i preparo una lectura escenificada dels articles que va escriure Montserrat Roig per a El Periódico i l'Avui. Ho faig amb gent de l'Ateneu Popular de Nou Barris. És com si tornés als meus orígens, o potser no, potser em moc en un terreny que sempre m'ha estat familiar. No sé si tornaré a escriure cap llibre de poesia. No sé si tornaré a participar com a actor en cap muntatge professional. I en aquest no saber res, encara hi cap tot... fins al dia en què, inevitablement, ja no hi càpiga res.

Copyright text © L'autor i Laura Fernández Jubrías, Feliu Formosa. Teatre i paraula, Institut del Teatre, Barcelona, 2003