I per què escric, em demanen. Hi ha moltes raons. I, a més a més, suposo que la resposta seria diferent si aquesta pregunta me l'haguessin fet en diferents etapes de la meva vida. En un primer moment, el de la primera joventut, per exemple, suposo que hi ha el repte de conèixer i explorar les pròpies habilitats i de donar-se a conèixer per contrastar la imatge que et fas de tu mateix amb la imatge que es fan els altres de tu. Exactament el contrari del que busco a aquestes altures de la vida. Ara, diria que llegeixo i escric per seleccionar i acumular una antologia personal d'imatges tretes de llibres, vivències, personatges, escenes, frases, paraules... que d'alguna manera exerceixen un poder de fascinació i tenen un significat especial per a nosaltres. Potser són les imatges primordials que -segons diuen- desfilen al cervell de les persones que es troben en imminent perill de mort i que resumeixen en un instant tota la seva vida. A la meva infantesa deien això dels nedadors temeraris que es ficaven als trossos més perillosos del riu Ter i s'ofegaven arrossegats pels remolins subterranis. A mi aquestes xerrameques em semblaven històries pietoses per amagar als infants la crueltat d'una mort sobtada. ¿Qui, em deia jo, dels ofegats de veritat ha pogut explicar què li passa pel cap en el moment de perdre la vida?

En canvi, sí que crec en una col·lecció particular d'imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior. Són les imatges a les quals recorrem en certs moments per descobrir el significat de les nostres vides, com si la plenitud del viure es concentrés en aquest ram d'imatges precioses, com si només elles tinguessin el poder de concentrar en un tot perfecte les poderoses veritats i els fabulosos mites que ens il·luminen i ens proporcionen la força per tirar endavant. Són els fets que hem viscut, la nostra experiència personal, i els fets que hem descobert en l'art, la literatura, i aquesta conjunció sembla expressar els nostres desitjos, les nostres esperances més fondes. Hi ha qui diu que una vida plena i feliç només és possible si ens trobem en sintonia, de ple acord, potser fins i tot en comunió, amb aquestes imatges simbòliques.

¿Qui va dir que la literatura, en el fons, en l'arrel, conserva el costum preverbal d'ajudar-nos a construir móns, un hàbit en gran part visceral, emocional, tan personal i transferible que sovint s'allunya molt de les interpretacions purament lingüístiques?

Aconseguir aquestes descàrregues imaginàries de diferent intensitat és el que em mou a escriure. I cal dir que depenen tant de la capacitat de l'escriptor com de la capacitat receptiva del lector. Però en els millors casos, en els millors llibres, escrits o llegits, sobretot en els llibres de la infància i primera joventut, trobem unes qualitats que els fa especialment preciosos per ser guardats a la memòria. Aquesta és una de les gratificacions d'escriure per a infants i joves. N'hi ha moltes més, com és la de descobrir, a poc a poc, les regles d'un gènere nou. Però tornem al món imaginari que fa preciosos certs llibres o certes imatges descobertes en les seves pàgines: penso que hi ha un misteri o secret que ens toca a tots, grans i petits, i és la intuïció de les immenses possibilitats de futur que tenen aquests anys, de manera que la seriositat i fins i tot la tristesa dels adults no seria altra cosa que la consciència de la pèrdua o el balafiament d'aquesta primera força original.

Aquestes imatges, aquests llibres, tenen també una funció alliberadora. La capacitat d'ajudar-nos a escapar de situacions concretes que ens aclaparen. No hi ha res més frustrant que la impossibilitat d'escapar, de fugir. Hi ha també qui diu que un adult no és res més que algú que ha perdut la capacitat d'imaginar, de fugir, de fabular... Una literatura i una pedagogia massa racionalistes han anul·lat en bona part aquest sentit de meravella, fantasia, fabulació..., i per això el dipòsit d'imatges acumulades al llarg de lectures o vivències -en què ens hauríem de reconèixer i per les quals ens hauríem de valorar- és cada cop més pobre. La urgència dramàtica del viure i la ferocitat de l'existència semblen amenaçar el cabal de meravelles acumulades als nostres primers anys. Però la reserva d'aquestes possibilitats i la confiança indestructible en la consecució dels desitjos expressats per aquestes imatges o frases, situacions o personatges, és segurament l'única cosa que pot mantenir-nos solament esperançats i amb forces en els anys difícils, si no l'única que ens pot mantenir vius de veritat.

Hi ha moltes més raons per escriure i llegir, i més per als lectors novells, però encara que només aconseguís una petita part de les raons exposades, ja em donaria per satisfet i recompensat.

Copyright © 1998 Institució de les Lletres Catalanes. Reproduït amb permís de l'autor