A la recerca del fantàstic

Ponç Puigdevall

La tendència predominant és escriure des de l'analfabetisme literari i sense tenir en compte la llavor immortal de la tradició, però també hi ha qui basa la seva escriptura en els recursos i la potència que ofereix el passat literari. En el seu primer llibre de ficció, L'edat d'or, Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) posava en marxa un repertori d'estructures narratives covades en les fèrtils mines dels contes orals i meravellosos, i el lector agraïa que s'atrevís a perseguir les petges de la veu i els recursos de la memòria sense caure en el parany de fer arqueologia folklòrica. A la seva primera novel·la, La pell freda, Albert Sánchez canvia de registre i el fons que sustenta la trama cal buscar-lo en la mescla de dos camins ben diferents.

D'una banda, s'insereix de ple dins la idea bàsica de l'estètica de Lovecraft, s'intenta fer el dibuix del terror còsmic, de la por entesa com una experiència de l'emoció davant d'unes forces elementals incomprensibles i trasbalsadores que l'home vol explicar-se des d'una consciència obscura i ancestral o des d'una raó insuficient. Desfeta pel pànic, distorsionada pel somni i per l'amenaça del desconegut, la imaginació pot presentar-li mescles inconcebibles de formes vives i realitats deformes que s'acomodin a la tensa expectació de l'instant. El lector de La pell freda té la sensació que Albert Sánchez ha volgut posar en pràctica el que Lovecraft va formular teòricament: "Els nens sempre tindran por a la fosca, i l'adult, amb una ment sensible als impulsos hereditaris, sempre tremolarà quan pensi en els mons insondables i latents d'una vida estranya, que existeixen en els abismes planetaris o que encerclen espantosament el nostre propi globus en unes dimensions malignes que tan sols la mort o la bogeria poden entreveure". El protagonista de La pell freda, un fugitiu de la independència irlandesa que accepta un lloc d'oficial atmosfèric en una illa remota del continent austral, els tres vessants del terror: el setge de formes nauseabundes, intueix l'amplitud del drama còsmic, i ha de lluitar contra el que podria anomenar-se la mossegada a la carn.

El fantàstic i el macabre es complementen amb una altra via argumental clàssica: és el viatge iniciàtic cap a un món de tenebres, és la posada al dia de la peripècia de Marlowe a la recerca de Kurtz. Joseph Conrad, evidentment, és l'altre nom que ressona al fons de La pell freda: el protagonista topa amb Battis Caffó, un nàufrag moral que viu instal·lat enmig de la violència i la paranoia. És gràcies a aquesta línia argumental que la novel·la supera el simple entreteniment de gènere i s'enlaira cap a zones més profundes, cap a l'especulació de caire filosòfic, cap als conflictes d'origen cultural. El que Albert Sánchez revisa, al capdavall, és un dels aspectes latents al darrere de l'obra sencera de Conrad, la relació conflictiva entre el poder occidental de la metròpoli i el bon salvatge que habita a la colònia, els murs morals que els separa i la impossibilitat d'entendre's de manera safisfactòria: "Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d'aquells que estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç".

Més enllà de la voluntat d'aprofitar el que ofereix la tradició, més enllà del gust de poder rellegir des d'una òptica actual dos arguments de sempre, La pell freda és una novel·la que basa el seu poder de persuasió en la força descriptiva i en el plaer de narrar aventures: no costa gaire imaginar-se la bona estona que l'autor devia passar quan s'inventava la fesomia dels monstres que assetgen el protagonista, o quan creava les relacions demencials entre els dos habitants de l'illa. No costa gaire imaginar-s'ho perquè el lector també n'obté un goig semblant, el goig de llegir una novel·la ben construïda, ben escrita i ben narrada, i que aconsegueix retornar la il·lusió de l'aventura.



N'han dit...

El dia que vaig conèixer l'Albert Sánchez Piñol estàvem envoltats de gent que ens mirava. Ens havíem citat al Museu d'Art Modern de la Ciutadella per enregistrar una de les entrevistes del programa Alexandria. Era una sessió triple, amb l'Albert i dos autors ben veterans: el Josep Maria Espinàs i l'Ana María Matute. Feia gairebé un any que La pell freda trobava lectors a dojo, però el seu autor era un complet desconegut. No només no es prodigava gaire en públic sinó que tenia fama d'esquerp. La novel·la m'havia agradat i encara m'agradava més que, per primera vegada en la història recent, un text català cridés l'atenció del mercat internacional per ell mateix, sense crosses institucionals de cap mena. Vaig trucar a la Isabel Martí, l'editora de la novel·la, i després vaig telefonar a l'Albert, sense els intermediaris habituals de la pràctica televisiva. Li devia agradar el que vaig dir-li, perquè es va presentar al Museu i vam enregistrar una de les millors entrevistes que recordo.

Hi ha dos detalls d'aquell dia que me'l fixen d'una manera inoblidable. El Museu acabava de viure la seva última jornada de vida obert al públic. El fons es traslladaria al MNAC i l'edifici seria engolit pel Parlament. Si normalment un museu d'art ja té un aire de cementiri, aquell dia el to elegíac era dominant. Quan em canviava de roba per fer l'entrevista amb l'Albert, tot sol en una sala, vaig alçar la vista un instant i vaig topar amb la pètria mirada del Desconsol de Llimona. En aquells mateixos moments, mentre jo era en calçotets davant aital desconsolada dama, a tocar del Museu, gairebé porta per porta, el Parlament de Catalunya es preparava per celebrar la presa de possessió del president Maragall.

Des d'aquell dia, ja llunyà, davant del petri Desconsol de Llimona, he anat coincidint amb l'Albert per aquí i per allà. Cada cop és menys esquerp, però no per això deixa de dir el que pensa. I ho diu com escriu. Sense embuts. M'agrada la seva radicalitat insubornable. La seva escriptura traspua independència de pensament. Els catalans som fills d'un país agònic que no sap què vol ser de gran, però encara ens queda el Piñol. M'agraden els països amb pinyol.



El personatge central de La pell freda és la por. Ni els ja famosos granotots ni l'agressiu Batis Caffó. La por. L'irlandès deslocalitzat en una illa ignota l'experimenta i ens la fa experimentar quan s'enfronta, alhora, a unes bèsties amfíbies de naturalesa desconeguda i a l'únic altre ésser humà de l'illa. "Aquella culata que em colpejava com una porra no era odi -llegim-, era por". La por mou el món que ens proposa la novel·la. Aquesta força omnipresent dota de tensió a una narració moral escrita amb una gran austeritat de mitjans. Sánchez Piñol aposta per un estil directe. Considera que la frase perfecta té quatre paraules i s'allunya com de la pesta d'aquelles estructures de subordinades que Pla anomenava "frases amb cua de peix". Un ús intel·ligent de les claus del gènere fantàstic li permet mantenir el lector de La pell freda pendent del terreny que trepitja en tot moment. Per més que els ulls concentrats en el text tinguin la temptació de mirar enlaire, la narració dels fets l'obliga a abaixar constantment la mirada. És com una excursió per un paisatge d'infantesa que voldríem tornar a mirar per veure si coincideix amb la nostra memòria, però el terreny és tan accidentat que a cada pas ens hem d'assegurar on posem el peu. Res del que hi llegim ens és aliè. Molts temors que no som capaços ni d'anomenar ens entren pels ulls paràgraf rere paràgraf.

"Però el paisatge que un home veu, ulls enfora, -afirma el narrador- acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins". Les idees que es formen al cap del lector mentre es deixa arrossegar pels avatars de la història tenen un fort component moral. Cada episodi violent que presenciem ens porta a qüestionar el món entès com un enfrontament de bons i dolents. La procedència del mal no està gens clara, però les seves conseqüències se'ns fan evidents. Els terribles obstacles a la mera supervivència humana en l'aïllament insular provoquen en el lector atent un dessassossec creixent. "Que els individus puguin ser millors o pitjors per naturalesa és del tot irrellevant -llegim, en una esmena a la totalitat de Rousseau. La qüestió és si un cop junts la societat que formen és bona o dolenta". L'única societat que apareix a la novel·la és la dels monstruosos citauca, però tampoc no n'arribem a saber gran cosa, més enllà de la por que les seves incursions nocturnes provoquen. En canvi, els dos únics habitants humans de l'illa ens acosten als abismes de la convivència. En les seves ments el pronom de primera persona del plural és un ésser mutant. La sirènida criatura Aneris -un citauca femella que tanca el cercle perquè no els provoca dolor sinó plaer- encara fa més difuses les fronteres entre el nosaltres i els altres.

Potser el millor de La pell freda és la seva voluntat manifesta de fer-nos pensar sense dirigir-nos el pensament. Sánchez Piñol ho aconsegueix plenament, però amb unes armes molt allunyades de l'intel·lecte. A la novel·la veiem com els fets precedeixen els pensaments en tot moment. Ja ho diu el narrador quan la conflictiva relació entre els humans i les bèsties es veu modificada per la irrupció de moltes cries de granotot: "Com tothom sap, als nens se'ls veu el que pensen. I també és cert que la seva tolerància es basa en el que veuen, no en el que creuen". Més clar, l'aigua. Les creences perden pistonada en aquesta illa tan allunyada de la que Golding imaginà per al seu El Senyor de les Mosques. En la ressaca posterior a l'èxit de la novel·la Sánchez Piñol ha parlat del Conrad de El cor de les tenebres, de Stevenson o de Michael Tournier. Alguns lectors també hi trobaran Poe, Lovecraft o el Karel Capek de La guerra de les salamandres. Però bàsicament el que veuen els lectors de La pell freda és que els elements més punyents de la novel·la no són gens explícits, i potser això és el que ha portat tanta gent en tantes llengües a llegir-la amb fruïció. Els lectors de La pell freda es veuen interpel·lats a pensar per ells mateixos. Se'n senten capaços. I l'entusiasme d'un lector capaç és indeturable.

Pandora al Congo es una novela admirablemente construida. Después de leerla, me he entretenido a buscar, entre apuntes y subrayados, todos los elementos que Sánchez Piñol va dejando caer a lo largo del relato que confirman la versión final. La interrelación del segundo relato con el primero (el que aparece en los quioscos firmado por el esperpéntico Doctor Flag) pone de relieve los camuflajes con los que se distraen los prejuicios y las ideas recibidas. Pandora al Congo es una novela muchísimo mejor que La pell freda. Por su construcción, y por la riqueza de la metáfora que encierra. A lo largo del relato, Sánchez Piñol pone en boca del narrador o de alguno de los protagonistas sentencias y máximas morales que indican al lector el sentido de la historia. Pero las posibles lecturas rebasan en mucho estas interpretaciones. Tenemos que detenernos a pensar, leer las situaciones, interpretar el relieve que toman y qué significan. De lo que se desprende una sensación de incertidumbre que compromete al propio lector, que no puede quedar inmune en su posición de espectador. Uno de los mejores pasajes del libro es cuando el narrador Tommy Thomson ve en la Primera Guerra Mundial cómo los alemanes derriban los campanarios medievales para que no sirvan de punto de referencia a la artillería: el espectador se convierte en partícipe de la destrucción. Esta responsabilidad revierte sobre la propia literatura: ¿no será la ficción una forma de ofrecer excusas razonables, justificaciones amables, al dolor y a la maldad, a los Congos que no admiten explicación posible?

En mi opinión, Sánchez Piñol aporta dos novedades a la novela catalana. En primer lugar, el punto de vista. Hasta ahora, la mayoría de las incursiones de segundo grado en la narrativa de género partían de la intersección de dos parámetros.

Uno puramente genérico (novela de aventuras, fantástica, policial) y otro de cultura o, simplemente, de paisaje. En las novelas de Joan Perucho o de Jaume Fuster, incluso en el primer Palol de El Jardí dels Set Crepuscles, se buscaba la complicidad del lector adaptando un género universal a un entorno propio. Nada de eso sucede en las novelas de Sánchez Piñol, que se desarrollan en lugares fuera del mundo y que cuando bajan a la realidad concreta nos trasladan a escenarios cosmopolitas: en Pandora al Congo reconstruye la Inglaterra de 1914-17. El otro factor es de lengua. Sánchez Piñol escribe un catalán de frases cortas, que rehuye las locuciones y frases hechas, con una presencia mínima del pronom feble. Algunas comparaciones y metáforas son tan especiales que hacen que el libro parezca literatura traducida. Antes de publicar El Jardí Palol le enseñó el original a Jordi Sarsanedas que le reprochaba que la lengua no parecía catalán. Palol se escudaba diciendo que la complicación de la trama exigía una lengua neutra. El caso de Sánchez Piñol es distinto y quizás indica una voluntad de aproximar la lengua literaria al català que ara es parla, siguiendo la tendencia de los best sellers en todo el mundo.

Con Pandora al Congo Albert Sánchez Piñol da un gran paso adelante. Enhorabuena.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA