Ets a:

N'han dit...

[...] Es podria deduir, també, de les coincidències estilístiques que hem assenyalat més amunt, que Bartra fos fill del noucentisme, i això encara seria més fals: ni les coincidències amb Carner (en el pla idiomàtic, en la tria de certs temes) ni les més sorprenents amb un postnoucentista com Riba (fascinats tots dos per Homer i per Grècia, seguidor Bartra dels ensenyaments ribians en mètrica clàssica) no justifiquen aquest parentiu. La filosofia "agonal" que proposa Bartra és ben lluny del classicisme lúdic i aristocràtic del Noucentisme: si en aquest hi havia un idealisme escèptic, una visió metafísica de la vida, en Bartra trobem un materialisme epicuri, una concepció existencial. Per al Noucentisme, fet i fet, la lluita era una Kulturkampf, mentre que per a Bartra la "lluita per la cultura" no es pot separar d'un compromís amb els homes del seu temps en el camí de llur alliberament. En resum, si el Noucentisme era apol·lini -en oposició al modernisme i a Maragall, que eren prevalentment dionisíacs-, trobem en Bartra un intent de síntesi: la fidelitat simultània a l'aristocraticisme apol·lini i a la revolta dionisíaca. [...]



[...] Agustí Bartra pertany a un tipus de poeta que la nostra literatura no ha produït sinó amb una remarcable avarícia. Un tipus de poeta obertament romàntic, lligat per un vincle indefugible d'arrel ètica amb la humanitat adolorida a la qual pertany, i que Joan Fuster qualificà encertadament d'humanista, en el sentit més modern i menys acadèmic de la paraula. Bartra se sentia, sense histrionismes, germà de tots i cadascun dels homes: de l'home concret del seu temps. "Aquest home concret -ho saben tots els humanistes actuals- és un home que ha sofert, un home que sofreix, situat entre l'odi i la por, aquí, amb nosaltres i en nosaltres. Bartra es posa del seu costat; més encara: se sent, ell mateix, aquest home. N'accepta la condició nafrada, com fan els altres humanistes angoixats, amb els quals comparteix l'empenta tràgica" escrivia Fuster l'any 1955 en un intent especialment reeixit d'analitzar la manera de fer i de ser de Bartra. Per verificar l'encert d'aquestes paraules només caldrà retreure, per exemple, la següent confessió del mateix Bartra: "Abans de la guerra jo no existia com a poeta. Neixo amb la guerra, en una situació límit. Els meus primers poemes surten de la tragèdia que m'envolta i de la qual formo part." El poeta Agustí Bartra sorgeix amb la guerra perquè era un home nascut per al foc i no per al joc, o per dir-ho amb la terminologia que Fuster manlleva a André Rousseaux, era un home destinat a la literatura de la salvació més que no pas a la literatura de la benaurança. [...]

[...] El fenomen Bartra en el camp de l'estètica és un fenomen paral·lel al de Joaquim Torres-Garcia, que es produeix a cavall entre Uruguai i Barcelona, excel·lent teòric de l'art, pintor del Noucentisme, però també de l'avantguardisme, que, en un moment determinat, també va sentir la necessitat de reinventar tota la pintura. Torres-Garcia i Bartra reinventen els seus llenguatges expressius tant per al seu país d'origen com per al país que els acull. La generositat de Bartra envers el gran país que li obrí les seves portes fa que li dediqui, en un gran acte d'amor, alguna de les seves millors aportacions per explicar-se'l a ell mateix, però, també, per explicar-lo a la mateixa gent de Mèxic [...] Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Agustí Bartra a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/agusti-bartra>

 
   
       

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>