|
Si no pots visualitzar correctament aquesta publicació, clica aquí |
|
|
|
|
|
|
|
| | | | | | et proposa escoltar | "Ai, fresca", de Josep Pedrals | | Els Nens Eutròfics Música de poetes | | Quantes vegades ballem al so d’una música sense saber de qui és la lletra? Em meravella que al mateix temps que, en general, és ben acceptat rebutjar la literatura i especialment la poesia pel prejudici de trobar-la avorrida, ens puguem trobar saltant i cantant un poema d’algun dels grans poetes catalans. Molts grups i artistes han musicat obres d’autors clàssics com Verdaguer, Riba, Brossa o Espriu, però he triat Pedrals perquè fa una poesia en consonància amb el món del segle XXI. Ell mateix ha sabut incorporar-la en àmbits poc habituals. | | escolta aquesta cançó |
| | |
| | | | | | et suggereix llegir | Entrevista a Joaquim Molas | | L'Avenç, 250 (setembre del 2000) | | Al març va fer un any de la mort de Joaquim Molas, per això proposo recordar-lo mitjançant l’entrevista que Josep M. Muñoz i Manuel Llanas li van fer amb motiu dels seus setanta anys. Aquí, Molas repassa la cultura catalana des de començament del segle XX fins al moment present i ho fa a partir de l’experiència personal vinculada a una família de procedència popular, amb un avi i un pare culturalment molt actius, que el van determinar i que, per a ell, esdevenen gairebé paradigma de l’evolució cultural catalana. Trobem un Molas amb voluntat de construcció als anys 60. Una construcció completa sense compartiments estancs en la qual convivien les diferents estratègies polítiques sense segmentació sectorial. Hi són presents els seus moments clau: les revistes, les relacions intel·lectuals, la UAB, la MOLC (els criteris de planificació) i la MOLU... La necessitat de deixar per escrit les experiències pròpies que giraven entorn el seu absolut compromís polític sempre des de l’acció cultural i sense formar part de cap partit. | | llegeix aquesta entrevista |
| | |
| | | | | | |
| |
| | | | et recomana veure | Phantasticus. El cant de Ramon | | YouTube | | | | Aquest és l’any Ramon Llull, de qui se’n commemora el set-cents aniversari de la mort. He volgut recuperar aquest documental que el 18 d’octubre de 2013 vaig poder veure al Canal 33 perquè em va agradar especialment la relació directa i desinhibida de la realitat de Llull amb la nostra. Perquè, a més dels especialistes acadèmics, hi intervenen, entre altres, Palau i Fabre, Antoni Tàpies i Biel Mesquida, que assegura que Llull «escriu des del present i amb el present» i el compara amb Goethe, Cervantes o Shakespeare. Perquè Albert Soler explica que Llull escampa molts i molts manuscrits com a únic mitjà per garantir-ne la difusió i Anthony Bonner planteja l’anàlisi de les còpies dels manuscrits i de les edicions posteriors com un exercici amb metadades infinites. Però sobretot em va fascinar que la veu i la imatge de Llull es personifiquin en una noia. | | mira aquest documental |
| | |
| | | | | | |
| |
|
| | |
|
|
|
|
|