Sebastià Alzamora

Poeta, narrador, crític i Delegat del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya



Resum: Balanç poètic de 1999 a càrrec de Sebastià Alzamora llegit durant la cerimònia de lliurament de premis dels Jocs Florals el dia 23 de maig de l'any 2000 al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.


Il·lustríssim senyor alcalde de Barcelona, digníssimes autoritats, senyor president dels mantenidors dels Jocs Florals, amigues i amics:

Entrant directament en matèria, i ja que del que es tracta és de donar un balanç del que ha significat 1999 per a la poesia en català, començaré afirmant que l'any passat va ser un bon any per a la poesia. Potser no un any extraordinari, ni eufòric, ni magnífic, però sí un bon any, ni millor ni pitjor que els seus precedents més immediats, o, previsiblement, que els que el vinguin a succeir. Per altra banda he de confessar que no m'agrada gaire, la idea d'aplicar la paraula "balanç", amb totes les connotacions comercials que arrossega, a la poesia, ja sigui catalana o d'onsevulla. I això, perquè fa molt de temps que la poesia, per citar paraules del gran Bartomeu Fiol, és la parenta pobra de la cultura, o també la tossuda malalta amb una mala salut de ferro que s'entesta a continuar i continuar manifestant-se, sempre al seu ritme, sempre dins la seva modèstia impassible i una mica severa, mentre contempla al seu voltant els processos d'inflament i posterior i traumàtica punxada de tants i tants "fenòmens culturals" d'existència molt més llustrosa i tanmateix molt més efímera. I a mi, particularment i humilment, ja em sembla bé que les coses siguin d'aquesta manera. Em sembla francament bé que existeixi un gènere literari que encara es realitzi com un fet únicament cultural i no gens comercial, al qual no s'hi apuntin ni els presentadors de televisió, ni els dirigents polítics, ni les models, ni els protagonistes de culebrons, ni els futbolistes ni els toreros, i que serveixi entre d'altres coses per sembrar la perplexitat entre els brokers de la cultura, que s'han de limitar a encongir les espatlles davant de la persistència d'un tipus de literatura que té un rendiment tendent a zero en termes de lucre o de promoció social. Potser podríem respondre la cèlebre pregunta de Hölderlin, aquella que diu "Per a què els poetes en temps de misèria?" de la següent manera: doncs per tocar la pera, que també és necessari. Per tocar la pera i per reservar i preservar, justament, un espai al marge d'aquesta misèria general, que encara és la mateixa que en els temps del bon i vell Scardanelli. Per tant, i si hem de fer balanç, podem dir amb la cara ben alta que la poesia, a Catalunya i a tot arreu, ha continuat acomplint aquestes nobles funcions al llarg de 1999, sense que la destorbessin els anuncis de la fi del món, ni el vaticini de la caiguda de la MIR per part d'un modist parisenc, ni l'apocalipsi en forma de desastre informàtic, ni tan sols el circ inane i estrepitós del dia a dia d'aquesta societat nostra, que es diu Societat amb dos cognoms: Occidental i Decrèpita.

Tot any té els seus morts, i quan volem fer memòria d'un any acostumem a fer-la, molt en primer lloc, dels difunts –públics i privats– que se'ns hi han afegit a la nostra llista personal. I és que els morts, com ens va ensenyar James Joyce i recentment ens ha recordat Joan Perucho amb el seu últim llibre de poemes, són molt importants. Són importants perquè tenen el costum de quedar-se a habitar entre els vius, i amb el seu procedir, sempre mut, inaferrable i ple de misteri, ordenar-ne el viure, molt més que no pas el temps, del qual ja han escapat. 1999 arribava marcat per la necessitat de recordar i celebrar un mort en particular: Joan Oliver, conegut en el seu mester poètic com a Pere Quart. Bé: se l'ha recordat, però no prou. Potser perquè es tractava d'un mort incòmode (hi ha morts que són incòmodes), i en conseqüència la seva figura no aixecava encara prou consens com per organitzar-ne una de grossa a l'estil Josep Pla, que tampoc no va ser mai allò que se'n diu un escriptor dòcil, però que sí tenia una boina molt simpàtica i un llibre de receptes de cuina que van permetre el miracle de domesticar el personatge. Per altra banda, potser Pere Quart no era tan excel·lent en la poesia com ho fou Pla en la prosa (o potser sí; aquestes coses només les sap el temps): però ho dic –i permeteu-me entrar per un instant en gustos personals del tot anecdòtics– perquè a mi, per exemple, dins la producció perequartiana m'interessa més el poeta de Les decapitacions, el Bestiari i la poesia satírica que el de les Vacances pagades, els Quatre mil mots o la Poesia empírica. En tot cas, hauria estat bé dedicar un anyet a contrastar opinions com aquestes, i a dedicar en general més esforços a refermar la memòria d'un poeta bo i honest com Pere Quart, espècie de la qual no anem pas tan sobrats en aquest país on, quan mor un escriptor, sembla que es mori més que a d'altres països: vull dir, d'una manera molt més definitiva, amnèsica i desoladora. Decididament, a la literatura catalana li cal exercitar molt més la memòria i el respecte als seus escriptors morts: des de les aules de tots els nivells d'ensenyament fins als mitjans de comunicació, des dels cercles de la crítica especialitzada fins als canals de divulgació més popular. Sigui com sigui, d'aquest centenari de Pere Quart no del tot reeixit en quedarà l'edició, a càrrec d'edicions Proa, de la seva obra completa en dos gruixuts i bells volums, titulats Obra poètica (amb edició a cura d'Helena Mesalles) i Teatre original. Dos volums que ens ofereixen la possibilitat permanent de retre el nostre particular homenatge a Joan Oliver/Pere Quart, mitjançant la senzilla operació d'adquirir-los i disfrutar-ne la lectura.

Sense moure'ns de l'obituari, cal recordar que durant el 1999 s'ha mort Guillem Viladot, el prolífic poeta i novel·lista d'Agramunt, poc abans de publicar, dins la sèrie "Transvària" de la col·lecció "Biblioteca de la Suda" de Pagès Editors, el llibre Abans podríem passar pel Louvre. Es tracta d'un llibre d'escriptura fronterera, inclassificable, rupturista, com tota l'obra (magmàtica i desigual, val a dir-ho) d'aquest poeta que també ha estat un dels grans de la nostra poesia visual. Com en tota la seva obra, també, Abans podríem passar pel Louvre parla de la mort, de la indefensió de l'individu davant del poder, de la necessitat de revolta, de l'amor. L'Obra poètica completa de Viladot ja existeix, publicada en diversos volums per Columna Edicions dins la col·lecció "Àuria", però la procelosa obra d'aquest autor justificaria diverses accions dedicades a la seva memòria que hem d'esperar que es produeixin aviat: reedició de l'obra narrativa, exposicions d'obra visual, etc.

A més de Guillem Viladot, altres morts anteriors han travessat 1999 i s'hi han fet notar. Anotem dos llibres pòstums més: Ad vivum, d'Andreu Vidal, i Sonets, de Blai Bonet. El d'Andreu Vidal és un llibre brillant, a l'alçada del millor de la seva obra, que és tant com dir del millor de la poesia escrita en català per la seva generació: poesia densa, obscura, pertorbadora, amb una visceral arrel mística, capaç de fer-nos contemplar el costat més inconegut, violent i fascinant de la naturalesa. El seu editor, Empúries, promet encara un altre llibre pòstum de Vidal, amb traduccions de Paul Celan. També a Empúries van aparèixer, a cura de Xavier Lloveras, els trenta-cinc Sonets de Blai Bonet, que fan part d'un projecte que s'estroncà amb la defunció del que fou un dels nostres poetes més importants. Sense que puguem dir si arriben o no al nivell dels sonets de Shakespeare o Miquel Àngel, com acostumava a anunciar, entranyablement altiu, el propi Blai Bonet, sí que hi trobarem, no tant com si d'una freda herència es tractés, sinó més aviat com un inestimable regal post-mortem, una penyora d'amor, alguns dels millors poemes lírics del visionari de Santanyí. Blai Bonet, a més, s'ha vist bellament homenatjat en el 1999, i quan dic homenatjat vull dir llegit, per Agustí Villaronga i la seva excel·lent pel·lícula El mar, que, amb guió de Biel Mesquida, Toni Aloy i el propi Villaronga, adapta, amb amor i coneixement de l'esperit i la lletra, l'homònima novel·la blaibonetiana. Hem d'esperar amb candeletes, també de la mà de Xavier Lloveras i dels auspicis d'Edicions 62 i Empúries, l'anunciada publicació de l'obra completa de Blai Bonet en edició crítica. Per cert, i encara que ja sigui notícia d'aquest any 2000 en curs, i per tant matèria per al balanç de l'any que ve, vull expressar la meva alegria per la publicació, a Columna, de l'esperada Poesia completa de Josep M. Llompart: una oportunitat de retrobament amb aquest altre excel·lent poeta de la generació mallorquina dels cinquanta, o de la postguerra.

De manera que ja veieu que els morts (i permeteu-me ara un parèntesi per recordar que les presències del mestre Joan Brossa i de Maria-Mercè Marçal han continuat fent-se notar en el quefer poètic de 1999, i molt més que hem de desitjar que s'hi notin en el futur immediat), els morts, deia, a més d'acompanyar-nos amb la seva benevolència callada, han estat generosos, i ens han proporcionat algunes de les millors lectures de l'any.

Un any que tanmateix ha contingut altres efemèrides, i no totes necessàriament de caràcter luctuós. Així, ens hem de referir amb alegria al cinquantè aniversari de la col·lecció de poesia "Els Llibres de l'Óssa Menor", que publica Edicions Proa, i felicitar els seus successius responsables (actualment, l'aquí present Isidor Cònsul) per haver arribat a aquesta fita realment insòlita. Aquella iniciativa del patriota Josep Pedreira, nascuda juntament amb el premi Óssa Menor de poesia (que posteriorment es convertiria en el premi Carles Riba, el de major prestigi dels que s'atorguen dins la poesia catalana), que fou dirigida després durant molts anys precisament per Joan Oliver / Pere Quart, pot ara presumir d'haver assolit una longevitat poques vegades vista i d'haver-ho fet amb una nòmina que inclou la majoria dels grans poetes de la literatura catalana d'aquests cinquanta anys. A més, i això és el millor de tot, la col·lecció de l'Óssa Menor ha arribat a la cinquantena en plena forma, postulant-se com una de les col·leccions més actives i inquietes de l'actualitat. Això em recorda que sovint es pot sentir algun lament a propòsit de la manca de plataformes —editorials i de tot tipus— per a la poesia. Bé, és possible que durant el 1999 hi hagi hagut una recessió de títols publicats, deguda sobretot als canvis que han tingut lloc a l'interior de Columna Edicions (i encara falta acabar de veure quina sort espera a les seves col·leccions "Àuria" i "Crema"), i també al semitancament de la col·lecció "L'Escorpí" d'Edicions 62. Però la pedra de toc, a tot arreu i especialment en una cultura com la catalana, hauria de ser, més que la quantitat, la qualitat. De manera que si disposem, com és el cas, de bons poetes, els volums anuals de publicació no haurien de tenir massa importància. Recordem que, a més de l'esmentada Proa, editorials com Edicions 62 i Empúries, La Magrana o Quaderns Crema mantenen, amb més o menys producció, les seves col·leccions de poesia. Cal fer també menció apart de les editorials més petites i perifèriques, com 3i4 i Bromera a València, Moll a Mallorca, o la també esmentada Pagès Editors a Lleida, amb la seva exemplar "Biblioteca de la Suda", que continuen fent benemèrits esforços a favor del gènere. I encara cal esmentar, amb afecte i admiració especials, les iniciatives més restringides, minoritàries i exquisides, com el segell Negranit, dirigit a Barcelona per Arnau Pons, o la col·lecció Cafè Central, de Vic i amb el poeta de pedra picada Antoni Clapés al capdavant, o la incombustible revista Reduccions, també de Vic, espais tots ells d'aire fresc, que ofereixen edicions belles, tant de contingut com de realització física, d'aquelles que ens agraden tant als amants de la poesia. Era el tipus de producció que ens oferia l'elitista i renovadora revista Cave Canis, que va finalitzar el seu pla de nou entregues durant aquest 1999, i ja es fa enyorar. A més a més, no hem d'oblidar l'èxit més que demostrat d'altres tipus de plataformes com ara els recitals de poesia, com sap molt bé l'incansable poeta i agitador David Castillo, aquí present també, i com ho demostren, per exemple, aquesta mateixa Setmana de la Poesia en la qual estem immersos, ja plenament consolidada en la seva quarta edició, o el novell Festival de Poesia de la Mediterrània de Palma, que enguany ha celebrat la seva segona edició en olor de multituds i general satisfacció. Així doncs, el capítol tribunes, sense donar certament per llançar coets, tampoc no és, ni molt menys, per desesperar-se. En qualsevol cas, un servidor insistiria en la necessitat d'oblidar-nos de les xifres i concentrar-nos una mica més en la qualitat i el rigor.

Qualitat i rigor són precisament les característiques que defineixen les obres poètiques, ja madures però encara obertes i en expansió, d'alguns dels nostres poetes més veterans i il·lustres, els quals, també com succeeix en el rock'n'roll, han fet algunes de les aportacions més destacades de l'any. Atenció especial mereix el cas del mestre Jordi Sarsanedas, aquí present també, que amb el llibre Cor meu, el món ha afegit una altra referència de primer ordre a la seva obra literària, indispensable tota ella en conjunt i des del primer mot. Com Sarsanedas, el ja citat Bartomeu Fiol ha vist editats a Proa l'antologia Tot jo és una exageració, que recull textos dels seus deu llibres publicats fins ara i el primer volum (segon dins l'ordre cronològic, però primer que surt a la llum) de la seva obra poètica completa, titulat Cròniques bàrbares i enriquit amb un il·luminador pròleg de Sam Abrams, en una iniciativa editorial que hauria de situar definitivament Fiol en el lloc d'honor que mereix a la primera línia de la poesia en català. Per la seva banda, Feliu Formosa ens ha ofert, mitjançant els oficis d'Edicions 62 i Empúries, el molt curiós Immediacions, un llibre de poemes d'un sol vers, o de primers versos de possibles poemes més llargs: en tot cas, un joc a mig camí del poema i de l'aforisme, ple de capacitat de suggestió i de seducció. També a Edicions 62, però a "L'Escorpí", Ramon Xirau ha publicat Indrets del temps, un poemari que potser no suma però tampoc no resta res de l'excel·lència de la seva obra poètica, reunida anteriorment en un sol volum per Columna. Noms, aquests, als quals s'han d'afegir els de Joan Perucho (ja m'he referit al llibre Els morts, que també hem d'incloure en aquest balanç), i Joan Margarit (que ens ha oferit l'excel·lent Estació de França) al costat d'altres que enguany no han publicat llibre, com Màrius Sampere, Montserrat Abelló, o Josep Palau i Fabre per completar una nòmina molt més que notòria dels nostres poetes seniors.

Arribem amb això a un apartat sempre conflictiu: els de les traduccions. Conflictiu perquè sempre hem de lamentar, i amb motiu, que no hi ha prou traduccions, ni d'altres llengües al català, ni –encara molt menys– a l'inrevés, amb el resultat que no hi ha manera mínimament còmoda d'estar al corrent de l'actualitat poètica d'altres països, propers o llunyans, ni canals per a la projecció dels poetes catalans fora de la seva frontera lingüística. Tot i així, hem de celebrar l'aparició d'algunes traduccions importants, per la seva qualitat i pel que significa, en termes d'enriquiment cultural, la incorporació a la nostra llengua dels textos que transvassen. És el cas de Cartes d'aniversari, el commovedor testimoni de Ted Hughes sobre la seva relació amb Sylvia Plath, posat a disposició del públic català per Edicions 62 i Empúries, amb minuciosa traducció i anotació de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest. O dels Poemes subhumans de Les Murray, publicats per Columna i versionats en català per Víctor Batallé, una bona forma d'entrar en coneixement de l'obra d'un dels poetes anglòfons (Murray és australià) més valorats actualment. Amb títol manllevat a Goethe, Saps la terra on floreix el llimoner?, i publicant a Proa, el prestigiós poeta i traductor Miquel Desclot ens va oferir una fina aproximació a la poesia de tres gegants del quatre-cents renaixentista italià: Dante, Petrarca i Miquel Àngel, un bon tast anticipatiu mentre esperem que Desclot culmini la seva traducció del Cançoner de Petrarca, i que ens arribi l'anunciada nova versió de la Divina comèdia a càrrec de Joan Francesc Mira. Per altra banda, Catul, el vell amic Gai Valeri Catul, ha vist com Quaderns Crema reeditava les seves Poesies en versió i amb notes d'Antoni Seva, mentre Edicions 62 i Empúries ens oferien una nova edició de les seves Poesies completes, a cura del consumat llatinista Jordi Parramon. Amb tot, no puc deixar de confessar debilitat per les petites joies que adesiara ofereix l'editorial Quaderns Crema a la molt selecta col·lecció "In amicorum numero", on hem vist aparèixer, durant el 1999, dues importants contribucions: les Poesies de Friedrich Nietzsche, indispensables per comprendre millor el pensament d'aquest fundador de la modernitat, en una impecable traducció de Manuel Carbonell, i, sobretot, L'arxipèlag i una selecció de les Elegies de Hölderlin en un volum traduït i preparat per Jordi Llovet, que és una veritable delícia. I encara recentment, ja dins el 2000, "In amicorum numero" ha recuperat una altra meravella: el Poema del vell mariner, de Coleridge, en versió de Marià Manent. Finalment, cal destacar la traducció de l'antologia poètica de la portuguesa Luiza Neto Jorge, Destrets d'indret, que, en traducció i amb estudi d'Arnau Pons, ha aparegut a Pagès Editors. Hi ha hagut, doncs, molt bones i molt interessants traduccions, al llarg de 1999, però encara, i com ja he dit, hem de fer vots perquè es multipliquin en els anys vinents.

A més de tot això, 1999 ha estat l'any en què s'han publicat una sèrie de llibres de poetes de diferents generacions o edats, es pot dir que ja plenament consolidats, però que tenen encara, tots ells, la construcció de la seva obra en curs, i que ens han oferit llibres que no dubto a qualificar d'importants. Tots ells mereixen un comentari extens i detingut, però per qüestions de temps, em limito a fer-ne la relació, benentenent que el simple fet de mencionar-los significa el reconeixement dels seus inqüestionables mèrits. Es tracta de llibres com ara En el nom de la mar, de Josep Piera; Geometria descriptiva, d'Àngel Terron; Cardiopatia, de Josep Maria Sala-Valldaura; L'instant etern, d'Enric Sòria; Cel subtil, de Vicenç Llorca; Solatge de sols, de Ramon Guillem; o Corrent de fons, de Marc Granell; als quals hi hem d'afegir l'esperat debut en lletra de motlle de dos poetes veterans i particularíssims, que ofereixen noves perspectives a la poesia feta en català: em refereixo als Escrits de Jordi Pope i al volum Malbé, de Josep Ramon Roig. Al germà d'aquest últim, Albert Roig, devem una de les dues úniques aportacions destacables pel que fa a l'assaig sobre poesia, titulada Creació del poema i publicada a Proa. L'altra és La dificultat, de Vicenç Altaió, apareguda sota el segell d'Edicions Destino.

No voldria donar per tancat aquest balanç sense fer esment de tres llibres d'autors joves que crec que evidencien una qualitat poc comuna, la de tres noms pels quals es pot apostar sense reserves. Es tracta d'Hèctor Bofill, que ha donat a conèixer el desafiant La Reconstrucció de l'Aristocràcia a través d'Edicions Proa; de Manuel Forcano, que ha vist publicat el seu molt bell De nit a l'editorial Moll; i de Melcion Mateu, que ens ha oferit el divertit i rigorós Vida evident a través de l'editorial Columna.

I amb aquests tres noms joves i sòlids aturo el meu recompte. Un recompte, per descomptat, particular i subjectiu, no més, però en tot cas tan vàlid com el que pugui fer qualsevol lector. En tot cas, em sembla haver pogut demostrar que, com he afirmat al començament, 1999 no ha estat un any de gran revelacions ni epifanies, un any en què la poesia s'hagi mort, ni ressuscitat, ni convertit en bé d'interès públic, ni res massa especial. Però això sí, al llarg de 1999 la poesia catalana ha continuat tocant la pera i oferint-nos un refugi al marge de la misèria moral, sentimental i ètica del món en què vivim, que no és poca cosa. Si em permeteu una comparació una mica pedestre, i amb aixó sí que acabo, a mi el panorama de la poesia catalana actual em recorda una botiga de queviures del barri de Gràcia, més aviat modesta però endreçada i atractiva, que exhibia a la seva porta un rètol que orgullosament advertia: "Hay espárragos cojonudos". Doncs una mica el mateix ens succeeix a nosaltres amb la poesia, que potser no tenim muntada una cadena de gran renom internacional especialitzada en delicatessen, però sí que tenim una petita, fiable i ben cuidada botigueta a la qual, com a mínim, sempre hi podrem trobar un bon assortiment d'espàrrecs, tots ells collonuts, amb perdó, dins de la seva varietat. I dit això, ja només em resta felicitar els guanyadors dels Jocs Florals d'aquest futurista i quotidià any 2000, i agrair-vos la vostra paciència. Que la poesia no deixi d'acompanyar-nos i que per molts anys.





Enllaços relacionats

Llambreig en la fosca. Resum de l'any poètic 2001
http://www.uoc.es/lletra/articles/abrams0702.html
De les festes de la paraula. Resum de l'any poètic 2000
http://www.uoc.es/lletra/articles/soria1201.html
Encara les paraules. Resum de l'any poètic 1998
http://www.uoc.es/lletra/articles/pons1201.html
Jocs Florals a LLETRA
http://www.uoc.es/lletra/cat/premis/jocsflorals.html
Pàgines sobre poesia catalana a Internet
http://www.uoc.es/lletra/generes.html#poesia
[Data de publicació: desembre de 2001]




Organitza: