Col·loqui virtual amb Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor



Resum:

Aquest debat amb l'escriptor Sebastià Alzamora va tenir lloc com una activitat de l'assignatura "Poesia catalana actual" dels estudis de Filologia Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), durant el segon semestre del curs 2003/04. Hi van participar, formulant les seves preguntes a l'aula virtual de l'assignatura, mitjançant el correu electrònic, els estudiants Josep Maria Roquer, Adrià Creus, Anna Mollà, Núria Roca, Francesca Gomila, Àngels Cayetano, Marta Serra, Emili Mata, Oriol Sabaté, Joaquim Lluís Sanchis, Joana Alba Cercós, Joaquim Baduell, Xavier Mateu, Eugeni Nadal i Carles Renau, amb D. Sam Abrams com a consultor de l'assignatura. Sebastià Alzamora ha anat responent per correu electrònic. La transcripció dels missatges és pràcticament literal: només s'han esmenat errors de picatge i s'ha eliminat alguna referència puntual pròpia del funcionament del debat. Volem agrair a tots els participants el permís per reproduir un material que considerem d'alt interès tant des del punt de vista literari com pedagògic.




Sobre El benestar


Pregunta (D. Sam Abrams):

Sebastià, gràcies per accedir a participar al debat virtual amb els alumnes de "Poesia catalana actual" de la UOC. Estic encantat que hagis acceptat de participar-hi per dues raons. Una, perquè el llibre que hem llegit, El benestar (Proa, 2003), és francament excel·lent. Dues, sé que t'expliques molt bé quan parles de qüestions literàries. Benvingut! Si no t'importa, començaré a disparar: 1. Per què la portada del teu llibre és com és? És una opció estètica determinada o simplement va sortir així? Si és una tria estètica què té a veure amb el contingut del llibre? 2. Si per una altra banda, ja has fet dues novel·les, per què vas sentir la necessitat de fer narrativa en vers? Què té la narrativa en vers que no té la narrativa en prosa?


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies per la benvinguda. I moltes gràcies també a l'aula virtual de poesia catalana actual de la UOC per la seva invitació a participar en aquest debat, cosa que em fa una gran il·lusió. Som-hi, doncs! Pel que fa a la coberta, efectivament es tracta d'una tria deliberada, tant pel que fa a la combinació de colors com al fet que el títol surti (mal) escrit a mà, i amb una falta d'ortografia tatxada. Els colors (platejat, blau, vermell) volen evocar el món pop dels bars i els locals nocturns de Barcelona, més o menys de mala nota, pels quals és possible topar-se amb els protagonistes del llibre prenent una copa, o potser quatre o cinc. I el títol amb la falta d'ortografia el podien haver escrit en Jaume o en Roberto, no t'ho sembla? La fotografia d'Ernest Abentín que surt reproduïda al frontispici també vol evocar el món nocturn més o menys canalla, concretament podria ser el local d'intercanvi de "L'escenari del crim". La veritat és que estic molt satisfet amb l'aspecte que li va quedar al llibre, i mai ho agrairé prou a la paciència i els bons oficis de Josep Lluch, el responsable de producció de Proa. Una abraçada des d'aquí! Pel que fa a la segona pregunta, feia anys que volia intentar un "experiment" (la paraula no m'agrada, però ja ens entenem) d'aquestes característiques. En primer lloc, perquè, com a lector, sempre he sentit fascinació per aquesta mena de grans poemes narratius (o poemes narrats, com en vulguem dir) de la modernitat, des de l'Eugeni Oneguin de Puixkin fins a l'Omeros de Derek Walcott, passant per qui vulguis, perquè estem en un territori de frontera on hi entren moltes coses: el Hugh Selwyn Mauberley d'Ezra Pound, per exemple, que no és pròpiament narratiu però que sens dubte relata una història, ni que sigui conceptualment. I també perquè penso que, com la majoria de veritats establertes, aquestes dicotomies entre èpica i lirisme, entre poesia i narrativa, etcètera, són falses. Jo crec que al fonament de tota obra literària digna d'aquest nom hi ha la poesia, i que la poesia és capaç d'admetre totes les modulacions que li vulguem donar. Finalment, el relat, formulat en termes i desenvolupat amb recursos poètics, adquireix unes característiques i unes potencialitats que segurament no hauria sabut explotar en un tractament en prosa: l'ús de l'el·lipsi i de la imatge, per exemple, o les molt interessants possibilitats pel que fa al ritme, l'estructura i la construcció que ofereix la utilització del vers.




Pregunta (Josep Maria Roquer):

Hola, Sebastià. Sé que no defuges la polèmica, més aviat el contrari: sembla que no et desagradi gens ni mica provocar-la. Només cal repassar el tema Carner o ara mateix l'assumpte Mel Gibson. A El benestar, no t'estàs tampoc, gens ni mica, de ca(rre)gar sense manies contra personalitats concretes (Lech Walesa, Joan Pau II, Gorbatxov...). En canvi, de sobte, ens parles del Coix Autodidacte. M'imagino que al rerefons de tot plegat hi ha el teu rebuig per l'entronització singularitzada "del poeta del poble". Si sempre has dit les coses pel seu nom, per què en aquest cas t'has emparat sota un eufemisme que a molts lectors els pot passar desapercebut?


Sebastià Alzamora:

Hola, Josep Maria. "El Coix Autodidacte" no pretén ser un eufemisme, i si ho pretengués seria un eufemisme molt maldestre, perquè em sembla bastant obvi que es refereix al malaguanyat Miquel Martí i Pol, i la prova que això es veu de seguida és que fins i tot el Marc Romera va ser capaç d'adonar-se'n. Més que un eufemisme és un malnom, i el vaig preferir al nom i cognoms reals perquè ironitza sobre allò que em molesta més en casos com els de Martí i Pol, que no és la seva persona ni tan sols la seva obra, sinó aquesta imatge pública tova, ensucrada i compassiva tan pròpia -no sé per què- de la societat catalana i dels seus personatges de referència. Em sembla molt meritori que Martí i Pol superés els condicionants de la malaltia i de la falta de formació acadèmica per convertir-se en escriptor, però el mite que s'ha format entorn d'això és una mena de santedat laica i cursi que trobo molt desagradable. Aquí, a la que ens descuidem convertim qualsevol referent en Floquet de Neu, o a Floquet de Neu en un referent, i collons, tot plegat és una mica bèstia, no?





Les influències d'El benestar


Pregunta (Josep Maria Roquer):

Ei, Sebastià, moltes gràcies. Acabo de comprovar que sóc força ingenu, però tu ets més dolentot del que em pensava. Deixant de banda que el terme "eufemisme" no era en aquest cas el més adient, per la teva resposta m'adono que fer públic el nom del poeta hauria estat més que res un acte de consideració i misericòrdia. Però bé, parlem, si et sembla, d'influències. Pel que he llegit, alguns dels teus referents literars són Dant, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pound, Pushkin i Blai Bonet. Tanmateix El benestar m'ha fet pensar en altres autors, com per exemple Montale. I també en Catul. No sé si deuen ser imaginacions meves, però trobo alguns paral·lelismes entre el teu llibre i l'obra del veronès. Per exemple, ell va trencar amb l'estantissa tradició alexandrina de la mateixa manera que tu defenses, això crec, la necessitat de foragitar l'encotillament formal més classicista; el teu llenguatge, com el seu, és culte i col·loquial alhora i fas ús de la burla coent, de la facècia i de l'insult escatològic. I encara, al triangle amorós, hi és present la bisexualitat i la promiscuïtat. El cas és que en llegir l'estudi de Jordi Cornudella: Safo, Lèsbia i els ocis de Catul, sobre el poema LI, trobo que l'última estrofa s'adiu força amb l'ensulsiada que hi llegim al teu llibre: "L'oci no et prova, Catul: és per l'oci/ que t'enardeix un excés d'entusiasme./ L'oci ha causat la ruïna de reis i/ pobles feliços." I és que he cregut entendre que l'oci, la vida mig o del tot mastegada, forma part de la pathos dels teus personatges. O no? En qualsevol cas, creus que d'alguna manera o altra, ni que sigui per mitjà de Vicent Andrés Estellés, has tingut present l'obra de Catul quan escrivies El benestar?


Sebastià Alzamora:

Josep Maria, no la podies encertar més de ple, i bona nota n'haurien de prendre alguns crítics, del que és tenir bon ull, o nas de fura. Efectivament, vaig descobrir Catul a través del gran Vicent Andrés Estellés, i la seva lectura va ser, i és encara, una revelació permanent. Ja m'agradaria haver-m'hi acostat, com dius tu molt generosament, ni que fos una mica! És un poeta que sento molt pròxim, tant per la seva ironia i el seu ús del registre procaç (el poema XVI, si no recordo malament, aquell que comença "Pedicabo vos et irrumabo", és un dels meus preferits de tots els temps), com per la delicadesa i la profunditat amb què expressa, en el cicle de Lèsbia, tant les plenituds com les malenconies de l'amor. Pel que fa a Eugenio Montale, és un altre poeta que estimo, i per descomptat que "l'os de sèpia" que de tant en tant apareix dins El benestar és una picada d'ullet al magnífic llibre que és Ossi di sepia de Montale.





Ironia, sarcasme i sàtira


Pregunta (D. Sam Abrams):

Sebastià, Gràcies per les teves respostes brillants i concises. Torno a provar sort. Què són la ironia, el sarcasme i la sàtira per tu? Quines diferències hi ha entre els tres recursos per tu? I per què són recursos que fas servir a cada moment en poesia, narrativa i prosa expositiva? Vaja, són trets distintius de la teva personalitat literària. Gràcies.


Sebastià Alzamora:

Caram, Sam, d'això en dic anar fort, jo! A veure si me'n surto. En principi, la meva idea del que és ironia, sarcasme i sàtira és molt de manual de retòrica, i té bastant a veure amb el punt de vista de l'autor dins el text i de la intenció amb què es carrega aquest punt de vista. Així doncs, la ironia consistiria en un subratllat o un desplaçament semàntic dins el text que converteix en còmica una característica que defineix el personatge o l'element sobre el qual s'ironitza, i tindria una intenció jocosa: la ironia és una arma curta, tot i que evidentment letal. La intencionalitat del sarcasme, en canvi, és més corrosiva i no té per què donar un resultat còmic: consistiria més aviat en la particularització intensiva, que diria el Ferrater, dels aspectes negatius de l'element sobre el qual s'aplica el sarcasme, una mirada amb lupa sobre tot allò que hi pugui haver de patètic o de miserable en el personatge o la situació contra la qual escrivim. El resultat pot ser còmic, però també tràgic o esperpèntic, o les tres coses alhora: el sarcasme és més una arma de destrucció massiva. I la sàtira seria una construcció literària, en vers o en prosa, adreçada a ridiculitzar una multiplicitat d'aspectes o característiques d'una realitat complexa, com una societat o determinats sectors d'una societat. Es tractaria d'artilleria feixuga, que pot disparar alhora en moltes direccions contra una quantitat àmplia d'objectius. Per altra banda, les fronteres o límits entre un text irònic, un de sarcàstic i un altre de satíric no són mai del tot nítides i, en el meu cas, em costaria decidir on comença una cosa i acaba l'altra. Per entendre'ns amb exemples, diria que Catul (per lligar amb la resposta anterior) és irònic; que Valle-Inclán, Espriu o Céline són sarcàstics i que Llorenç Villalonga a Mort de dama o Evelyn Waugh, en general, són satírics, però ja sé que això és tan discutible com es vulgui. Pel que fa a mi, només puc dir que veig els tres recursos com tres eines per expressar humor, i que l'humor és una part constitutiva, com dius tu mateix, del meu estil, encara que hi hagi qui no sàpiga veure'l en els meus llibres. Com a part constitutiva, doncs, apareix de forma natural, sense que m'ho plantegi, senzillament crec que l'humor és un dels dons que han estat concedits a l'espècie humana i que no fer-ne ús fóra un malbaratament estúpid. Això sí: l'humor no té per què ser còmode, ni amable, com em temo que la gent es pensa.





La Barcelona d'El benestar


Pregunta (Adrià Creus):

Hola, Sebastià. Hola a tothom. A la Barcelona d'El benestar he retrobat olors oblidades, te'n dono les gràcies. He viscut a la ciutat fins als vint-i-cinc anys, ara visc a Anglès. Quan era a Barcelona havia participat en situacions com la que descrius. Era d'allò més excitant, però també d'allò més desequilibrat i neguitejador. Ara em queden lluny. La manera de ser cutre d'aquí pren formes ben diverses de les de ser cutre a ciutat. Això sí, l'estètica dels bars de mala nota és universal. Ja veus que crec que de cutre n'hi ha a tot arreu. Hi esteu d'acord? Per tot això, em pregunto: és El benestar una denúncia o una acceptació resignada de l'estil de vida actual? Aquest portar a l'extrem deliberat crec que condueix a l'equívoc, equívoc que potser és buscat. En una primera lectura resulta evident la denúncia (la ironia, el sarcasme i la sàtira, que diu en Sam). Però després hi veig també el regust de l'acceptació. Reprenent el suggeriment d'en Roquer, Catul és que reparteix a tort i a dret. Com tu fas, amb noms i cognoms. Però que entre tanta bufetada, ni ell mateix se n'escapa. En poques paraules, Sebastià, en quin punt et situes en relació al poema, ets dins o fora? A tot arreu?


Sebastià Alzamora:

Hola, Adrià. La teva pregunta és molt oportuna perquè apunta a la qüestió del punt de vista, que ja he esmentat a la resposta al Sam i que em sembla un dels elements decisius de qualsevol text literari. Com tu mateix dius, intento situar-me a dins i a fora simultàniament del poema. A fora, perquè cal que hi hagi una veu narradora que ordeni els fets i que els vagi administrant, i aquesta veu només la puc articular des d'una distància que em permeti tenir present a cada moment el conjunt i les parts que l'integren. Però també a dins, molt decididament, perquè, seguint el dictum flaubertià, madame Bovary c'est moi, és a dir, jo sóc, en gran mesura, el Roberto, el Jaume i la Marta. Així doncs, voler mirar-me'ls des de dalt, com si fossin ninots de ventriloquia, seria una impostura inacceptable: d'aquí la tria de l'ús de la primera persona (sobre la qual, per cert, el Sam hi va tenir alguna cosa a veure). Evidentment em ric dels personatges, però no me'n burlo: me'n ric perquè me'ls estimo, i sempre dic que espero que es noti una certa tendresa i simpatia cap a ells.




Pregunta (Francesca Gomila):

Hola, Sebastià! Tenint en compte la teva procedència mallorquina, a mi m'agradaria saber com t'ha influït el fet de viure en una ciutat com Barcelona en la teva poesia. I més considerant que una de les parts del llibre El benestar es titula precisament així, "Barcelona". Moltes gràcies per ésser aquí amb noltros!!!


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies a tu, Xesca! Pel nom i els cognoms, tu també deus ser mallorquina, no? Au idò! En general, jo crec que tot allò que forma part de l'experiència vital d'un escriptor és, o pot ser, important en la seva literatura. Però a banda d'això, sí que després d'escriure dos llibres molt "mallorquins", com són Mula morta i Sara i Jeremies, i més concretament molt de la Mallorca rural i, diguem-ne, atàvica, em venia de gust ambientar una història, o un poema, a Barcelona i a l'actualitat. Per mi, Mallorca i Barcelona són ja, a hores d'ara, casa meva indistintament, i suposo que no puc, ni vull, evitar tenir-les molt presents a l'hora d'escriure...




Pregunta (Xavier Mateu):

Hola, Sebastià. Dos dels objectius bàsics de la literatura o de qualsevol art o artista és arribar al màxim nombre de persones (ser universal) i perdurar al màxim en el temps (ser clàssic?). Un poeta escriu per a una elit. Un escriptor en llengua catalana escriu per a una minoria. Ancorar una obra en un lloc concret (Barcelona) i en un moment històric especial escurça la vigència de l'obra. Aleshores, ¿com soluciona el poeta aquesta inaccessibilitat d'objectius? I ¿com torna a alimentar el motor que l'empeny a escriure? I la seva incomprensió? Com se sent reconegut? ¿S'acontenta amb l'execució d'una bona tècnica? D'un resultat artístic? D'un experiment estètic? D'un missatge determinat? D'un impacte social? ¿És conscient el poeta que està fent art i que l'art pot agradar o no? Aprofito també l'oportunitat per preguntar-te què penses del tema del mal gust en la literatura. Dintre d'aquest paquet hi entraria l'ús de les paraules grolleres, les expressions massa planeres, la superficialitat d'alguna aposta estètica, la frívola ruptura de la forma... Una última pregunta: si la literatura és l'estendard de la cultura d'un poble, la poesia és un avenç de l'esdevenidor cultural d'un país. ¿Ets optimista amb el futur de la llengua catalana? ¿Sents que part del rumb que porta a aquest futur depèn de tu?


Sebastià Alzamora:

Hola, Xavier! Avanço més a poc a poc del que voldria amb les vostres respostes, però avanço... D'entrada, no estic gaire d'acord amb l'afirmació que localitzar una obra en un temps i espai concrets, per immediats que ens puguin semblar, signifiqui minvar les possibilitats de vigència d'aquella obra. Podríem trobar centenars d'exemples, però el Quixot bé que situa la seva acció a la Manxa al segle XVII i no crec que per això ningú li discuteixi la vigència i l'actualitat... Si et refereixes al fet Barcelona no "interessa" tant com a escenari literari a causa de la marginalitat que la cultura catalana ocupa dins Occident, doncs tampoc hi puc estar d'acord: la marginalitat es trencarà en la mesura que creguem en la qualitat de la nostra cultura i en els al·licients que té per oferir a d'altres indrets del món, però no perquè situem les nostres obres a llocs o èpoques més o menys llunyans o més "prestigiosos" (cosa que per altra banda també és perfectament legítima, no faltaria més!) Pel que fa a la qüestió del reconeixement i dels, diguem-ne, indicadors a què es pot agafar el poeta per valorar la pròpia obra i l'impacte que ha tingut, sento dir que no crec que hi hagi cap vara de mesurar fiable, ni tampoc la trobo a faltar. Suposo que anirà diferent en cada poeta segons l'humor i la vanitat de cadascun, i segons les expectatives que hagi dipositat en la seva obra. Pel que fa a mi, sí que et diré que em molesten tant els escriptors que van d'incompresos com els qui van de simpàtics, i que en el meu cas, allò que em fa tornar a posar-me a escriure és que m'agrada fer-ho, igual que també torno a pensar en un viatge quan acabo de tornar d'un, per exemple. En referència al tema del "mal gust", com en dius, és evident que ja fa temps que va passar a la història la distinció entre els "bons" i "mals" temes per a la poesia. En l'època moderna, com a mínim des que Baudelaire va escriure "A una carronya", que va ser la bomba que va fer saltar pels aires la noció divuitesca i il·lustrada del "bon gust". I, si retrocedim fins a altres èpoques, veurem que aquesta distinció entre bon i mal gust ha estat sempre falsa: en el Barroc i en el Renaixement, el llenguatge procaç és força habitual, per no esmentar els antics: el ja esmentat Catul o Marcial, a qui no els venia d'un pam, i fins i tot, encara més antic, el bo de Teòcrit, que no sempre era tan idíl·lic com ens pensem. En fi, que podem escriure sobre el lligam inconsútil de l'ànima amb el cos o sobre un cagarro, però no serà això el que farà bo o dolent un poema, sinó únicament el talent del seu autor en tractar el tema, sigui quin sigui aquest. Finalment, per descomptat que sóc optimista sobre el futur de la llengua catalana! Que potser hi ha cap motiu de preocupació?





Literatura i moral


Pregunta (Anna Mollà):

Sebastià, Fa pocs mesos em va caure a les mans (bé, de fet, em van posar a les mans) el teu article a la revista L'Espill "D'una cultura acomplexada (el model literari unívoc i el cànon accidental de la literatura catalana moderna)", arran de l'assignatura de la UOC "L'estudi de la literatura catalana: ordre i cànon", que estava cursant en aquells moments. Va ser molt esperançador per mi descobrir en la crítica literària catalana una visió tan lúcida, tan desmarcada de prejudicis i complexos... tan valenta! Un altre cop amb el teu article al davant, veig que vaig subratllar (gairebé 'matxucar') fragments com ara "Destruïm d'una vegada qualsevol rastre d'escrúpol cristià, qualsevol pràctica esterilitzant d'higiene catòlica" o "Escopim sobre la closca pelada del prejudici burgès" o "Deixem enrere els complexos i les veritats inqüestionables, que en art no existeixen". Amb aquest precedent, en llegir El benestar se m'acut que, entre les diferents intencions i valors que té, potser també l'has plantejat com una aportació a la possibilitat d'una literatura catalana plural, dinàmica i, sobretot, oberta de mires. És a dir: Creus que El benestar podria tenir un rerefons reivindicatiu, i "il·lustratiu", de la necessitat de deslligar el valor estètic i literari de les connotacions morals establertes? qui sap si de les implicacions morals en general?


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies, Anna, pels teus comentaris sobre el meu article de L'Espill. Em fa molta il·lusió saber que et va interessar. No sóc un teòric de la literatura, de manera que intento que la poqueta teoria que faig sigui coherent amb els meus textos de creació, i a l'inrevés. De manera que sí, espero que la voluntat de "desacomplexament" que reivindicava en aquell article es noti en El benestar, i a la resta dels meus llibres. Crec amb molta convicció que la literatura és, per definició, un àmbit de llibertat i que per tant no s'ha de supeditar mai a res, i tampoc a consideracions d'ordre moral, religiós o de correcció política. Com deia Oscar Wilde (sempre queda bé citar Oscar Wilde), "no existeixen llibres morals o immorals; només llibres ben escrits o mal escrits".




Pregunta (Núria Roca):

Sebastià un parell de cosetes: 1) Clous els poemes amb la imatge d'un home sol, en una nit de tempesta, però l'home no s'atura, va cap a casa. Això significa que encara podem esperar una mica d'humanitat, que encara queda un bri d'esperança en aquesta societat occidental? 2) Podries dir que hi ha alguna relació entre els personatges de la teva novel·la Sara i Jeremies i els personatges d'El benestar? Per què aquest triangle clàssic? Moltes gràcies per ser aquí : )


Sebastià Alzamora:

Hola, Núria, i moltes gràcies a tu! Com deia Jack l'esbudellador, anem per parts: 1) M'alegra molt que t'hagis fixat en la imatge final d'El benestar, amb el Jaume caminant sol i enfonsat, mullat com un pollastre, però caminant cap a casa. Efectivament, vol ser una imatge d'esperança, no sé si cap a la societat occidental en general, però sí cap a les persones en particular, cap als individus. Crec que l'esperança, si n'hi ha, neix de cadascun de nosaltres, molt més que de les masses. I la veritat és que em va costar molt decidir com havia d'acabar el llibre, però em va semblar que aquesta era una bona manera de fer-ho, després de tant de naufragi i de tanta mala llet... 2) Sí, jo sempre dic que els personatges d'El benestar podrien ser perfectament els néts de la Sara i el Jeremies: de fet, no sé per què, jo diria que ho són... Pel que fa al triangle, m'agrada molt agafar elements molt clàssics de la tradició i mirar de donar-los un tractament propi. I, a més, aquests elements tan clàssics acostumen a ser molt eficaços a l'hora d'expressar o reflectir determinades idees o situacions. El triangle va de meravella, per exemple, per parlar dels dubtes, les frustracions i el malestar de l'amor, o del desamor, que tant és.





La provocació


Pregunta (Àngels Gayetano):

Hola a tothom! Abans de res, m'agradaria donar-te les gràcies, Sebastià, per sotmetre't voluntàriament a aquest interrogatori amb plena consciència i total disponibilitat. En aquesta assignatura hem tingut dos privilegis que difícilment es repetiran en d'altres assignatures: el guiatge d'un poeta, amb un tarannà molt especial, que ens ajuda a llegir poesia, en Sam Abrams, i una xerrada directa amb un altre poeta, plenament predisposat, que em contestarà, a mi, les matusseres preguntes que se'm passin pel cap; tot un luxe! Són moltes les coses que voldria saber sobre el teu treball en general i sobre El benestar en particular, però, de moment, començaré amb un parell de qüestions, una de caire ideològic i l'altra sobre l'estructura formal d'aquest poemari. L'any passat, en una entrevista, deies que potser eres un provocador, però que no ho pretenies; en tot cas, com Dant, intentaves plantejar desafiaments. No creus que aquesta és una manera, ben conscient, de provocar? No creus que "l'alliberament lèxic en una cultura massa pudorosa" (en paraules d'en Sam) és, de fet, una manera de provocar? No eres plenament conscient, quan el vas publicar, que el teu article sobre Carner, era una clara provocació? Au, va, confessa, confessa! Pel que fa a l'estructura d'El benestar i a la manera de formalitzar-lo, comences utilitzant el vers blanc a la primera part del llibre (quan en Roberto ens dóna a conèixer en Jaume), però ens expliques la Marta a través de tercets encadenats, que passen a ser estrofes de dos versos, també encadenats, a la tercera part i, finalment, tornes als versos blancs a les dues darreres. M'agradaria saber si aquesta alternança té alguna cosa a veure amb la pròpia psicologia dels personatges o amb la història concreta que ens expliquen o és només una qüestió de música. Gràcies, Sebastià, per tot. Fins aviat!


Sebastià Alzamora:

Bona tarda, Àngels! Em sap greu que fins ara no he tingut un moment per connectar-me amb una mica de tranquil·litat. Per cert: el luxe és meu, això de poder parlar directament -o virtualment- amb els lectors és un plaer que poques vegades tenim els escriptors. De manera que no em donin les gràcies; vostès les tenen totes... Sobre les teves preguntes, no recordo l'entrevista a la qual et refereixes, però suposo que el que volia dir és que mai no he volgut provocar per provocar, ni fer pirotècnia fàcil. Crec que la literatura sempre ha de ser una provocació, o un desafiament, en el sentit que demano d'ella que em plantegi experiències, situacions o idees que no tenia previstes, i que això m'obligui a revisar els meus plantejaments i els meus punts de vista. I m'agradaria que la meva literatura produís aquest efecte sobre els meus lectors, de la mateixa manera que voldria que els meus articles, o alguns d'ells, servissin per posar damunt la taula qüestions que jo considero importants perquè siguin debatudes amb un cert rigor. Malauradament, la nostra societat i el nostre món cultural veuen la provocació intel·lectual com una mena d'agressió, i acostumen a reaccionar entre la indiferència, la mala llet més primària i el personalisme infantil. Descobrir això va ser per a mi una sorpresa no precisament grata, però ara ja m'he fet a la idea, de manera que, si acabo essent provocador, doncs mira, paciència. Prefereixo passar per provocador, i fins i tot per ingenu, que per hipòcrita o per idiota. Pel que fa a l'estructura, cada vegada estic més convençut que és el veritable nucli dur de qualsevol text literari, fins al punt de condicionar tota la resta: estil, punt de vista, personatges, temps... En el cas d'El benestar, el més difícil va ser polir les diferents seccions del poema, una vegada escrites, per fer-les encaixar bé les unes amb les altres en l'ordre adequat. Pel que fa a l'alternança de versos blancs i estrofes clàssiques, així com per altres aspectes estructurals d'El benestar, sí que em baso en algunes nocions de composició musical, com ara el contrapunt, la repetició i la dissonància.




Pregunta (Adrià Creus):

Dono voltes i més voltes a l'entorn de la provocació d'El benestar. No l'hi sé veure. La denúncia, sí. Tot es mou en el terreny moral, pels barris del mal. Per això no crec que sigui un text provocatiu. Tret dels "donin pel cul" i les diferents penetracions argumentals. No crec que això, a hores d'ara, pugui escandalitzar ningú (encara que sé que sempre hi ha algú que s'escandalitza d'alguna cosa). A més, la denúncia és d'arrel ben antiga, el que podria ser nou és l'escenari, però només per la poesia catalana. I encara segur que trobaríem bons exemples aquí. Només en el pla anecdòtic, espero que se m'entengui bé, ja tenim un Pitarra. Però no ens confonem: no crec que Pitarra tingui res a veure amb El benestar ni amb les teves intencions morals i estètiques, Sebastià. El que seria vertaderament provocatiu, el que situaria El benestar fora de la moral més coneguda seria, per exemple, que en Jaume es quedés al Club, que no tornés a casa. Per tot això, crec que el més positiu d'El benestar és la seva força narrativa i descriptiva. Ja he manifestat en l'altra intervenció que, sobretot Barcelona, em portava molts records. Només per això, ja m'ha valgut la pena (o el goig). Crec que el podem situar dins els paràmetres del realisme, d'aquell que en plàstica desembocà en allò que en castellà se'n diu "feismo" (no sé com s'ha de dir en català), d'aquell que no s'espanta de manifestar les realitats amb tot el verisme que calgui, sigui o no sigui malsonant. Però, com sempre, el realisme du incorporat el motor de la moral. Com sempre, almenys des del XIX, és un retrat de la realitat amb la voluntat de discernir el bé del mal. I triar el bé! Per això en Jaume se'n torna a casa. És per tot això que crec que El benestar no és una provocació, no ens ha d'escandalitzar (si és que hom pot triar entre escandalitzar-se o no) Al meu entendre, seria un error quedar-se en això. Cal anar més al fons!


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies pel teu comentari, Adrià! Una mica per aquí vaig quan dic que no em sento exactament com un provocador, o que en tot cas, si hi ha provocació en els meus llibres, no respon a cap sobreactuació dirigida a épater le bourgeois. Ara, si hi ha bourgeois qui s'épatent, no seré jo qui els privi de donar-se el gust...




Pregunta (Àngels Cayetano):

Poooobre Sebastià! (Déu n'hi do, el bombardeig!) No vull preguntar-te ara mateix res, no pateixis (potser més tard abusaré una mica més de tu); només volia comentar algunes coses a partir d'algunes intervencions dels companys. A l'Adrià volia comentar-li que no s'ha afirmat en cap moment que El benestar fos una provocació, independentment de si ho és o no, sinó que ens estàvem referint a una entrevista que li van fer al Sebastià l'any passat. Tampoc crec que ningú s'hagi estirat els cabells per l'alliberament lèxic de l'obra, com a mínim ningú s'ha expressat en aquest sentit.




Pregunta (Adrià Creus):

Sí, Àngels ja ho sé que no s'ha dit que concretament El benestar sigui provocador. Però, si ho he entès bé, en Sebastià ha comentat que de manera general la seva literatura podria considerar-se'n. He volgut donar la meva opinió centrant-me en El benestar. Ho he redactat afirmativament, no en forma de pregunta, per si en Sebastià vol afegir algun comentari o deixar-ho estar. Com bé dius, ja té prou feina! Per cert Sebastià, gràcies per la referència a Montale. He repassat els pocs poemes que en tinc, set o vuit inclosos en dues antologies, són deliciosos! La poesia té aquesta virtut, una cosa porta a l'altra.


Sebastià Alzamora:

Àngels i Adrià, només dir-vos gràcies per les observacions. Al cap i a la fi, si ens hi fixem, la qüestió de la provocació també és sempre relativa: quan es diu que tal idea o tal llibre són provocadors, respecte de qui o de què es refereixen? I què se suposa que provoca, la provocació? Urticària? Avortaments? Orgasmes? Ah, amics, vet aquí preguntes sense resposta!





L'amor i el mal com a temes centrals de la literatura


Pregunta (Núria Roca):

Sebastià, donar-te de nou les gràcies pel molt que estem gaudint d'aquest debat. He pensat en "el mal" i en "l'amor" com a dues forces molt presents en els teus poemes i que marquen la vida dels protagonistes. Potser no es pot definir en un e-mail, però pots fer-nos cinc cèntims de la importància d'aquest dos temes en les teves obres?


Sebastià Alzamora:

Gràcies a tu, Núria! Efectivament, si hagués de resumir el contingut de la meva literatura en dues paraules, diria que tracta de l'amor i el mal. Crec que sens dubte són les dues grans forces que marquen la vida moral de les persones, les que pauten l'existència humana. En tot cas, no crec que valgui la pena viure si no és havent-les conegut i sentit intensament, tant l'una com l'altra. I per descomptat, en esmentar l'amor i el mal fem referència, de fet, a la resta de les grans qüestions que afecten la vida i, per tant, la literatura: el desig, el sexe, el coneixement, el dolor, la mort, l'esperança, la pietat, etcètera, etcètera. Allò que potser em fascina més són les, diguem-ne, zones de frontera en què l'amor i el mal es troben i arriben a confondre's, i crec que la major part dels meus poemes i dels meus relats es mouen per aquí. I, potser sobretot, l'esforç d'aprenentatge dels individus per arribar a reconèixer l'existència tant de l'amor com del mal, i del poder enorme que exerceixen sobre cadascun de nosaltres.




Pregunta (Marta Serra):

Hola Sebastià! Dius que amics, amants i família són simulacres. D'altra banda són reals, existeixen. Què amaguen aquests versos? Què vols dir exactament? Són tot distraccions, excuses, bagatel·les de l'egoisme immens? Com és el teu procés de creació poètica? La teva literatura és poc continguda. Escrius amb voluntat que violenti al lector, que el commogui, o els teus poemes són com una mena de diàleg amb tu mateix, al marge de com els rep el lector? Moltes gràcies per endavant i fins aviat!


Sebastià Alzamora:

Hola Marta, i ben incorporada al debat! Els versos que esmentes volen fer referència al reconeixement de la solitud, que crec que és una part molt important d'aquest procés de reconeixement de l'amor i del mal de què parlava a la resposta anterior. És curiós, però tots, en general, temem la solitud, i jo penso que no cal tenir-li por, sinó enfrontar-la i assumir-la. La solitud pot ser dolorosa, però també reconfortant en algunes ocasions, i aquesta és una constatació que només podem fer individualment, sense que ningú ens hi acompanyi. Pel que fa al procés de creació... És una pregunta molt difícil de respondre, perquè mai es produeix de la mateixa manera, i cada poema, o cada projecte, acaba constituint una experiència per si mateix, amb independència que s'acabi resolent de manera satisfactòria o que, pel contrari, fracassi i quedi avortat. Sí que hi ha unes constants que es repeteixen. En el meu cas, és molt més llarg el procés de, diguem-ne, maduració mental que el d'escriptura. A mi se m'acumulen dins el cap estímuls, idees, imatges, frases i situacions que em vénen al cap, com si hi hagués un guirigall de veus parlant totes alhora. I a poc a poc, aquest guirigall es va aclarint i comença a aparèixer alguna cosa, habitualment petita, un cap de fil per on començar a estirar. I és quan em sembla que aquest fil m'atreu prou i que començo a tenir una mica clar cap a on apunta que m'assec a escriure, tot i que, a partir d'aquí, també hi ha moltes sorpreses, vacil·lacions, moments de bloqueig i d'altres de fluïdesa... El que sí que puc assegurar és que el procés es torna cada vegada més exigent, cada vegada costa més, o a mi em costa més, donar un text per bo. I al mateix temps, cada vegada és més excitant i m'ho passo millor! Sobre la falta de contenció, remeto al que he escrit a la resposta a l'Àngels a propòsit de la provocació. Afegiré que crec, com deia Miró, que l'art (i, per tant, també la literatura), abans que cap altra cosa, ha d'agredir l'espectador (o el lector). És a dir, l'ha de commoure, l'ha de sacsejar, li ha de posar en qüestió les seves certeses. La primera impressió que rebem d'un poema no és intel·lectual ni raonada, sinó sensorial i instintiva i, com més potent sigui aquest primera impressió, millor. Pel que fa al lector, intento utilitzar-me a mi mateix, em sembla més interessant que intentar imaginar-me un lector hipotètic que mai no acabaré de saber com és. De manera que intento llegir els meus textos com si fossin obra d'un altre: amb la mateixa exigència. Naturalment sempre corres el risc de caure en l'autocomplaença, però m'esforço per defugir-la tant com m'és possible. En tot cas crec que és possible, i molt necessari, intentar fer aquest exercici de desdoblament.





El que perdura ho funden els poetes


Pregunta (Josep Maria Roquer):

Bon dia tinguis Sebastià. Vaig escoltar fa ja un munt de mesos a la ràdio com un company teu de lleva, l'il·lustre encunyador del terme els imparables, feia seus aquells versos de Hölderlin (també vinyolians) i declarava que "el que perdura ho funden els poetes". Tu mateix has manifestat que si als imparables hi ha alguna cosa que us uneix és "la creença de la literatura com un fet important en la vida personal i col·lectiva de la gent, no només com un element ornamental que ens distreu o ens evadeix". També en alguna de les teves respostes en aquest debat ens has manifestat aquesta idea. Aleshores et voldria preguntar fins a quin punt, i de quina manera, creus que la teva poesia i la poesia en general pot arribar a canviar o a fundar alguna cosa?


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies a tu per les teves preguntes, Josep Maria. Aquesta reivindicació de la frase de Hölderlin que cites, que de vegades en efecte hem fet l'Hèctor Bofill o jo mateix, lliga amb la qüestió d'apuntar cap al màxim de l'ambició artística. És a dir, per descomptat que tot apunta que jo no seré mai Hölderlin, però també penso que, si jo no fes tot el meu esforç per arribar a ser Hölderlin, seria un escriptor ben miserable. En d'altres paraules, per molt improbable que sigui arribar a l'alçada dels grans, si com a mínim no els prenem com a referència, no val ni la pena posar-se a escriure. En literatura, no s'hi val a limitar-se per por del fracàs, perquè aleshores ja haurem fracassat. De la mateixa manera, no penso que la meva poesia sigui ni de lluny tan important com per fundar res, pobre de mi. Però també és clar que la poesia és una de les arts que més contribucions importants ha donat als fonaments de les diverses civilitzacions. Quan escrius poesia, com a mínim has de ser conscient d'aquest fet, fer-te'n càrrec i assumir-lo com una part de la teva responsabilitat. Perquè un escriptor sempre ha de ser plenament responsable del que ha escrit, davant de qui sigui i en les circumstàncies que sigui. Només aplicant aquest sentit de la responsabilitat podrem aspirar a escriure alguna cosa a l'alçada d'una pregunta que també va formular Hölderlin, i que també era un repte: "Per a què els poetes, en temps de misèria?"





Narrativa en vers


Pregunta (Emili Mata):

Hola, Sebastià. M'interessa especialment veure el trànsit entre el poeta i el novel·lista; una combinació més aviat rara -la lírica s'amistança joiosa amb la dramatúrgia, però sembla que li costa una mica fer vida de parella amb la prosa- però que quan es produeix és d'allò més fructífera. Per això et volia fer una pregunta compromesa: no ens podries desenvolupar una mica l'entrellat de la trama? Vull dir, he trobat que hi ha el·lipsis a la història dels personatges; si fos una novel·la o un relat, hi serien també? Evidentment no és un relat, sinó poesia; i si ho has escrit així és perquè això és precisament el que volies contar. Però no ens podries fer cinc cèntims de com hauries plantejat El benestar en planera prosa? Gràcies, i disculpa'm si la qüestió és impertinent.


Sebastià Alzamora:

Bona tarda, Emili! La teva pregunta no tan sols és impertinent, sinó que és molt pertinent, només que no tinc cap bona resposta per a ella. Anem a veure... Efectivament, em sembla que ja havia dit que l'ús de l'el·lipsi és una de les constants estilístiques d'El benestar, que s'havia vist molt potenciada precisament pel tractament de la història com a poema. De fet, El benestar sí que és un relat (en el sentit que relata, que conta una història), però la seva lògica com a tal es produeix molt més per juxtaposició -deguda, en gran part, a l'abundància d'el·lipsis- que no pas per concatenació d'elements, com sol succeir en el relat en prosa. Aquest suposo que seria un primer element que canviaria en una hipotètica "traducció" novel·lesca. I segurament els personatges secundaris es multiplicarien, les situacions es desenvoluparien (no com en el poema, on sovint queden només apuntades) i la trama es tornaria més densa. Però tot això són només suposicions, és clar. Com seria El benestar escrit en un altre gènere, és una cosa que, tanmateix, no sabré mai...





Les influències del cinema i de la música moderna


Pregunta (Oriol Sabaté):

Hola, Sebastià. El primer vers de "L'escenari del crim" es correspon, literalment, al títol d'una cèlebre cançó d'un dels grups de pop més celebrats dels últims 15 anys. De fet, en molts moments del teu llibre, mentre el llegia anava pensant que alguns dels seus versos podien servir (magníficament) com a text d'alguna melodia. Independentment que sàpigues de quin grup parlo, t'has servit en algun moment de la música moderna per escriure els teus versos, tant en la forma com en les idees que el composen?


Sebastià Alzamora:

Bona tarda, Oriol! Sí senyor, l'has encertada de ple, el vers que esmentes ("hi ha una llum que mai no s'apaga"; de fet, es va repetint al llarg de "L'escenari del crim", una mica a manera de tornada) és afusellat de la gran cançó de The Smiths, "There is a light that never goes out", que és una de les que més m'agraden de la història del pop. Sense arribar a ser cap erudit en el tema, el rock i el pop m'agraden molt, i si busques en els meus poemes, hi trobaràs diversos robatoris d'aquest estil. Dins "Mula morta", per exemple, en recordo dels Cure, de Radio Futura, etc. I del cinema, no cal dir-ho, també mango una pila de coses...




Pregunta (Francesca Gomila):

Bon vespre, Sebastià Veig que comences el llibre amb una cita de la pel·lícula Europa de Lars von Trier. Què ens vols dir amb aquesta cita? Quina relació té la teva poesia amb la manera de fer cinema del director Lars Von Trier, si és que en té? Tens punts en comú amb el Dogme 95? És la teva poesia una operació de rescat per recuperar la puresa de la poesia, o del cinema com es diu a Dogme 95 ? Té la teva poesia la finalitat formal de lluitar contra certes tendències de la poesia actual, o del cinema actual com es diu a Dogme 95? És un dels teus objectius fer que la veritat surti dels teus personatges i del quadre de l'acció, com pretén fer el director Lars von Trier als seus films? I finalment m'ha semblat, mentre llegia El benestar, copsar elements cinematogràfics bastant clars en el fil narratiu dels versos. Quina és la teva relació amb el cinema? A reveure!


Sebastià Alzamora:

Lars von Trier és un dels cineastes actuals que més m'interessen i el Dogme 95, amb el seu Manifest de la Castedat, em va semblar també un moviment molt interessant, per la seva posició reivindicativa de l'orgull i la responsabilitat artístiques, per la lucidesa de la seva provocació i per les magnífiques pel·lícules que van sorgir del nucli Dogme, com Celebración del Tomas Vinterberg o Los idiotas del mateix von Trier. En tot cas, entre ells i jo crec que sí que hi ha algunes coses en comú, però serien més d'actitud que no pas estètiques. I la cita que encapçala El benestar vol fer referència a aquesta Europa aparentment ben cimentada i estructurada des del punt de vista general, però que naufraga en la vivència personal dels individus i que sempre porta implícit el germen del desastre, com el que mostra von Trier a la seva pel·lícula. Pel que fa al cinema, és un dels llenguatges artístics que més m'entusiasmen, veig molt cinema i m'encantaria escriure el guió d'una pel·li o, posats a delirar, dirigir-ne una. I sí, si t'hi entretens, pots trobar moltes referències cinematogràfiques en els meus poemes o en les meves novel·les: ara em ve al cap, per exemple, "La pregària del Sant Bevedor", de Mula morta, que per mi és una mena de paràfrasi de La nit del caçador, de Charles Laughton...





Els personatges d'El benestar


Pregunta (Joaquim Lluís Sanchis):

Bona nit, Sebastià! Utilitzes la poesia en vers, per entrar més a fons en la psicologia dels personatges. Són uns personatges que evolucionen. Els tres viuen en una societat de "benestar". Benestar entre cometes, perquè quan desperten, comproven que no és una societat tan segura. D'una manera més o menys dura, descobreixen tota la realitat que s'amaga darrere d'aquest benestar. Quin paper té el personatge de la Marta? Jo crec que representa l'amor, el desig carnal, l'última esperança. A més a més, la fa santa com a seguir el camí de l'esperança. Es troba en un túnel sense sortida, en la prostitució, i per això intenta no pensar-hi. Però necessita la Marta per tal que li curi les seves nafres. Amb aquesta constància de l'error sortirà del pou. A més a més, què significa la metàfora "l'os de sèpia" d'Eugenio Montale que apareix moltes vegades en El benestar?


Sebastià Alzamora:

Trobo molt encertada la teva lectura d'El benestar, només discreparia una mica respecte de la significació de la Marta, perquè no crec que ni ella ni els altres personatges del llibre tinguin gaire càrrega simbòlica ni al·legòrica. Diguéssim que en principi es representen només a si mateixos i, en la mesura que allò particular remet a allò general, la seva experiència és potser també vàlida per molta altra gent (o aquesta era la meva pretensió). En realitat, la seva "santificació" és una cosa bastant trash, que es produeix com un deliri dins el cap d'en Jaume mentre se'l cepillen dos qualssevol en un local d'intercanvi de parelles, o sigui que és una pujada als cels una mica esperpèntica, no? Pel que fa "l'os de sèpia", efectivament (ja ho havíem comentat) és una referència a Montale, que faig servir en un sentit polivalent. Però vaja, en general té a veure amb aquells aspectes de la realitat, de la pròpia vida, que ens passen inadvertits o ens resulten incomprensibles precisament de tan evidents com són. És una paradoxa molt habitual en l'existència de tothom i, per cert, causa molts maldecaps, moltes situacions ridícules i alguna tragèdia...




Pregunta (Joaquim Lluís Sanchis):

Et faig diverses preguntes: 1) La Marta vol representar la luxúria, el desig carnal? El llibre té una estructura cíclica, comença igual com s'acaba. Comença amb una fotografia de l'escenari del crim i acaba amb el capítol d'aquest nom. L'escenari del crim és la nostra memòria, l'escalfor maternal i la nostàlgia? Què vols dir que no hem de refugiar-nos en els records, ni en la covardia (refugi del portal), sinó plantar-li cara al present? La vida és un embolcall d'ombres, hem de netejar aquestes ombres i tenim molt guanyat, si no estem sotmesos a la memòria. El pobre Jaume, que tenia la il·lusió de la bellesa, se la veu ennegrida per l'empleat de banca, ja no pot mentir-se i emmascarar la realitat. Els arguments consoladors, les explicacions amables, són distraccions que entorpeixen veure la crua realitat? Per tant, la metàfora de l'ós de sèpia és un muntatge que dissimula durant un temps la negror de la realitat? Tots els personatges, tan amargs com són, tenen una esperança: la llum mai no s'apaga, tots poden canviar la seva situació? Estem sotmesos a una "vida de mentides", a una "vida feta de fragments de les vides dels altres". Els teus-nostres personatges evidencien que la seva llibertat individual és destruïda a cada instant i que no pots fer allò que voldries, sinó allò que se t'imposa en aquesta societat del benestar. Per tant, guanya la llibertat individual dels personatges (present en l'últim fragment), tots els mals de la societat se li tiren damunt (llamps, pluja, gent increpant-lo) per prohibir les seves llibertats com a individu, però ell, mitjançant un canvi de lluita personal persistent, no s'atura, no es gira, no veu a ningú. Segueix tot sol el camí, el camí de la llibertat com a persona. 2) Amb motiu d'aquesta crida a les llibertats, tu utilitzes tots els recursos per fer del teu llibre un trencament amb la societat del benestar? ¿Per això utilitzes tan bé com ningú la novel·la en vers, un gènere superior a la prosa, per entrar més a fons en la psicologia dels personatges, combinant perfectament una obra en vers i en prosa? ¿Per això barreges el realisme més cutre amb les esferes més altes de la literatura, fent una crítica a la societat del benestar amb un gran sentit de l'humor? ¿Per això és un poema contra la mentida de la societat, la societat materialista dEl benestar i la banalització (utilitzant els recursos de la ironia, el sarcasme i la sàtira)? Per això has volgut experimentar amb el lèxic, perquè "no és veritat que el català sigui pobre en el llenguatge escatològic i obscè"? Per totes aquestes raons el teu llibre vol ser un crit a l'alliberament lèxic en una cultura catalana massa pudorosa. En una societat catalana enclavada en la societat del benestar. En l'últim fragment no el tinc ben clar. ¿Vols dir que encara que estem immersos en aquesta societat del benestar, els catalans no ens conformem i som reivindicatius, reclamant allò que es just? ¿O per contra és una mica irònic i protestem per tot? 3) Per acabar, et vull fer les següents preguntes: ¿Penses que com a escriptor mallorquí, ho has tingut igual de fàcil que altres escriptors de la Catalunya central, per obrir-te un camí? O per contra t'ha costat més feina demostrar la teva vàlua i obrir-te el camí en les editorials? Ja que a les Illes, encara que són molt importants, no hi ha les masses d'editorials en llengua catalana que hi ha al Principat, no? T'agrada utilitzar el dialecte balear (com ho feia Llorenç Villalonga) en els teus llibres, i per donar vivència de les teves arrels. O per contra, has de guiar-te pel mercat més ample i utilitzar el català estàndard? Tu, com a director literari d'una editorial molt important de les illes, l'Editorial Moll, de segur que has de combinar els dos àmbits. Jo, com a valencià, personalment penso que la riquesa dialectal és una vàlua molt important que té la llengua catalana i no la tenen altres llengües, i per tant s'han de combinar els dos àmbits.


Sebastià Alzamora:

Continuo trobant molt encertats els teus comentaris i observacions sobre El benestar, si de cas matisades pel que et comentava en el missatge anterior, que potser no hi ha tant una intenció d'omplir els personatges i les seves vicissituds de continguts abstractes o simbòlics, com una voluntat de mostrar uns fets particulars que tinguin prou potència per remetre a un àmbit de discurs més general. Si ho vaig aconseguir mínimament, em dono per satisfet. Pel que fa al comentari sobre els catalans a la sortida del local d'intercanvi de parelles, la veritat és que es tracta d'un sarcasme (o d'una sàtira, o d'una ironia?) que no vaig saber reprimir... En relació al món editorial, he de confessar que jo vaig ser afortunat d'entrada, perquè amb el meu primer llibre, Rafel, vaig guanyar un premi per a poetes joves, el Salvador Espriu, que em va servir per publicar de seguida a Edicions 62 i així posar el primer peu dins el mercat editorial del Principat. Però en general, és ben cert que hi ha un desconeixement de la realitat cultural de Balears que esborrona. I no només de Balears, és clar, també del País Valencià i de les mateixes comarques de Catalunya, és a dir: de tot allò que no sigui Barcelona. Cal dir ben clar que Barcelona mai no ha acabat de fer (perquè no ha pogut, però també perquè no ha volgut o no n'ha sabut) el paper de capital cultural de les terres de parla catalana, o dels Països Catalans, o com en vulguem dir. I, la veritat sigui dita, sóc escèptic sobre la possibilitat que arribi a exercir mai aquest paper. Pel que fa al dialecte, evidentment és una riquesa afegida que cal comptar com una eina més, i de gran rendiment, al servei de l'escriptor. Penso, com tu, que cal treure partit de tots els registres de la llengua, i posar-los al servei del text que escrivim, i això val també perfectament per als dialectes. Hi ha llibres meus, com Mula morta o Sara i Jeremies, que exploten més a fons el registre dialectal, perquè així em va semblar que els convenia. I d'altres que no juguen tan a fons aquesta carta, com El benestar mateix, perquè hi seria més fora de lloc. En tot cas, jo sempre insisteixo en aquesta idea: és la llengua, la que està al servei del poema, i mai a l'inrevés.




Pregunta (Joana Alba Cercós):

Hola a tothom, i gràcies per ser-hi, Sebastià, M'ha agradat molt llegir poesia com la d'El benestar. El Roberto, la Marta i el Jaume no m'han deixat indiferent; però encara m'ha deixat menys indiferent el títol: m'ha sorprès llegir una obra, on ens has ensenyat a "gratar" dins aquesta societat del benestar que pretesament ens han volgut fer creure de color de rosa, per, a poc a poc, ensenyar-nos que, a sota de la nostra generació i de la societat també hi existeix el rovell, els moments d'incertesa i de desorientació...el "malestar", en definitiva. Sebastià, m'agradaria que poguessis enllaçar el títol de l'obra amb aquest premi (moltes felicitats!) que t'han donat. De fet, els Jocs Florals prenien com a primera divisa la dels valors (de pàtria, fe i amor). Quins serien, els valors, entesos com a idees principals, que hauries volgut transmetre amb El benestar? Com a lectora, he trobat que ens mostres tres personatges que experimenten la idea que la felicitat d'aquesta societat benestant, amb les necessitats cobertes, no existeix, que cada cop ens deixem engalipar menys per allò que ens volen fer creure, i que, al capdavall, ens fa qüestionar els valors de sempre, uns valors que ens adonem que trontollen. Suposo que els tres protagonistes van a la recerca de la llibertat, la seva pròpia llibertat, encara que sigui a còpia de pagar el preu de la solitud. Aquesta "llum" que va sortint al llarg de l'obra, vol dir això mateix, aquesta certesa?


Sebastià Alzamora:

Bon dia Joana! I moltes gràcies per tot el que dius sobre El benestar. Amb lectors com vosaltres, corro un seriós perill de no passar per la porta de tan gras com em posaré! Pel que fa als valors reflectits a El benestar, jo diria que precisament és un llibre que parla de pàtria, fe i amor, o sigui que enllaça perfectament amb la tradició dels Jocs Florals! Un gran encert per part del jurat, sens dubte... Ara fora conyes, m'agrada molt això que dius sobre la recerca de la llibertat encara que sigui al preu de la solitud. És potser la millor síntesi del que intenta expressar el llibre. Més enllà del desencant, de la malenconia, de la por, del fàstic, etc., hi ha sempre aquesta llum que mai no s'apaga i que fa que al final s'imposi la vida, que sempre estira cap endavant. No s'ha d'obviar el mal ni ens hem de voler estalviar el seu reconeixement, però tampoc no hem de permetre que ens arribi a fer oblidar la primera norma del joc: que som lliures. I paro, que semblo el Dr. Corbella...




Pregunta (Oriol Sabaté):

Desprès de llegir les intervencions d'alguns dels meus companys d'aula voldria fer-te encara una altra pregunta. Els personatges del teu llibre sembla que es troben en un cul de sac, en un túnel sense sortida i, a diferència d'altres autors, només a l'últim instant els dónes una possibilitat de redimir-se. La meva pregunta és: els seus protagonistes són incapaços de sortir-se'n o necessiten arribar fins al límit més extrem abans de renéixer? Això se m'ha acudit arrel d'algunes intervencions dels meus companys en referència a la teva iconoclàstia. O sigui, cal carregar-se tota la nostra tradició plena de complexos i sentiments de culpa per renéixer com una nova persona?


Sebastià Alzamora:

Doncs bastant per aquí sí que va la cosa. Tal com jo ho veig, els sentiments més infames que coneix l'home són els de la por i la culpa, que són els que ens porten al crim i a l'aberració. Una altra forma que m'agradaria molt de definir la meva literatura seria un combat permanent contra la culpa i la por. I en aquest sentit, els personatges d'El benestar lluiten per treure's de sobre aquestes nocions, per escapar de la seva influència. Això és el que m'agrada d'ells: que, a pesar de tot, no claudiquen, continuen lluitant. Fixa't que en realitat al llibre no hi ha cap tragèdia, cap d'ells no mor ni arriba a cap situació terminal: més enllà de la història que s'explica al llibre, ells continuaran vivint, i qui sap què passarà amb ells. D'aquí que em semblés especialment oportuna la citació de Pound que clou el llibre, una mica a manera d'epitafi... Per això i perquè, com ja he dit en algun moment, el Hugh Selwyn Mauberley de Pound és per a mi un dels referents d' El benestar.





La forma en poesia


Pregunta (Joaquim Baduell):

D'entrada haig de dir que no he llegit cap altra de les teves obres (uns quants articles a l'Avui, això sí) i, per tant, em perdo bona part de la teva intencionalitat com a escriptor. Per això se'm fa difícil d'opinar sobre el teu llibre. Per començar la primera dificultat se'm presenta en els mateixos poemes. La "narrativa en vers", com he vist que li deien per aquí, se'm fa costeruda, en llegir-la tendeixo a no respectar els versos tal com els tens delimitats. És per això que et voldria preguntar sobre la incomunicació entre l'autor i el seu lector. Sense voler posar-me com a mostra de res però segur que, com a escriptor, voldràs un públic ben ampli (encara que en ell hi floreixi de vegades l'estultícia) el veure't de vegades incomprès, et pot fer variar l'enfocament, el llenguatge o qualsevulla altra eina de cara a l'obra posterior? Per sort a la poesia sembla que no hi ha aquesta literatura "d'encàrrec", de pressió editorial. De tota manera no ho deia pas en el sentit d'esperar un escriptor acomodatici sinó per si et tens per "difícil", a mi se me n'ha fet la teva obra, com a mínim formalment. A més de la dificultat formal, parlant de tot, faries una poesia purament formal, estil de "La vaca cega" o de la de Rubén Dario? També hi trobo una dificultat conceptual. L'escriptor ha perdut el paper de prestigi, d'orientador de les masses, però encara es va a la poesia per a trobar quelcom semblant. El teu llibre convida a pensar però més en la vida individual que en la mal anomenada "societat del benestar". El benestar esmentat és més aviat resignació, a tenir una vida que per comptes de ser original i independent és feta de retalls de les vides dels altres, és representada per un Roberto sota el porter automàtic. Però què representa la figura del peix? El peix cruel del matí o el peix tan gran del vespre, és quelcom que ens ha relliscat de les mans?


Sebastià Alzamora:

Hola Joaquim. La qüestió que em planteges és relliscosa, perquè la "dificultat" d'un text sempre es produeix en termes relatius. És a dir, difícil en comparació a qui o a què? Em costa determinar el grau de dificultat d'un text, sobretot quan es tracta d'una obra meva... En tot cas, sí que, com ja he dit en algun altre lloc, a l'hora de jutjar els meus textos des d'una perspectiva de lector, el que faig és prendre'm a mi mateix com a referència, amb els meus gustos, les meves fòbies i les meves exigències. És a dir, intento escriure obres que em satisfacin com a mínim a mi, amb l'esperança que, si m'interessen a mi, també podran interessar a més gent. I, per una altra banda, sóc dels que pensen, com J.V. Foix, que "la dificultat d'un text és la cortesia que té l'autor envers el lector". M'agrada llegir obres que no necessàriament entenc a la primera, m'agrada -com ja he dit també- que la poesia presenti reptes, desafiaments, començant pel primer contacte que hi podem establir, que és la lectura dels versos. Pel que fa a d'altres qüestions que planteges, la poesia sempre és formal, i, com dirien alguns dels meus estimats detractors o contrincants en alguna polèmica, no hi pot haver literatura sense formalització. Amb el que no puc estar d'acord és amb aquella bestiesa de Ferrater, segons la qual "en poesia, tot acaba en forma". Ben a l'inrevés, en poesia tot comença per la forma, que en si mateixa no esgota cap possibilitat, sinó que les obre totes. En una paraula, pretendre fer poesia "formal" és, d'entrada, una tautologia. I, en el fons, em sembla una excusa per eludir responsabilitats. Finalment, tens raó, El benestar no té cap pretensió de text revelat que pugui suggerir idees per a la reforma de la societat occidental, només parla d'uns personatges particulars que viuen fets particulars. Però també crec, com he dit en algun altre lloc, que la dimensió particular ens pot traslladar directament a la general, i que estic convençut que, si hem de viure cap revolució, no serà la de les masses, sinó la dels individus.




Pregunta (Àngels Gayetano):

Hola, Sebastià. Ja t'havia avisat! Abusaré una mica més, encara, de tu, per saber més coses sobre el diferent tractament de distanciament dels personatges d'El benestar. Sembla que les veus són vivències pròpies en els personatges masculins, que alhora vessen, d'alguna manera, un sentiment d'allunyament, d'incomprensió, respecte al món femení, mentre que la història de la Marta l'explica algú altre, com des de fora, com des de lluny. M'explico... A la primera part del llibre en Roberto té veu pròpia i explica/recorda en primera persona la història d'en Jaume. També en primera persona, ens parla en Roberto a la tercera part i en Jaume a la quarta. Però a l'hora de rebre el sentit de la Marta, ens arriba en tercera persona. Per què aquest distanciament de l'únic personatge femení? Per què "el peix cruel del dia són les dones", "que no t'escolten" o "que t'ho pregunten tot"? Per què són "incomprensibles"? (1a part: Roberto). Per què l'amor es defineix només es termes sexuals: "...és ella esperant-me en seda crua"; "...és ella més nua com més ben / vestida"; "...és ella quan s'empassa / la llet"? (3a part: Roberto). També m'agradaria preguntar-te si estàs preparant ara mateix algun treball i en quina línia d'aproximació artística: serà poesia, prosa o novel·la en vers? Quina temàtica tractaràs? Quin món ens arribarà? Moltes, moltes gràcies per tot!


Sebastià Alzamora:

Bon dia, Àngels, i moltes gràcies un altre cop a tu! Sobre el que planteges a propòsit del punt de vista: si t'hi fixes, a "Onada de fred" (la secció protagonitzada per la Marta) s'hi van alternant la primera i la tercera persona, sovint de forma desordenada i sense solució de continuïtat. Em va semblar que aquesta alternança més o menys caòtica contribuïa al discurs també caòtic que vol transmetre aquesta part del llibre, en què al cap i a la fi assistim al despertar d'una noia amb una ressaca com un piano, suorosa per la calda que fot, i atacada per tot d'aprensions i hipocondries (per cert, una pregunta: vosaltres interpreteu que la Marta està embarassada o potser malalta, o que tot són imaginacions seves? Jo tinc una resposta, però m'interessa molt saber què us sembla...) Ara bé, si et refereixes a la possibilitat que m'hagi distanciat més del discurs del personatge femení pel fet que a un home li costa més "fer parlar" una dona, he de dir que no era la meva intenció, però vés a saber, el subconscient és molt punyetero... Pel que fa a les afirmacions obscenes sobre les dones, o directament misògines, amb què de tant en tant s'explaia en Roberto, tenen també una intenció irònica, o paròdica. Són les típiques exclamacions que fan (fem) els tios a manera de desfogament quan alguna dona ens ha deixat o ho hem passat malament per ella, i em semblava que anaven bé per caracteritzar el personatge i el seu estat d'ànim... Per això i perquè, com ens va dir amb encert una vegada el Francesc Garriga a l'Hèctor Bofill i a mi: "vosaltres us penseu que sou uns iconoclastes, i en el fons, l'únic que sou, és uns guarros". I pel que fa a plans immediats, sí que estic preparant una cosa, concretament una novel·la curta que, com a mínim, planteja un canvi d'escenaris i de registre bastant notori. L'acció se situa a Praga al segle XVII, al començament de la Guerra dels Trenta Anys, i jo la defineixo com un conte de soldats i princeses... Y hasta aquí puedo leer! Espero que a començament de l'any vinent ja estarà publicada, si no hi ha res de nou.




Pregunta (Àngels Gayetano):

Hola Sebastià! No, home, no: la Marta no està prenyada ni cancerosa, només té una ressaca de collons (però això és temporal i es cura amb un Alka-Seltzer, hores de son i Coca-cola) que li magnifica les sensacions, la culpabilitat i les pors. La Marta només està sola. Des del començament sabem que el que té al ventre és un buit, un buit que l'omple i que li fa una bola a l'estómac, "viu, / com un fetus, fill meu..." És un buit real i fisiològic (imagina: vuit del matí i el ventre buit, intoxicació etílica, fàstics, aquesta maleïda calor, ulleres, mirada extraviada, aquesta cara no és la meva, aquest cos no està en mi...) que se li barreja, que confon, amb una altra mena de buit psicològic: soledat, desorientació, desencant, culpabilitat...(i això no es cura tan fàcilment); i s'obsessiona perquè "no m'ha vingut"...."i no em ve"...." i no em baixa"... I se sent culpable perquè, com deia el Felipe de Quino (Mafalda), "fins i tot les meves debilitats són més fortes que jo": perquè beu, perquè fuma, perquè es va tirar aquell tio "sense preservatiu". Quan fuma, recorda els "amics malalts", pensa en la mort i sabem llavors que és "la mestressa / del terror hipocondríac". Recorda la infantesa, els cosins i germans, i es pregunta on són, però de fet s'està preguntant on és la Marta d'aleshores... i s'imagina el seu cos "vençut per la metàstasi" i "ja no controla / la imaginació": detecta un gra en el sexe, una taca a la mà i es repeteix: "no beguis tant", no fumis tant..." La Marta només està sola, desconcertada...i avui pensa en l'hivern i la mort com un descans. Així m'arriba la Marta!


Sebastià Alzamora:

Fantàstic, Àngels! Em treus un pes de sobre. Us preguntava com "veieu" la Marta perquè algun lector (i algun lector qualificat i tot) m'havia parlat d'aquella "pobra noia embarassada" o aquella "pobra noia malalta"... I jo em quedava veient visions i pensant, cony, no he sabut deixar clar que tot plegat no són més que els deliris culpables d'un matí de ressaca... Però ja veig que una lectura atenta ho capta de seguida. Moltes gràcies!




Pregunta (Núria Roca):

En el teu llibre hi ha aquesta constant sensació que el nostre "benestar" de petits, aquest estar sobre un núvol de cotó es destrueix en arribar a l'edat adulta. És llavors quan tenim el "catacrac" i fins i tot ens adonem que no som lliures... Llavors quina actitud hem de prendre davant la vida? També he observat que sovint parles de Dant, Espriu, Roselló-Porcel, Blai Bonet... com a poetes que t'han copsat enormement. Demanar-te, breument, què destacaries de cada un d'ells (se que podríem parlar-ne hores i hores). Mil gràcies.


Sebastià Alzamora:

Bona tarda, Núria, i gràcies a tu per les preguntes i la paciència! Ja veus que vaig lent, però vaig fent... En efecte, el "catacrac" de què parles és el moment moral en què es troben els personatges d'El benestar. Ara, a partir d'aquí, quina actitud podem prendre davant la vida, és cosa que no sé ni goso aventurar. Com es diu sempre en aquests casos, jo plantejo preguntes, però no tinc cap resposta (dir això també sempre queda bé). Pel que fa als poetes que esmentes, com que em podria enrotllar enormement, intentaré despatxar-los amb una sola frase cada un. Aviam: Dant: un dels moments més alts que ha assolit l'espècie humana (juntament amb Bach, potser). Espriu: un dels millors escriptors europeus del segle XX. Rosselló-Pòrcel: un grandíssim poeta del qual tothom s'estima més lamentar la seva mort prematura que celebrar la seva magnífica obra. Però, què els passa, a tots, amb les lamentacions? Blai Bonet: una fascinació que sempre creix i mai no s'estronca. Un plaer, en el sentit més estricte de la paraula.





Els imparables


Pregunta (Joana Alba Cercós):

Hola, Sebastià. Encara una altra consulta, per quan tinguis temps i ens la vulguis respondre. Recordo que els diaris d'aquí Ponent (sóc de Lleida), van donar-nos a conèixer el naixement d'uns poetes imparables (dels quals en formes part), per poder dignificar la poesia i el poeta com a elements necessaris a la societat, tant des del punt de vista intel·lectual com social. Quina és la fita de l'imparable? És una mena de filòsof, de pensador, que aportarà nous punts de vista i de pensaments a una societat que sembla adormida en aquest àmbit?


Sebastià Alzamora:

La veritat és que tota aquesta història dels imparables és molt més accidental del que pugui semblar. No es pot parlar d'un "objectiu" dels imparables, ni tan sols de cap grup organitzat sota aquest nom, sinó que, senzillament, així és com ens han etiquetat (sobretot la premsa i altres companys del gremi de la lletra) a un grup d'escriptors que tenim en comú bàsicament tres coses: l'amistat (ja érem amics molt abans que es parlés de nosaltres com a tals imparables), l'edat (tots anem pels trenta-i-pocs o trenta-i-tants, tampoc no som tan joves com sovint es diu, snif) i, sobretot, una actitud davant la literatura poc respectuosa amb les veritats establertes i els prejudicis dominants. El nom d' "imparables" va sorgir d'una exclamació de l'Hèctor Bofill en recollir el premi Josep Pla per la seva novel·la L'últim evangeli, amb què va voler compartir el premi amb els seus amics i companys de generació literària perquè -ho deia en un moment d'eufòria- "estem imparables". Naturalment, allà hi havia tota la premsa cultural de Barcelona i ja tenien el titular. Al començament, molts feien servir el mot amb ironia i amb un to foteta, però, a força que ens el repetissin, vam decidir fer-lo nostre i reivindicar-lo, què collons. Imparables? Doncs vinga, imparables, per què no? Els imparables no tenim, per dir-ho així, cap estètica comuna, i crec que la gràcia és que som un grup, però un grup d'individualistes. Això sí, sense falsa modèstia crec que podem dir que, entre tots, hem aportat una certa renovació dels discursos literaris vigents dins la literatura catalana i una ruptura bastant decidida amb els llocs comuns més acomodaticis i els pantans ideològics que hem trobat establerts. Només per això, i per poder tenir com a amics i companys de viatge gent d'una talla literària i humana tan impressionant com la del mateix Hèctor Bofill, Manel Forcano (ells dos i jo vam ser els primers a ser titllats d'imparables), Txema Martínez, Susanna Rafart, Lluís Calvo o el nostre comú amic Joan-Elies Adell, ja val la pena aguantar els qui s'hi enfaden i ens ataquen, de vegades amb una barroeria i una mesquinesa acollonants. A aquests, els aconsellaria només una cosa: que s'ho prenguin amb calma, que n'hi ha per estona...





El benestar i la societat actual


Pregunta (Eugeni Nadal):

El llibre d'Alzamora m'ha semblat fascinant pel ritme, per la manera que juga amb el temps i el tractament magistral de la llengua. Tot això és cert, encara que a mi m'ha costat treure'n l'entrellat. La meva dificultat de comprensió no és d'estranyar vist el meu poc hàbit de llegir poesia. Malgrat aquest dèficit estructural, s'escau que doni la meva opinió. El benestar m'ha semblat una història de persones a qui les circumstàncies de la vida i les seves covardies els han afeblit la noció de la identitat. En Roberto s'ha deixat lliscar pel pendent de la beguda, si bé encara pensa en l'escalfor de sa mare. La Marta malgrat portar la vida dins seu se sent morta davant d'un mirall i en Jaume s'ha descobert diferent i això li fa mal, però encara té esma d'anar cap a casa. No hi ha massa diferència d'allò que la vida pot oferir. Aquesta seria la interpretació en clau individual, també s'hi pot trobar la clau col·lectiva: una societat, la catalana actual, amb grans idees abstractes i cosmopolites però amb incapacitat per defensar amb valentia les pròpies problemàtiques. La meva pregunta a l'autor seria: El benestar s'inspira en la societat catalana actual?


Sebastià Alzamora:

Eugeni, moltes gràcies pels comentaris tan elogiosos que fas sobre El benestar, i per haver-te esforçat a llegir-lo encara que no freqüentis la lectura de poesia... Pensa que mai no és tard per adquirir hàbits (bons i no tan bons) i que, si t'ha agradat El benestar, imagina't quan llegeixis un llibre de poesia de debò! Sobre la teva pregunta, doncs sí, un dels propòsits del llibre és tocar alguns aspectes de la societat catalana actual, en un to que suposo que es pot considerar satíric (o irònic o sarcàstic!) Al cap i a la fi, el Roberto, la Marta i el Jaume viuen i treballen a Catalunya, o sigui que són catalans, i les seves peripècies, sentiments i opinions suposo que són molt semblants a les d'almenys una part de catalans... Com observes molt bé, la història que explica el llibre admet una lectura en clau individual, però també una altra en clau més general (o social o col·lectiva), que em sembla aplicable (per pretensions que no quedi) no només a la societat catalana sinó també a la societat occidental. Al cap i a la fi, nosaltres també som europeus, no?




Pregunta (Anna Mollà/Carles Renau):

Anna Mollà:

Sebastià, dius que l'escena final d'El benestar és una imatge d'esperança, de l'esperança que neix de cadascun de nosaltres, més que de les masses. Amb això vols donar a entendre que consideres que la felicitat, la tranquil·litat, s'han de buscar dins nostre? Però em plantejo si precisament El benestar no ens està dient que els personatges estan extremament sols, vitalment perdudíssims, precisament perquè estan massa immersos en si mateixos. El llibre comença amb la veu narrativa d'en Roberto que recorda "un vell amic", en Jaume, el mateix individu que en els últims versos d'El benestar veu "un borratxo en un portal" que "vol increpar-lo", i resulta ser justament l'amic (o examic), en Roberto, "però ell no es gira", no es reconeixen, fins i tot en Jaume pensa: "No hi ha ningú"! Per tant, em pregunto si no hi ha també la intenció de constatar la incomunicació humana (millor, la impossibilitat de la comunicació humana) per tal com transcorren les peripècies dels personatges al llarg del llibre i, sobretot, tenint en compte el desenllaç. És un fet sociològic que en la nostra societat actual, i sobretot en les grans ciutats com Barcelona, potencia l'aïllament i les sensacions de solitud dels individus en el vessant més negatiu. També l'amor d'en Jaume cap a la Marta sembla una qüestió que pateixi la mateixa patologia: els personatges no poden compartir els sentiments perquè no hi ha transmissió, no hi ha contacte humà 'real'. Els tres busquen el canvi, però, no et sembla, llavors, que El benestar suggereix que potser el canvi només es podrà produir quan deixin de 'mirar-se al melic' i es decideixin a exterioritzar amb sinceritat? quan busquin el veritable intercanvi personal per ajudar-se i ajudar? Queda una mica 'cristianet', plantejat així, però el meu plantejament és sociològic... Veig El benestar com una il·lustració als problemes personals i col·lectius que ha generat el nostre món occidental, i hi llegeixo la necessitat d'una sortida mitjançant la recuperació de la 'fe' en l'ésser humà, tant en les seves capacitats individuals com socials.

Carles Renau:

Hola Sebastià, gràcies per ser-hi, encara, a la nostra disposició, ja que un poc més i faig tard al debat. Tot i que he anat seguint el fil de les coses tan interessants que heu parlat no havia vist el moment encara per intervenir. En primer lloc m'agradaria continuar el fil del debat iniciat per Anna Molla, quan diu que si els protagonistes es troben sols és com a derivació d'aquesta societat actual que viu amb presses i s'oblida molts cops de les persones. Per a mi, aquesta solitud que representen els personatges d'El benestar no és producte de la societat actual, sinó una característica pròpia de les persones de tots els temps. Tots estem sempre sols a dintre nostre, en els moments en què ens plantegem preguntes sobre la vida, què desitgem, què som, per què som així... a dintre nostre no hi ha ningú més que ens respongui les preguntes ni podrem saber mai del cert què és el que una altra persona pensa ni les coses que li passen per dins. Podem deduir, imaginar, a partir de les paraules que els altres ens diuen, però la solitud que per naturalesa tenim a dins és quelcom irreparable, encara que es pugui amagar o intentar remeiar envoltant-nos de persones que no ens facin sentir sols i que no ens deixin indiferents. En algun moment ens veiem cadascun de nosaltres com una cosa única, que està sola i va flotant entre la resta de coses que hi ha i, com que no sabem les altres persones què porten a dins llavors les veiem com a ombres, i ens preguntem si creixen i evolucionen, si també senten el mateix que sentim nosaltres, si són tan realment úniques i estan també tan soles. Jo és això el que he interpretat en el primer poema d'El benestar després d'haver llegit la resta del poemari. Però és sols una visió personal que d'altra banda no he sabut explicar bé i que pot tenir no res o molt a veure amb tot això. I ara la pregunta al nostre poeta convidat. Creu que la poesia es pot interpretar de diferents maneres? Unes mateixes paraules poden suggerir coses diferents depenent qui les interpreta o en el moment de la nostra vida en què les interpretem? Quan fa poesia pensa en aquesta situació que es pot donar i que, per altra banda i segons la meva modesta opinió, és una de les riqueses que té el gènere que ens ocupa? O bé hem d'anar directament a interpretar la intenció primera del poeta? En una sola frase, com creu que s'han d'enfocar els estudis literaris, des de la perspectiva de l'autor, des de la del lector o una composició de totes dues?


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies, Anna i Carles! Si no us molesta, i com que els vostres missatges toquen en bona part el mateix tema, us respondré amb un sol missatge. Aviam. Estic molt d'acord amb el que dieu, l'un i l'altra, sobre la solitud i la incomunicació. En el fons, esteu parlant d'un mateix fenomen que té diverses modulacions, però que no són en absolut excloents, sinó ben al contrari, acostumen a sumar-se i a solapar-se. És a dir, existeix una solitud, diguem-ne, ontològica, o existencial, que és inherent als individus i amb la qual tard o d'hora ens hem d'acabar enfrontant. D'aquest enfrontament en pot sorgir una gran angoixa, però també és possible extreure'n un millor coneixement d'un mateix, com volia el bo d'Horaci. En tot cas, es tracta d'un espai de nosaltres mateixos que mai no acabem de dominar, i que per tant produeix por, una mena de por que mai ningú ha sabut conjurar ni desmentir: crec que en gran mesura la literatura i l'art degueren néixer com a respostes a aquesta por. I després hi ha una solitud social, que és a la que entenc que es refereix l'Anna, que també és causa de moltes angoixes i depressions, i que es manifesta en l'aïllament, la incomunicació, la incapacitat de fer-nos entendre. Suposo que això també ha succeït sempre, però no deixa de ser un fet característic de la nostra societat, del món occidental del segle XX. Per això mateix és un dels grans temes de la literatura moderna, però també del teatre, del cinema, de l'art... D'alguna forma, els personatges d'El benestar estan vivint alhora aquestes dues formes de solitud, de manera que es perden respecte de si mateixos i respecte dels altres. És aquesta doble solitud (juntament amb una mica d'esperança) el que, efectivament, intenta expressar la darrera escena del llibre. Pel que fa a la teva pregunta sobre els estudis literaris, Carles, la veritat és que no m'atreveixo a pontificar sobre com han de ser, i en tot cas és una qüestió tan extensa que hi hauríem de dedicar un debat a part. Et diré, molt breument, que penso que tot estudi literari ha de prendre com a punt de partida i alhora com a objectiu els textos i la lectura dels textos, prescindint tant com sigui possible de consideracions sobre fets externs, inclosa la biografia de l'autor: pots imaginar-te, doncs, que no sento cap entusiasme per l'historicisme positivista ni pels anomenats "estudis culturals" que ara estan tan de moda. Sí que, evidentment, tota obra literària porta implícita una multiplicitat de lectures, i sobre aquest aspecte hi ha, precisament, estudis literaris molt seriosos. Dins l'àmbit més semiòtic, et recomano, si no l'has llegit, l'assaig Opera aperta, d'Umberto Eco, i, en el de l'hermenèutica i l'estètica de la recepció, els treballs de gent com Jauss i Gadamer. I encara et diré una cosa sobre estudis literaris i el món acadèmic (i no és cap ensabonada, que sé el que em dic): teniu molta sort d'estudiar literatura amb professors com el Sam o el Joan-Elies. Corre cada "pájaro" per aquests departaments de Déu!




Pregunta (Joaquim Baduell):

M'agrada que parlis de conceptes com ara pàtria, història, etc., sobre els quals, en aquesta Barcelona del teu llibre, estem cofois de poder-hi ironitzar. Però, de tant fer-ho sembla que ens passem. Hem volgut tenir com a esport nacional l'autocrítica i així som capaços de llegir amb paciència éssers com M. i A.; però semblem en Jaume, preguntant-nos, en una postura forçada, si allò ens dóna plaer o no... Actualment l'escriptor o el poeta, per a més precisar, ens convé com a referència i desvetllador, encara que tinguem tendència a no fer-li cas, car crida més un "Planeta" que uns Jocs Florals i tenim aquesta postura masoquista de conformar-nos a donar plaer als altres (tan de bo, com a conjunt, fóssim més semblants a un "mascle hispànic" de pel·lícula. Trobo que és molt bo que Barcelona no exerceixi de capital en el sentit de xucladora, de coordinadora indispensable de la cultura d'altres indrets, però l'extrem oposat dels pelegrinatges obligatoris (a Nova York, la Meca o altres corrents literaris) no ens deixen fruir de la barretina per a flagelar-nos amb internet o el telèfon mòbil. Vaja, que et desitjo un bon ressò, no tan sols a les pàgines de l'Avui, per d'una vegada els lectors ens puguem sentir també imparables, o anti-imparables, o alguna cosa, però sentir-nos.


Sebastià Alzamora:

Gràcies Joaquim, com pots imaginar, comparteixo fervorosament el teu desig, i no només per la part que m'hi toca. I tens raó, Catalunya (i, en particular, el seu món cultural i polític) no ha deixat mai d'oscil·lar entre els dos diletantismes que va denunciar Riba: el de creure que ja ho tenim tot fet i el de pensar que encara ho tenim tot per fer. I, la veritat, no sé si arribarem a passar d'aquí...




Pregunta (Joaquim Lluís Sanchis):

Moltes gràcies, Sebastià! Que gran és tenir davant l'escriptor del llibre que has llegit per poder-te obrir els ulls. El teu llibre m'ha agradat molt, però cada vegada que el torno a llegir, a aprofundir, m'agrada molt més. Cada personatge del teu llibre, enclavat en aquesta societat del benestar, en aquesta societat de la globalització, vol lluitar sense cansar-se mai, per a guanyar-se la seva individualitat com a persona. És una lluita contra la por i la culpa (sentiments que tanquen el desenvolupament de les persones). Són uns personatges vius que no es cansen mai. Per aquest motiu, penso que fas un ús important de l'el·lipsi, no són personatges inacabats (no és un personatge concret sinó que és una crida de totes les persones a no ser immòbils davant la societat), buscant el camí per a realitzar-se com a persona en aquesta cultura globalitzant. Estem en una societat on els polítics volen vendre una societat del benestar "a-crítica", identificant les persones com a "borreguets". Seguint com a "masses" una societat sense criteri propi. Per tant, en El benestar, trobem uns personatges lluitadors que volen fer una crida a l'esperança. En aquest sentit, no penso que vulguis fer una individualització dels personatges, sinó crear-formar uns individus crítics en la seva societat. No vols crear uns individus sols, sols estem en aquesta societat globalitzadora. Sinó tot el contrari, el que necessitem es crear-formar unes persones per a ajudar a construir la nostra societat.


Sebastià Alzamora:

Bon dia, Joaquim, i gràcies un altre cop! Bé, la meva intenció tampoc no era pedagògica, és a dir, no pretenc proposar el Roberto, la Marta i el Jaume com a models de res, perquè pobres, prou en tenen amb ells mateixos... Però això sí, vaig fer el que vaig poder per donar-los dignitat, per donar a entendre que no són uns pobres desgraciats, sinó persones concretes que lluiten per viure de la manera que entenen millor, per molt que flaquegin i per molt que la caguin. No m'agraden, tret de les oportunes excepcions, els narradors que se situen per sobre dels seus personatges i els tracten com si fossin imbècils. Com he dit en algun altre moment, aquests personatges són jo, i no puc deixar de sentir respecte per ells i mirar de transmetre aquest respecte.





L'extinció


Pregunta (Marta Serra):

Sebastià, Tu dius que t'agrada llegir obres que no necessàriament entens a la primera, que t'agrada que la poesia presenti reptes, desafiaments, començant pel primer contacte que hi podem establir, que és la lectura dels versos. Així és com ha estat la meva primera lectura d'El benestar: una primera lectura on se m'han escapat, sí, força coses. No sóc lectora habitual de poesia (mai no és tard per adquirir hàbits, oi?) o sigui que el meu parer és des d'un punt de vista, repeteixo, gens habituat a llegir poesia. El que jo busco en tota lectura és que no em resulti indiferent, que em commogui, que em sacsegi. Però en aquesta primera lectura (i repeteixo lo de primera) no he aconseguit immergir-me, identificar-me amb la vida i les obsessions dels personatges... per molt universals que siguin. Aquest debat, però, amb els comentaris que hem anat fent tots, m'ha servit de molt. Perquè m'ha obert escletxes, m'ha resolt interrogants que m'han interromput (nts!) el ritme de lectura. I, en definitiva, m'ha donat pistes per copsar moltes picades d'ullet, de referències, que fas al llarg del poemari. Tot això ha enriquit molt més una segona lectura del llibre i m'ha permès disfrutar-lo molt més a fons. Aquests dies hem comentat força coses sobre El benestar i altres aspectes més generals i jo voldria aprofitar, no me'n puc resistir... (m'imagino que el debat deu estar a punt d'acabar...) fer-te una pregunta sobre L'extinció. Aquest llibre em va sorprendre especialment. El vaig llegir poc després de Sara i Jeremies i vaig tenir la sensació de donar un salt molt bèstia. No em va resultar gens indiferent, t'ho confesso. Però en alguns moments vaig pensar: quina paranoia! Va ser com capbussar-me en un somni caòtic, surrealista, delirant. M'agradaria fer-te algunes preguntes sobre el llibre però vaja, ara no es tracta d'obrir un debat sobre aquest llibre en particular o sigui que només una: per què havien de ser aquests personatges? Per què Oppenheimer, Gabriel Fauré, Sébastien Fauré i el tenebrós Chesnutt? Me'n pots fer cinc cèntims de tots ells i de la seva interrelació? 1000 gràcies!


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies a tu, Marta, per recordar-te de L'extinció! Tinc una debilitat especial per aquest llibre, que és una mica el meu fill tonto, és a dir, que jo me l'estimo molt però ningú més (o gairebé ningú) li veu les gràcies, pobre... En fi, com tu dius, parlar de L'extinció podria ser llarg, però, centrant-nos en els personatges que esmentes, et diré que em feia gràcia barrejar en una mateixa història personatges completament ficticis (com el Sr. Chesnutt, una mena d'amalgama entre el diable, el comte Dràcula i el Dr. No, sèrie B total) i d'altres que haurien tingut una existència real, però falsejant o tergiversant les seves biografies per tal de convertir-los, també, en personatges de ficció. El punt estava en buidar-los d'història per tornar a omplir-los de ficció. Això és el que vaig fer amb Robert Julius Oppenheimer, el científic que va dirigir les investigacions sobre fisió nuclear que després van ser utilitzades per construir les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, fet que, efectivament, va consternar profundament Oppenheimer. I també amb els dos Fauré, Gabriel i Sébastien. D'aquests dos personatges em feia gràcia que van ser coetanis, tenien el mateix cognom i els dos eren parisencs, però no tenien cap tipus de relació ni de lligam familiar entre ells. Gabriel Fauré és l'autor del cèlebre Rèquiem, una magnífica obra musical per la qual sempre he tingut una admiració absoluta; i Sébastien va ser, realment, un ideòleg anarquista que va ser empresonat per blasfèmia en haver publicat un pamflet titulat Les dotze vies per a la demostració de la inexistència de Déu. Vaig trobar que representaven molt bé la dualitat entre l'home de reflexió i l'home d'acció, i la coincidència del cognom em permetia tocar el tema del doble i de la identitat personal, que m'interessa molt. I com a, diguéssim, director d'orquestra, hi vaig posar, per descomptat, el Sr. Chesnutt, que és un ésser inhumà dotat del poder de causar la por en els altres, i que, de fet, va ser el fonament i la columna principal de tota la construcció de L'extinció. Un llibre, per cert, que no està tan lluny de Sara i Jeremies com pugui semblar...





Valoració del debat


Pregunta (Carles Renau):

Hola Sebastià, aprofitant que estem en l'últim dia de debat m'he tornat a rellegir alguns missatges. Concretament el que deies que, en gran mesura, ets el Roberto, el Jaume i la Marta. Així doncs, quan dius que les ombres guanyarien si la memòria els fos abolida, és aquesta la teva visió personal? No tinc clar aquí si el que parla és en Jaume o en Roberto perquè l'incís està fet entre parèntesi entre un bloc que parla d'un i un que parla de l'altre. Jo em decantaria per opinar que, els blocs de versos entre parèntesi, són incisos teus, on potser ens deixes entreveure més la teva manera d'entendre la vida, però potser m'equivoco i són incisos del Roberto. Sigui com sigui, ens pots fer cinc cèntims sobre què en penses de la memòria, del record?


Sebastià Alzamora:

Bona tarda Carles, efectivament, els incisos entre parèntesi no corresponen pròpiament a les veus de cap dels personatges, però tampoc exactament a la meva. Es tractaria més aviat de la veu d'un narrador situat al marge de l'acció, però que l'amplia amb comentaris i observacions, una mica a la manera dels cors clàssics, encara que sense tanta vis tràgica ni tanta prosàpia. Més aviat, aquesta veu es dedica a ironitzar sobre el que està succeint, com en aquests versos sobre la memòria. El tema de la memòria també ens pot portar molt lluny, però hi ha una cosa que considero segura, i és que la dignitat dels individus depèn molt del respecte a la memòria i al record, i precisament aquests versos volen fer la caricatura d'una massa de gent que ha renunciat sense resistències a la seva dignitat.




Pregunta (Anna Mollà):

Sebastià, M'agradaria aprofitar la proposta del Sam d'allargar el debat durant aquest cap de setmana i de fer una espècie de valoració general, per fer-te encara una altra pregunta, precisament d'àmbit molt més ampli: Com definiries el gènere poètic? No te m'espantis, em conformaré (només faltaria!) amb els trets principals que creus que té el gènere considerat globalment. De fet, m'he proposat, per al proper exercici que ens demana el Sam, de fer una anàlisi sobre la definició del gènere a partir de les opinions i propostes d'uns quants dels poetes catalans contemporanis (bàsicament els que hem estat llegint en aquesta assignatura), i no podia deixar passar l'ocasió de saber què n'opinaves. Creus que la poesia és una forma de coneixement? d'entendre la realitat? de crear-ne una de paral·lela? un intent de transcendentalitat a partir de la realitat? d'anàlisi de la condició humana? una presa de consciència? un instrument de crítica? un ressò emocional del pensament? un producte estètic?... Moltíssimes gràcies per la teva paciència! Ha estat un luxe tenir-te aquesta desena de dies entre nosaltres.


Sebastià Alzamora:

Anna, d'entrada moltes gràcies per les teves paraules (estic acostumat que em diguin moltes coses, però "luxe" no és una de les més freqüents...). La teva pregunta pot tenir, en efecte, una resposta terroríficament llarga, de manera que intentaré abreujar al màxim per no perdre'm en divagacions. La poesia, com qualsevol llenguatge artístic, és proteica, és a dir, capaç d'assumir totes les formes de la realitat i encara d'inventar-ne de noves, i això fa molt difícil, per no dir impossible, donar-ne una definició exacta. Per tant, pot ser totes les coses que tu suggereixes i moltes més encara. Però jo diria que allò que defineix el gènere poètic, en qualsevol de les seves modulacions, és la seva exigència de portar el llenguatge verbal al límit de les seves capacitats. D'alguna manera la poesia, com a gènere literari, es defineix per la seva relació d'extrema tensió amb la paraula: una relació que es pot resoldre de múltiples maneres, fins i tot innumerables, però que en qualsevol cas sempre acondueix a la reinvenció de la paraula. I, amb ella, de la realitat.




Pregunta (Adrià Creus):

Hola, Sebastià. Jo, com la Marta Serra i crec que com tots, també he anat enriquint la meva primera lectura amb les aportacions teves i de tots. Gràcies per ser tan clar i planer amb nosaltres. Només dir que això de la virtualitat té virtuts i defectes. Els defectes, potser no per tothom però sí per mi, que això del debat epistolar em treu frescor tant a l'hora d'intervenir com a la d'interpretar (sovint amb un gest ens entenem més que amb paraules!). No parlo per tu, Sebastià, com ja he dit, has estat d'allò més entenedor, gràcies. Les virtuts del debat virtual, doncs que ara mateix he pogut repassar les intervencions i n'he pogut fer una darrera lectura que m'ha generat un dubte. Creus que és paradoxal que consideris que: "El benestar no té cap pretensió de text revelat que pugui suggerir idees per a la reforma de la societat occidental, només parla d'uns personatges particulars que viuen fets particulars. Però també crec, com he dit en algun altre lloc, que la dimensió particular ens pot traslladar directament a la general, i que estic convençut que, si hem de viure cap revolució, no serà la de les masses, sinó la dels individus." Si com dius: "només discreparia una mica respecte de la significació de la Marta, perquè no crec que ni ella ni els altres personatges del llibre tinguin gaire càrrega simbòlica ni al·legòrica", em costa d'entendre que diguis: "doncs sí, un dels propòsits del llibre és tocar alguns aspectes de la societat catalana actual". I afegeixis: "no només a la societat catalana sinó també a la societat occidental". Com et deia, creus que aquestes afirmacions resulten contradictòries? O és que deliberadament cerques la paradoxa? És que per això has emprat la poesia i no la prosa en El benestar, per poder deixar obert aquest aspecte? Com ja t'he dit, és per la virtut de la virtualitat que et faig aquesta pregunta. Potser en viu i en directe no l'haguera fet, potser no caldria. Gràcies per tot!


Sebastià Alzamora:

Bona tarda, Adrià, i, abans que res, moltes gràcies a tu per la teva participació al debat! És veritat que la comunicació virtual té les seves limitacions, però això no treu que hagi valgut molt la pena. Pel que fa a les "contradiccions" en què puc haver incorregut amb totes les meves divagacions entre el particular i el general, entre els personatges com a individus i com a components d'una determinada societat, etc., segurament es tracta més d'incapacitat d'explicar-me que de contradicció. Em referia al fet que El benestar és un llibre que desenvolupa un discurs molt més centrat en la concreció, en l'àmbit immediat, que d'altres llibres meus (com L'extinció, per exemple) que parlen més aviat des de l'abstracció. Però aquesta immediatesa de les premisses argumentals no té per què invalidar la possibilitat que se'n segueixin conclusions d'abast més ampli, que és el que intentava amb aquest llibre.




Pregunta (Josep Maria Roquer):

Aprofito la pròrroga addicional caiguda del nostre cel no per marejar més en Sebastià sinó per dir-vos que aquest debat m'ha semblat tot un luxe absolutament enriquidor. Confesso que ja havia llegit El benestar abans de l'inici de l'assignatura. És una dèria que tinc des de fa anys: "les flors naturals", que floreixen cada any per aquestes dates, són la meva debilitat personal i no em puc estar d'olorar-les. Però potser pertorbat per la calitja estival, em temo que el meu olfacte no va estar, aleshores, gaire fi i vaig enviar l'obra a la secció "purgatori" de la meva rudimentària biblioteca mental. Una obra que entenia que calia revalorar, però que d'entrada no em va generar cap especial entusiasme. Amb la segona lectura, la diguem-ne obligatòria, la meva pituïtària va començar a excitar-se: ja m'ensumava que El benestar era un llibre que generava pòsit, que traspuava "suc". Però he dir que les aportacions que s'han realitzat al llarg d'aquests dies i el discurs extremadament diàfan d'en Sebastià m'han obert nous horitzons interpretatius i m'han desvetllat el desig, gairebé peremptori, d'una tercera lectura. I és que aquest debat, a més de posar-me a l'abast noves i ignotes fragàncies exquisides, m'ha obert els ulls a aspectes ben diversos. N'apunto només alguns: ara sóc més conscient que mai, per exemple, de la pluralitat de lectures que suporten les bones obres, sempre obertes a noves significacions (aquí la connivència d'en Sebastià ha estat proverbial); però també se m'ha fet especialment evident el gran bagatge cultural, no sempre visible amb tota la seva extensió, que invariablement ha de tenir tot bon escriptor; o també, m'he assabentat de petits detalls apuntats com ara la ductilitat que pot tenir, dins d'una obra, una mateixa metàfora (per exemple, la del famós os de sèpia). I, encara, per què no dir-ho, aquest debat m'ha ensenyat també a desmitificar determinades interpretacions crítiques, excessivament tancades, amb les quals, nosaltres, lectors ara ja gairebé preprofessionals de poesia, no hi hauríem, de cap manera, de combregar. Per tot plegat i per molt més, benaventurat siguis, Sebastià!


Sebastià Alzamora:

Amén, Josep Maria, i que les benaventurances recaiguin totes sobre tu també! Ara fora bromes, m'alegra molt saber que la teva opinió sobre El benestar ha anat variant (i a millor) amb les successives lectures, i t'agraeixo ben de cor que expressis els teus punts de vista amb franquesa, perquè aquest sí que és un luxe que els escriptors rares vegades tenim a l'abast. Un agraïment que, of course, he de fer extensiu a tota la resta de participants al debat: espero que el que us he explicat durant aquests dies us hagi pogut ser d'alguna utilitat, però el que és segur és que per a mi, tot el que m'heu comentat vosaltres em serà molt valuós. Moltes gràcies!




Pregunta (Joaquim Lluís Sanchis):

Moltes gràcies, ha estat tot un plaer haver estat amb vosaltres durant tots aquests dies. Gràcies als teus aclariments sobre les diferents intervencions que hem realitzat, a més a més dels teus aprofundiments, m'han servit per aclarir-me i entendre millor el llibre. Al principi em va costar molt d'entendre el llibre i vaig haver de rellegir-lo moltes vegades, però gràcies a aquestes intervencions l'he anat comprenent. El benestar s'associa a un punt de vista determinat, a un sentit de l'humor una mica transgressor. El benestar perquè és el nom que té la societat en què vivim i, per tant, també la societat en què els personatges del llibre. Són gent que ha nascut i crescut en aquesta societat creient en una sèrie de fites i seguretats. I en arribar a l'edat adulta, veuen a nivell individual com tot aquest cotó fluix que els envolta desapareix. No és un llibre trist, perquè no són gent en absolut acabada, únicament passen un mal moment. Moltes gràcies.


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies!




Pregunta (Joana Alba Cercós):

Gràcies, Sebastià, per haver-nos donat claus de lectura i suggerir-nos i plantejar-nos qüestions que d'antuvi no hauria sabut descobrir d'El benestar. Penso que ha estat tot un privilegi per nosaltres aquesta proximitat i bona disposició que has tingut en tot moment, des de l'altra banda de la pantalla, per ajudar-me a ser menys profana en el món de la poesia.


Sebastià Alzamora:

Moltes gràcies a tu, Joana! Com deia fa un moment al Josep Maria, espero que el debat hagi estat interessant per a vosaltres, però en tot cas, després d'aquesta experiència segur que jo sóc una mica menys ase. Ha estat un plaer!




Pregunta (Joaquim Baudell):

En aquest debat he après que la visió del poeta i la del lector no estan tan allunyades, encara que siguin radicalment diferents. Després d'haver vist que el poeta deixa molt de sí mateix en l'obra sense renunciar a ser un narrador que es mira els seus personatges en la distància, el lector pot aprendre molt de la vida actual, de la societat que el poeta vol mostrar, marcant-nos que la poesia no és entelèquia o tècnica sinó joc, vida; així podem sentir-nos feliços o lluitadors o desesperats o ingenus o estúpids o escèptics, sentir-nos déus o petits personatges maltractats i provar d'agafar el peix estrany de la vida, tant si hi assolim un plaer masoquista o sàdic, o el perplex plaer de la frustració, perquè... després de nosaltres qui ens vindrà a dir si hi ha quelcom més que ombres? (Potser M. i A...) Perquè l'arribada és la fi del plaer del camí, per això em sap greu que s'hagi acabat aquest fruir el debat. Per això, tot i donar-te les gràcies pel diàleg, apreciat poeta, constato la porcada de veure'l acabat, si hi ha joc i gresca serà el caminar amb més llibres i articles teus.


Sebastià Alzamora:

Tens tota la raó, Joaquim, això que el debat s'acabi és una senyora porcada (ei, però gràcies per la pròrroga!)... La vida n'és plena, de porcades, però no desesperem, perquè, com sàviament suggereixes, segur que M. i A., o algú altre amb unes penques semblants, ens mostrarà el recte camí de la salvació i la felicitat plenes. Que la poesia ens salvi dels predicadors i de les seves letals bajanades! Segur que hi haurà més ocasions de trobar-nos; mentrestant, moltes gràcies a tu també.




Pregunta (Oriol Sabaté):

Sebastià, gràcies per haver compartit amb nosaltres aquests dies i haver-nos permès el mutu intercanvi de visions del teu poemari. Jo, des de la primera lectura, ja vaig fer allò que ens deies que t'era tan útil (posar-te al lloc del lector) però jo ho vaig fer a l'inrevés i em vaig posar al teu. Mercès a les teves intervencions i a les de tots els meus companys però, he pogut copsar algun nou punt de vista i expandir-ne algun de propi. En ser un relat, la història era difícil que se'ns escapés però per molta gent "el significat" d'un poema continua sent molt important. En la meva darrera intervenció voldria fer-te la pregunta del milió: la poesia s'ha d'entendre? És feta per entendre's? Hi ha una lectura única? Gràcies un altre cop.


Sebastià Alzamora:

Bona tarda, Oriol, i abans que res, moltes gràcies a tu! Trobo molt interessant el teu esforç d'adoptar el punt de vista de l'autor (en aquest cas, un servidor) perquè penso que una de les grandeses de la literatura consisteix precisament a permetre, i a propiciar, la visió d'una mateixa realitat (la de l'obra literària) des de perspectives inèdites, que en principi no teníem previstes. En gran part, això que sempre repeteixo sobre la literatura com a desafiament, com a agent que posa en qüestió les certeses establertes, té a veure amb aquesta multiplicitat de punts de vista, i per tant de lectures, que tot text literari porta implícit. I a la vegada, això mateix em serveix per respondre a la teva pregunta sobre l'existència d'una única lectura. És evident que tal cosa afortunadament no existeix, de manera que (enllaçant amb l'altra part de la teva pregunta) no crec que la poesia sigui per entendre-la, sinó més aviat per comprendre-la. Pot semblar una distinció molt llepafils, però vull dir que no es tracta de "desxifrar-la", com si es tractés d'un criptograma de la secció de mots encreuats, sinó d'assumir-la com una experiència que passa a formar part de la pròpia vida. La poesia, i l'art en general, quan són vertaders, no es limiten a oferir productes acabats perquè els contemplem passivament, sinó que el que ens ofereix són experiències que vénen a modificar, per bé, la nostra vida. En una paraula: llegir poesia és una experiència, tan intensa i tan real com ho puguin ser el menjar o el sexe. I, per descomptat, cadascú assumeix i incorpora aquestes experiències a la seva manera. En tot cas, els beneficis que cadascú en tregui dependran molt (com amb el menjar i amb el sexe, també) del grau d'implicació i de llibertat personal amb què s'enfronti a l'experiència en qüestió.




Pregunta (Carles Renau):

Ha estat un plaer gaudir amb tots vosaltres, companys i companyes, Sebastià i Sam, d'un debat interessant, els fils del qual per moments se m'escapaven ja que és molta la informació subministrada i en Sebastià ens ha deixat unes bones pinzellades sobre intertextos que podem anar aprofundint pel nostre compte. M'agradaria que aquest comiat fos simplement un fins aviat, que hi hagueren més espais, tant a internet com a fora, on poguérem debatre de tots aquests temes sense elitismes i sense sectarismes, i tornàrem a coincidir, no solament un poeta merescudament premiat i reconegut i una classe d'universitat, sinó tot tipus de gent interessada en parlar-ne i tot tipus de gent que escriu. Perquè, si una cosa crec que hauria d'aspirar a assolir la poesia és arribar a tothom, al màxim de gent que n'estigui interessada. Per això s'haurien de crear els ponts necessaris. Per què la música agrada a tothom, independentment que a cadascú li agradi un determinat estil? Per què la poesia sembla que sols sigui d'elits? A mi és la impressió que em fa. No estem enfront de dues disciplines artístiques? És l'una, que agrada a més gent, més perfecta que l'altra? La majoria de gent escoltem música sense, potser, tenir-ne la més mínima idea de com ha estat feta, sense saber del seu ritme, dels instruments que hi sonen, etc. Per què la poesia, en canvi, sembla ser que sí que demana aquest esforç extra? És per això que la gent és en principi reticent a entrar-hi? Un exemple d'això és el que passa a l'aula de teoria literària II; la consultora ens ha proposat escollir entre una narració i un poema per tal de comentar-los, i la majoria han escollit la narració. I això que som estudiants. La gent que llegeix per divertir-se, per passar una bona estona, per créixer per dins, suposo que encara és més reticent que els estudiants a l'hora d'escollir entre la ficció i la realitat, i d'entre la ficció, la narrativa és la que consumeix la gran majoria de gent. Un altre exemple: els premis literaris milionaris oferts a obres de narrativa, i molt més modestos els de poesia. Què passa amb la poesia? Què en penseu? No voldria, tampoc, semblar catastrofista, però són moltes les raons que em porten a pensar així. Potser intentar arribar a més gent no importa?


Sebastià Alzamora:

Bona tarda Carles! I, tal com vinc dient a la resta d'amics de la casa, moltes gràcies a tu! Estic força d'acord amb les observacions que fas sobre la, diguem-ne, acceptació social de la poesia. Segurament, com tu dius, pesa encara una idea excessivament solemne sobre el gènere, que dissuadeix molta gent de la possibilitat d'aproximar-s'hi amb la naturalitat amb què sí ho fan en relació a d'altres llenguatges artístics. Però jo també ho miro d'una altra manera: que la poesia sigui minoritària té com a contrapartida que també és lliure de les pressions comercials i mediàtiques que moltes vegades distorsionen móns com el del cinema, la música o la mateixa narrativa. I, la veritat, a mi ja m'està bé que persisteixi un reducte artístic, ni que sigui un, en què la gent que s'hi mou, encara que sigui poca, no ho faci per cap més motiu que la seva pròpia convicció. En fi, ja veus que, quan vull, també puc ser tan possibilista com calgui... I bé, no sé si això s'acaba definitivament aquí. Si és així, deixeu-me reiterar una vegada més el meu agraïment per aquest plaer que ha estat dialogar amb vosaltres aquests dies. Espero de veritat, com diu el Carles, que tinguem ocasió de continuar-ho d'alguna manera, somewhere, some day... Una forta abraçada a totes i tots!






Enllaços relacionats:

LLETRA. Espai virtual de literatura catalana de la UOC
http://www.uoc.edu/lletra/
Selecció de poesia catalana
http://www.uoc.edu/lletra/especials/folch/
Col·loqui virtual amb Narcís Comadira
http://www.uoc.edu/lletra/articles/comadira1102.html
Col·loqui virtual amb Francesc Parcerisas
http://www.uoc.edu/lletra/articles/parcerisas0204.html
Balanç poètic de 1999, per Sebastià Alzamora
http://www.uoc.edu/lletra/articles/alzamora1201.html
Estudis de Filologia Catalana de la UOC
http://www.uoc.edu/web/cat/launiversitat/estudis/filo_estudis.htm
Barcelona poesia
http://www.bcn.es/barcelonapoesia/main.html


Si vols citar aquest document, pots fer servir la següent referència:

Col·loqui virtual amb Sebastià Alzamora [col·loqui en línia]. UOC. Lletra [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/lletra/articles/alzamora0205.html> 

[Data de publicació: 16 de febrer de 2005]


SUMARI
Sobre El benestar
Les influències d'El benestar
Ironia, sarcasme i sàtira
La Barcelona d'El benestar
Literatura i moral
La provocació
L'amor i el mal com a temes centrals de la literatura
El que perdura ho funden els poetes
Narrativa en vers
Les influències del cinema i de la música moderna
Els personatges d'El benestar
La forma en poesia
Els imparables
El benestar i la societat actual
L'extinció
Valoració del debat