Digníssimes autoritats, senyores i senyors,
És un alt honor el fet d'haver estat convidat a confegir el resum de
l'activitat poètica durant l'any 2001. I ho faig profundament emocionat pel
record de complir exactament el mateix encàrrec l'any 1989 davant Maria
Aurèlia Capmany, que presidia l'acte. També he de confessar que dos records
més em commouen en parlar de poesia avui davant vostès: el record de la
pèrdua recent dels gran poetes i traductors Segimon Serrallonga i Marià
Villangómez Llobet.
Hauran vist vostès que m'he referit a la meva tasca restituint el seu
nom original de resum de l'any poètic, que, amb el pas del temps, va
quedar substituït per balanç de l'any poètic. Per mi, tot i que sóc fill
de comerciants i hauria d'inclinar-me pel mot balanç, la paraula resum
em sembla més adequada per descriure el meu encàrrec perquè implica la tria,
la valoració i la descripció succinta dels esdeveniments més excepcionals
que s'han produït al llarg de tot un any en el món de la poesia.
En termes generals, d'entrada, podem qualificar l'any 2001 d'un any
poètic extraordinari pel sol fet que s'han publicat alguns llibres
absolutament imprescindibles i un nombre elevat de llibres francament bons.
Ara bé, aquest enlluerament inicial no ens ha privar de veure les mancances
profundes que simultàniament es detecten en el panorama poètic.
Justetament, com diuen els valencians, el nostre itinerari per l'any
2001 comença amb una mancança d'aquestes: el poc interès que ha suscitat
l'edició i estudi i/o traducció dels clàssics de la poesia antiga. En
aquest punt cal recordar que una literatura ha de progressar en tots els
fronts alhora per ser una literatura sana. Deixar arraconats els clàssics
antics tindrà uns efectes negatius a la llarga perquè una literatura que
s'alimenta exclusivament de productes de la temporada sempre s'acaba tornant
anèmica.
Ara bé, per sort nostra, no tot està perdut en aquest apartat pel fet
que han aparegut al llarg de l'any dues obres de gran relleu. Em refereixo,
en primer lloc, a la magnífica edició facsímil i bilingüe, a cura de Xavier
Abraham, de la versió inèdita del 1933, de la chante-fable medieval
anònima Aucassin et Nicolette, feta per Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Recordem que aquesta magnífica versió, publicada a la col·lecció Tià de Sa
Real de Sa Nostra, sota la direcció de Pere Rosselló Bover, és parcial
perquè Rosselló-Pòrcel va traduir només els fragments en vers, a l'espera
que el seu amic Salvador Espriu versionés els fragments en prosa.
L'altra obra que s'ha d'esmentar en aquesta categoria és el llibre de
Josep Piera sobre Ausiàs March, publicada per Edicions 62 sota el títol Jo
sóc aquest que em dic Ausiàs March. Cal destacar la monografia de Piera,
un collage amb elements de biografia, assaig i novel·la, perquè significa
la plena assumpció d'un clàssic antic per part d'escriptor contemporani en
actiu. Com a contrapes natural entre l'establishment acadèmic i la
comunitat literària és essencial per la literatura catalana que els autors
contemporanis assumeixin els seus clàssics, perquè, d'altra manera, es
continuarà produint el segrest actual dels clàssics per part dels filòlegs.
Imagineu-vos, a més, el plaer que significaria poder llegir un llibre de
Palau i Fabre sobre Bartomeu Rosselló-Pòrcel, un de Bartomeu Fiol sobre
Salvador Espriu, un de Lluís Solà sobre Joan Maragall, Feliu Formosa sobre
Agustí Bartra o Enric Sòria sobre Vicent Andrés Estellés.
Pel que fa als clàssics moderns i contemporanis, afortunadament, la
situació és totalment de signe contrari! En definitiva, podríem qualificar
l'any d'annus mirabilis perquè s'han fet aportacions absolutament
indispensables, entre propostes originals, rescats de poetes relegats a
l'oblit i llacunes a la tradició que s'han omplert per fi. Anem a veure una
selecció dels llibres més destacats.
Per començar, Isidor Cònsul, des d'Eumo Editorial i Proa,
respectivament, ha disparat el tret de sortida de l'Any Verdaguer amb la
publicació de l'edició crítica de Sant Francesc (Obra completa, 15) i
una antologia general de la poesia verdagueriana sota el títol d'Els
bordons de l'arpa (Les Eines). Aquests dos llibres són modèlics perquè a
Sant Francesc hi ha noves maneres, més vives i més interessants, de fer
edicions filològiques mentre Els bordons de l'arpa demostra tres quarts
del mateix en el terreny de la divulgació de qualitat.
Per la seva banda, la Fundació J. V. Foix (1893-1987), en col·laboració
amb Edicions 62, han seguit el saníssim costum de felicitar les festes de
Nadal amb una proposta ben curiosa: un llibre de Foix acompanyat d'un CD
que recull la seva veu llegint els textos triats. Enguany, Els veïns del
meu carrer, així es diu el llibre, és una mostra de tretze poemes en prosa
recitats pel mateix J. V. Foix, i l'edició es veu enriquida per versions
castellanes dels textos fetes en el seu dia per Enric Badosa, Jaume Ferran i
Juan Ramón Masoliver.
Encara que tècnicament el 2002 sigui la data exacta del centenari del
naixement de Carles Fages de Climent (1902-1968), les celebracions van
començar de facto l'any passat amb la reedició del llibre Poema dels Tres
Reis, fins ara perdut entre els plecs del temps, a Brau Edicions, amb un
pròleg esplèndid d'Enric Casasses. Encara que estigui tècnicament fora del
marc cronològic d'aquest discurs, deixin-me esmentar l'edició conjunta dels
arxifamosos Epigrames (Brau Edicions) que acaba d'aparèixer. A més, un
gest absolutament insòlit entre nosaltres, a finals de l'any 2001 Jaume
Vallcorba i Quaderns Crema agafaran el relleu i ens prometen tot un programa
d'edicions i reedicions tan urgents, que inclourà obres essencials de la
literatura catalana com ara Les bruixes de Llers, la Balada del sabater
d'Ordís, Sonets o Somni de cap de Creus. Suposo que no cal ni
subratllar la importància d'aquesta recuperació.
Pel que fa a l'edició de clàssiques catalanes, per ressuscitar el nom
de la gran col·lecció que es publicava des d'Edicions laSal, s'ha omplert
una llacuna important en editar la breu però intensa i intel·ligent obra
poètica d'Anna Maria Saavedra (1905-2001), amb un estudi introductori i
aparell crític a cura de Pilar García-Sedas. L'edició també recull escrits
de Vinyet Panyella i Antoni Sabaté Mill, i una càlida evocació de l'autora
feta per un coetani seu, Miquel Batllori. Aquest llibre és una coproducció
entre Ramon Nadal Editor, de Vilafranca, i la Biblioteca Nacional de
Catalunya. I deixin-me aprofitar aquesta ocasió pública per reconèixer, com
a escriptor, els molts esforços que està fent l'actual directora de la
Biblioteca Nacional de Catalunya per integrar aquesta institució activament
en el sistema literari del país i en la vida literària del país.
Sense cap mena de dubte, un dels esdeveniments més esperats i més
celebrats de l'any poètic 2001 ha estat la publicació de l'Obra poètica
completa de Joan Vinyoli (1914-1984) a l'extraordinària col·lecció de
Clàssics Catalans d'Edicions 62, amb el suport de la Diputació de Barcelona.
A partir d'aquesta magnífica edició a cura de Xavier Macià no hi haurà més
excuses possibles per no reconèixer Vinyoli com un dels valors absoluts de
la tradició lírica catalana contemporània.
També enguany Josep Palau i Fabre (1917), en conxorxa alquímica amb
David Castillo, ens ha ofert una sorpresa deliciosa a Edicions Proa. Es
tracta de Les veus del ventríloc, subtitulat Poesia de teatre, que
recull fragments autònoms i d'alta concentració lírica extrets de la seva
nodrida obra dramàtica. En definitiva, amb tot el dret del món, Palau
reclama l'estatus d'obra lírica pel seu teatre. Algun dia, quan l'acadèmia
i la crítica d'aquest país es devetllin, s'adonaran que tota la producció
literària de Palau (teatre, assaig, narrativa i, fins i tot, les traduccions
i les obres sobre Picasso) són projeccions diverses i múltiples de la seva
veu poètica establerta definitivament, ara fa justament 50 anys, amb la
primera edició de Poemes de l'Alquimista.
Francament, cal felicitar Edicions Proa per la tasca que han fet al
llarg del 2001 de cara a l'edició de clàssics contemporanis. Han recuperat,
en un sol volum, ben elegant, tota l'obra de Bernat Meix (és a dir, de José
María de Martín, 1920) sota el títol El clam a l'erm. Opera omnia.
Dissortadament, però, aquesta edició no ha tingut el ressò que es mereixia
perquè es tracta d'un dels poetes irònics i satírics més importants de la
modernitat, juntament amb Pere Quart i Salvador Espriu.
Amb la col·laboració del Centre Català del PEN, Proa ha editat Postals
no escrites de Felícia Fuster (1921). El recull de Felícia Fuster,
integrament dedicat al haikú, és d'una extraordinària subtilesa i capacitat
de penetració en l'enigmàtic i suggerent món de la cultura japonesa
tradicional. De fet, Postals no escrites és l'acostament a la cultura
japonesa més ajustat que existeix a la poesia catalana moderna i
contemporània.
Com el seu coetani Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas (1924) també
ens ha sorprès amb un llibre nou!, justament quan tothom creia que havia
emmudit. L'any 2000 ens va sorprendre amb Cor meu, el món i l'any passat
amb L'enlluernament, al cap del carrer, que, sincerament, hem de situar
entre les millors creacions del poeta. Pel que es veu, la pressió
ineludible del pas del temps ha tocat una profunda vena poètica en el nostre
poeta. Que duri!
Ara bé, pel que fa a recuperacions de clàssics contemporanis, l'esforç
més important que ha fet Proa enguany ha estat, indubtablement, l'edició del
darrer volum d'obra reunida de Bartomeu Fiol (1933), Canalla lluny de
Grècia, i el primer volum d'obra reunida de Lluís Solà (1940), De veu en
veu. Aquests dos llibres són clarament dues obres mestres i estan
destinats a obligar l'acadèmia i la crítica a canviar la seva visió de
conjunt de la poesia catalana moderna. I el més trist dels dos casos és que
els dos poetes ja existien però la falta de curiositat i la desídia els va
relegar a la categoria de marginals. Celebro, doncs, que d'ara endavant,
gràcies a la projecció adequada, seran poetes centrals en el cànon.
Per la seva banda, Pagès Editors de Lleida, ha publicat el darrer
poemari de Feliu Formosa (1934), un llibre d'impasse com fa el poeta de
tard en tard mentre reflexiona en profunditat i es reorienta com a creador.
Davant aquest bon llibre, només puc preguntar, exclamant-me: ¿Quants anys
més hauran de passar abans que tothom se n'adoni que Feliu Formosa és un
poeta de primeríssima magnitud?
Quan passem de la categoria de clàssics contemporanis a la categoria de
poetes contemporanis destacats veiem clarament que la tendència general de
l'any continua aplicant-se, és a dir, que la collita de l'any 2001 ha estat
francament memorable. Anem a comprovar-ho.
Joan Fuster va abandonar la poesia, entre altres raons, perquè creia que
la gran poesia es feia als anys de joventut de l'autor. No estic totalment
d'acord amb el mestre de Sueca perquè tinc proves positives en el sentit
contrari, com ara, el darrer llibre de Jordi Pàmies (1938), Narcís i
l'altre, publicat per Edicions 62/Empúries i premiat a Girona amb el Miquel
de Palol. Sens dubte és el llibre més clos i contundent de l'autor fins
ara.
Un cas semblant és el de Carles Hac Mor (1940), que ens ha donat el seu
brillantíssim i pluralíssim Fer safor a la col·lecció Jardins de
Samarcanda de Cafè Central. Sincerament, espero que el vell refrany, A la
tercera va la vençuda, sigui certa perquè voldrà dir que ara, amb Fer
safor, va la tercera després de S'ha rebentat l'hospici (1992) i El
desvari de la raó(1995), i aquest poeta extraordinari rebrà l'atenció
crítica que es mereix.
El no gens pròdig poeta Jordi Domènech (1941), en col·laboració amb el
pintor Albert Novellon, ha publicat Vine, Venusvenècia a l'aigua en edició
privada amb el patrocini de l'Ajuntament de Terrassa. Aquest bellíssim
recull, tant des del punt de vista literari com del plàstic, utilitza
Venècia com un pretext poètic i pictòric per plantejar la paradoxa profunda
de la vida i l'art humà: ens realitza i ens destrueix, és a dir, que ens
constitueix i significa, alhora, la nostra desfeta.
Parlant de llibres de circulació restringida, també hem de citar
L'àmbit de la memòria (Fundació Pere Simón, Olot) de Joan Mercader (1932). L'obra poètica de Mercader ve de lluny però en els darrers anys, a partir
d'un retorn a la seva ciutat natal, Olot, ha anat guanyant notablement en
força lírica.
Antoni Clapés (1945), amb Llavors abandonaries Greifswald (Emboscall
Editorial), també ha prosseguit la seva obra d'elaboració tan lenta com
perfecta. Es tracta d'un llibre molt plural a nivell formal que combina un
delicat lirisme amb una gran profunditat conceptual.
Pere Gimferrer (1945) ha trencat el seu silenci de cinc anys per
oferir-nos El diamant dins l'aigua (Columna), un brevíssim recull de
vint-i-un poemes curts, estructurats en quatre parts, encapçalats per un
poema més llarg que dóna títol al conjunt. Tot i que el volum peca de
prematur conté algunes de les millors composicions del poeta.
Per celebrar els seus cinquanta anys i els cinquanta números de la
col·lecció de poesia que coediten Edicions 62 i Empúries, Enric Casasses ha
tret, Canaris fosforescents, el seu brillant recull de cinquanta-tres
poemes en prosa amb estirabot. Feia temps que no apareixia a l'horitzó de
la lírica catalana un volum de poemes en prosa tan trencador i suggeridor de
nous camins.
La poesia a Mallorca està doblement d'enhorabona pel que fa a autors
destacats. En primer lloc, tenim la recuperació del poeta Damià Pons i Pons
(1951) amb el volum d'obra conjunta, Els mapes del desig, publicat per
celebrar els cent números de l'emblemàtica col·lecció La Balenguera
d'Editorial Moll. A més, el darrer apartat del llibre, Rastres, aplega
poemes inèdits, que donen testimoni que el nostre poeta continua en actiu
com a poeta. I en segon lloc, tenim un nou recull de Miquel Mestre (1951),
El foc del glaç (Moll; Premi Ciutat de Palma). Aquest nou recull
significa el retorn de Mestre al món de l'edició comercial. Mestre, amb la
seva extraordinària senzillesa i autenticitat és un poeta ja madur, que està
emergint amb molt força. En definitiva, caldrà seguir de la vora la
trajectòria d'aquest poeta.
A l'igual d'Antoni Clapés, Víctor Sunyol (1955) ha optat per Emboscall
Editorial, una editorial alternativa on tots els llibres es fan a mà, per
projectar les seves darreres obres. L'any passat Sunyol ens va sorprendre
(ja ens té avesats al fet que cada nou llibre és un nou punt de partida) amb
Lowely pore, una esplèndida col·lecció d'Oulipos. Amb els seus punyents i
graciosos jocs d'intertexualitat ens demostra la importància del joc en la
literatura i la importància de relectures de la tradició.
Maria Rosa Font i Massot (1957) i Gabriel Planella (1958) han editat
llibres nous, Aigua llunyana (Viena) i Mescal (Proa), respectivament.
Tant la carrera de Font com la de Planella dibuixen una clara i pronunciada
línia ascendent, coronada pels dos esplèndids llibres que acaben d'editar.
L'extraordinària qualitat poètica d'Aigua llunyana i Mescal ens donen el
dret d'esperar molt d'aquests dos autors en el futur.
I, per tancar aquesta secció del resum, voldria esmentar El silenci
(La Magrana) on Carles Duarte (1959) continua la seva recerca en el camp del
poema llarg, aquesta vegada entorn de la figura del pensador neoplatònic
Plotí.
Seguint l'infal·lible fil cronològic, ara arribem a la poesia d'autors
més joves. Aquí s'observen tres tendències ben marcades. En primer lloc,
tenim els autors que han publicat obres fonamentals a la seva producció i a
la poesia catalana. Aquest és el cas de Sebastià Alzamora amb Mula morta
(Proa), Hèctor Bofill amb La revolució silenciosa (Proa), Lluís Calvo amb
Omissió (Llibres del Segle), Com un persa (Tàndem) de Manuel Forcano i
Isidre Martínez Marzo amb Sense mi (Edicions de la Guerra). Amb aquests
autors caldrà que deixem de banda actituds paternalistes i els acceptem
obertament com a valors ja consolidats. A tall d'exemple, deixin-me dir que
clama al cel el fet que un llibre del nivell de La revolució silenciosa
d'Hèctor Bofill hagi tingut tan poc ressò o un poeta de la talla d'Isidre
Martínez Marzo sigui pràcticament un desconegut entre nosaltres.
Després tenim els autors que han afegit discretament una nova obra a la
seva producció, com ara Ambaixador d'un país inexistent (Lleonard
Muntaner) d'Albert Herranz, Breviari de la cendra (Moll) de Pere Joan
Martorell, Oasi breu (Tàndem) de Josep Lluís Roig, Les hores salvades
(Proa) de Amadeu Vidal i Bonafont o El calostre de la vida (Lleonard
Muntaner) d'Àlex Volney. Una menció a banda es mereix El desgel de la
memòria (Capaltard) de Lluís Servera i Sitjar, que ha significat una
reorientació sobtada i encertada de la seva carrera. I, finalment, tenim
noves veus que s'incorporen ara a la poesia com Jordi Joan amb L'alè
d'Ariadna (Edicions 62/Empúries) o Vicent Tur amb Nosa (Moll).
El panorama de les traduccions de poesia no ha estat tan desolador com
altres anys, tot i que estem ben lluny de tenir una situació normal i
estable. Caldria que les institucions, les universitats (és a dir, els
departaments de filologia estrangera i les facultats de traducció i
interpretació) i les editorials fessin junts esforços sostinguts i ben
programats.
Amb De Leopardi a Ungaretti. Un segle de poesia italiana Proa ha fet
una gran contribució a sistematitzar el nostre coneixement de l'italianisme
català modern. El nodrit volum esmentat, a cura de Gabriella Gavagnin, és
una mena antologia general de la poesia italiana entre 1820/30 i 1920/30,
que conté un treball de recerca complet sobre els traductors històrics de la
lírica italiana. Només hem d'esperar que Proa s'animi a continuar la sèrie
amb altres literatures nacionals.
Per la seva banda, Josep Ballester i Enric Salom han volgut commemorar
els vint-i-cinc anys de la mort de Pier Paolo Passolini amb una cenyida
antologia de la seva obra poètica, El plany de l'excavadora (Bromera).
Edicions 96, amb la col·laboració de l'Ajuntament d'Almussafes, han
inaugurat una nova col·lecció de plaquettes, Razef, diligentment dirigida
per Isidre Martínez Marzo, que té la particularitat d'anar alternant la
publicació de traduccions d'autors pocs coneguts a la literatura catalana i
la publicació d'obres originals d'autors joves, nous o poc divulgats. De
moment, han aparegut quatre números on trobem dues versions poètiques:
Viatge de Maria Luisa Spaziani, traduïda per Josep Lluís Roig i Angoixa
del gran poeta polonès Tadeusz Rózewicz, en la versió Josep-Antoni Ysern.
Antoni Clapés finalment ens ha permès conèixer, reunides en un volum
titulat Metamorfosi del silenci (Cafè Central), les seves magnífiques
versions de la poesia de Pietro Civitarreale. De fet, es tracta d'una
antologia panoràmica de la poesia d'aquest autor florentí escrita entre 1955
i 1997.
Miquel Desclot ha volgut recordar el centenari del naixement de Jacques
Prévert amb Preversions (Proa), una curiosa tria antològica de l'autor
parisenc. Amb aquesta traducció Desclot ha sortit del seu encasellament
habitual de traductor de clàssic antics.
Anna Montero i Bosch, per encàrrec de Proa i el Centre Català del PEN,
ha traduït una extensa antologia de la poesia del Quebec, Poetes
quebequesos. Aquesta antologia és alliçonadora pel que fa a la
versatilitat de la traductora per adaptar-se a les particularitats de
cadascuna de les veus que versiona.
A cavall entre el món de la literatura francesa i anglo-saxona, ens ha
arribat Poemes i mirlitonades (Edicions 62/Empúries) de Samuel Beckett,
traduït del francès per Maria del Mar Díaz i Amat. Seria bo repetir aquesta
experiència de traducció fins a tenir tota l'obra poètica de Beckett en
català des del francès i/o l'anglès!
Plenament inserit en el món de la poesia anglo-saxona, però amb molts
contagis de la poesia francesa, tenim el poeta de Nova York John Ashbery,
que finalment ha estat incorporat a la literatura catalana per Melcion Mateu
i Adrover. Dic finalment perquè ja fa més d'un quart de segle que Ashbery
és considerat un dels poetes vivents més rellevants del món. I tenim la
immensa sort que Mateu ha començat la casa pels fonaments, és a dir, per
Alguns arbres (Edicions 62/Empúries), el primer poemari d'Ashbery. I aquí
hem de felicitar públicament els responsables de la col·lecció de poesia
d'Edicions 62/Empúries pels extraordinaris esforços que han fet darrerament
en el camp de la traducció de poesia. Tant de bo que totes les editorials
seguissin el seu exemple!
També, en el capítol de traduccions de poesia, hem de parlar de Bandera
negra. Antología personal (Sial Ediciones) i En tierra de nadie. Poesía
1981-2000 (Ayuntamiento de Málaga) de David Castillo. Els dos llibres, el
primer una tria de poemes feta per l'autor i el segon una antologia dels
llibres de l'autor, es basen en traduccions fetes per diversos d'escriptors:
Albert Balasch, Ada Castells, Jordi Virallonga i el mateix David Castillo.
Quina llàstima que aquests dos llibres, tan acurats, no serviran d'exemple a
l'hora de sistematitzar les relacions entre la poesia catalana i
l'espanyola.
Ara bé, la traducció-revelació més important de l'any ha estat, sense
cap mena de dubte, Clavats a la carn del món, una antologia general de la
poesia d'Iehuda Amikhai, traduïda per Manuel Forcano. Forcano no tan sols
ens ha obert les portes de l'obra d'un dels grans poetes universals del
segle XX, sinó que també ens ha obert les portes a la gran tradició lírica
que hi ha al darrere. Tots els autèntics lectors de poesia hem contret un
deute important amb Manuel Forcano.
Un altre lloc on la qualitat sòlida de la producció de l'any 2001 cau en
picat és en el terreny dels estudis i assaigs sobre poetes i poesia. És una
autèntica pena constatar que una tradició poètica tan rica i plena no
susciti prou interès per part dels estudiosos i els crítics. Altra vegada,
les institucions, l'acadèmia i les editorials haurien de traçar un pla per
omplir aquest buit tan dramàtic.
Tot i així, hi ha cinc obres que són dignes d'esment. El centenari del
naixement de Tomàs Garcés ha deixat una modesta biografia d'Albert Manent,
Tomàs Garcés, entre l'avantguarda i el noucentisme (Edicions 62) i una
petita monografia de diversos autors, Centenari Tomàs Garcés (1901-2001),
produïda per la Institució de les Lletres Catalanes. Dit sigui de passada,
més aviat en forma de queixa amarga, que els vint-i-cinc anys de la
desaparició de Clementina Arderiu no van atreure la més mínima atenció.
Després tenim l'extraordinari recull de textos diversos, El llambreig en la
fosca (Institut d'Estudis Eivissencs), on l'autor, Marià Villangómez, ens
explica, des d'òptiques diferents, aspectes crucials de la seva poètica i la
creació poètica en general. I, finalment, hem de parlar del nodrit número
especial que la revista Reduccions, sota la direcció de Lluís Solà, va
dedicar a Segimon Serrallonga i la seva obra.
Aquesta falta conspícua d'estudis sobre poesia i poetes, ens remet a un
problema de més gran abast: la falta de correspondència entre la
importància social real de la poesia i les xifres de vendes de llibres de
poesia. La societat està àvida de poesia però, en principi, no llegeix
llibres de poesia. La poesia ha caigut de la programació de la tele, la
poesia s'ha convertit en una autèntica reserva d'indis als suplements de
llibres, amb la feliç excepció de l'Avui, on les pàgines de llibres estan
dirigides per un poeta, etc. Què està passant? És molt senzill, però ningú
no vol afrontar la veritat.
En primer lloc, el sistema educatiu no està formant nous lectors de
poesia sinó que els està dissuadint. En segon lloc, les editorials
descaradament prioritzen la narrativa en clar detriment de la poesia, tot i
que dubto molt seriosament que les estibes de novel·les que es publiquen al
cap de l'any tenen tanta sortida comercial com diuen! I, en tercer lloc,
les institucions, amb l'excepció de l'Ajuntament de Barcelona, fan poquíssim
per promocionar la lectura de poesia.
El creixement espectacular de pàgines web dedicades a la poesia
(Il·lustració Poètica Metropolitana-Continental, Mag Poesia,
Nopotsermentida, Rialc, etc.) i el sobtat retorn de discos de poesia, amb o
sense música (Fundació ACA, Picap, Zamfonia, etc.) són una clara indicació
de la necessitat que la societat té de la poesia. I pensar que les escoles,
la universitat, les associacions, les mateixes editorials i moltes
institucions hi treballen en contra!
I tancaré aquest resum, ja massa dilatat, amb quatre mots sobre les
antologies que han aparegut al llarg de l'any 2001. Encapçalant la llista,
trobem una antologia personal, Poesia amorosa completa, 1980-2000, de Joan Margarit i un dels llibres de més èxit de la temporada. Amb aquesta tria
temàtica Joan Margarit ha descobert un nou concepte d'antologia personal,
que defuig la tradicional cronologia linial. A veure si qualla aquest nou
model.
Després ens hem d'encarar amb l'original i rigorosa proposta que Glòria
Bordons ens fa per conèixer globalment l'obra de Joan Brossa: A partir del
silenci. Antologia polimòrfica (Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg).
La màxima estudiosa de Brossa ens ofereix una densa panoràmica de l'obra a
partir de dos eixos vertebradors: les formes i els temes.
També sota el descriptor d'antologia personal, hem de citar Registre
fòssil (Perfèrics) de Lluís Maicas. El llibre de Maicas és un bon mostrari
de l'obra d'aquest poeta, ja madur, que ha emergit amb força darrerament a
Mallorca i haurem de tenir en compte.
La temporada passada va estar profundament marcada per la resposta del
públic lector i els mitjans davant l'aparició de quatre antologies
panoràmiques: Sense contemplacions. Nou poetes pel nou segle (Empúries)
de Manuel Guerrero, 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes
catalans (Proa) d'Ernest Farrés, Tenebra blanca. Antologia del poema en
prosa en la literatura catalana contemporània (Proa) de qui signa aquest
discurs, i Sol de sal. La nueva poesía catalana. Antología 1976-2001
(DVD) de Jordi Virallonga. Aquestes quatre antologies, des de punts de
vista a vegades divergents, és a dir, poetes amb plantejaments radicals,
poetes joves, poetes en prosa o poetes aptes per ser versionats al castellà,
en definitiva apunten cap al mateix lloc: subratllar l'alta qualitat, la
riquesa i vitalitat creadora de la poesia catalana actual.
I, malgrat les evidents deficiències de la temporada, el resum de l'any
poètic 2001 ha d'acabar per força amb aquestes paraules: qualitat, riquesa,
vitalitat.
Moltes gràcies!
|
